1 de maig. Himne al progrés

27 04 2012

Antoni Bori vivia a Badalona, justament al barri del Progrés. Ben segur que això l’inspiraria un poema que il·lustra amb optimisme el desenvolupament industrial que s’esdevenia a la ciutat.

HIMNE AL PROGRÉS

Salve, salve, honrada i noble

germanor dels fills del poble,

voluntat del sentiment;

salve, força que propagues

la unió de les nissagues

i la llum del pensament.

A la raça feinadora

tu l’has feta pensadora,

i amb la ploma, o bé amb el mall,

dius o cantes amb consciència

les empreses de la ciència

i les glòries del treball.

Allà on et porta la humana pensa

el treball mostra torns i telers,

i el que la ciència diu o comença

la indústria acaba amb força immensa,

la indústria santa, que és el Progrés.

A estranyes terres d’incultes races

els dulcifiques tu els costums;

les lleis salvatges prompte arrabasses,

i ermots i platges, per llà on tu passes,

jardins es tornen rics de perfums.

Tes naus sempre veleres

coneixen tots els mars

enginys de tota mena

emmotllen els metalls;

subjectes la paraula,

reprens la força al llamp,

i esborres les fronteres,

i estrenys la humanitat.

A la gent treballadora

també ajuntes, en bona hora,

lluny de vicis coneguts;

persisteix en tal fal·lera

que ella alçarà ta bandera

i cantarà tes virtuts.

Salve, salve, honrada i noble

germanor dels fills del poble,

repeteix el cant après,

repeteix el cant de glòria,

que és del segle la victòria

el Treball, que és Progrés.

Antoni Bori i Fontestà





27 d’abril. Mare de Déu de Montserrat

24 04 2012

En aquesta diada de la patrona de Catalunya, us proposem un dels diversos poemes que Antoni Bori va escriure dedicats a la Moreneta. Felicitats a totes les Montserrats!

MONTSERRAT

Quan vinc com pelegrí en grat romiatge
a dalt d’eixos turons on tens estatge
oh temple venerat!
borbolla en el meu cor dolça alegria
i pren esplai i goig l’ànima mia,
com mariner que arriba al port aimat.

Amb l’alè dels boixars i ginesteres
que coronen els pics d’eixes cingleres
s’eixamplen mos pulmons;
i en la ferum placenta i muntanyana,
respiro de la pàtria catalana
les santes i formoses tradicions.

Aquí vola a pleret la fantasia;
la mirada s’eixampla i s’extasia,
i bat alegre el cor;
l’ànima al cel s’aixeca i es transporta
i la fe es divisa i es conforta
amb la dolça pregària de l’amor.

Aquí tot és formós. La imatge bella
de la Verge asseguda en la capella
ens postra reverents;
l’eixerida i devota escolania
ens allunya la pena, amb l’harmonia
de sos càntics i notes eloqüents.

Dels pòrtics del convent fins a l’arcada
puja l’aroma fresca i delicada
dels tells i romanins;
i en les cel·les i ermites solitàries
ressonen a tota hora les pregàries
dels monjos, escolans i pelegrins.

Aquí tot l’any reviu la primavera,
que el verdum, el pinsà i la cadernera
saluden sempre al sol;
i a la nit, quan s’adormen tot a l’una
arran del monestir a clar de lluna,
hi refila sos cants el rossinyol.

No hi ha estada més bella i més xamosa
que l’ombra regalada i deliciosa
d’aquests obacs gegants;
aquí on com anyells dintre la pleta,
sempre ens vetlla la Verge Moreneta,
la Patrona gentil dels catalans.

Oh beneït Montserrat! Quan les cingleres
es fonen en les boires més lleugeres,
i ta potenta arrel
apar que en el rocam fins es desferra,
sembla talment que t’alces de la terra
per fugir i aixecar-te cap al cel!

Antoni Bori i Fontestà

I aquí us deixo un vídeo de l’escolania cantant el Virolai:

 

 





23 d’abril. Sant Jordi

24 04 2012

escut10

Encara que a El trobador català no hi hagi cap poema específic sobre la diada o sobre la llegenda del sant, ve a tomb el poema L’escut de Catalunya d’Antoni Bori, que comença així:  En la que sant Jordi empunya…  BONA DIADA A TOTHOM!

L’ESCUT DE CATALUNYA

En la que Sant Jordi empunya

bandera de color blanc

hi ha l’escut de Catalunya

amb quatre barres de sang.

D’aquestes barres la història

està escrita en lletres d’or, 

per saber-la de memòria

i gravar-la en nostre cor.

Essent Carles rei de França

i senyor dels catalans,

entraren, folls de venjança,

en ses terres els normands.

Per sostenir sa corona,

demanava el Rei socors

al comte de Barcelona,

el valent Jofre el Pelós.

Al saber la nova, empunya

el comte l’arma i l’escut

i s’endú tot Catalunya

cap a França resolut.

Així que a França arribava

amb la flor dels catalans, 

el rei Carles reculava

atropellat pels normands.

I llençant-s’hi de seguida

el brau Jofre amb sos valents,

va deturar l’envestida

dels normands, forts i potents.

Mes quan vençut reculava

l’enemic, rostos avall,

un llançó al pit se li clava

i el fa caure del cavall.

Dintre una tenda els de França

ferit al comte han entrat,

posant-li al capçal la llança

i l’escut al seu costat.

I en entrar a dur-li la nova

que els normands han perdut,

veu el Rei el Comte Jofre

mirant trist el seu escut.

―Si a vós se us deu la victòria,

per què al Rei trist us mostreu?

Si voleu honors i glòria,

comte Jofre, demaneu.

“Des d’avui, de vostra terra

sereu comte independent;

sereu mon company en guerra

i en pau l’amic més prudent.”

―Grans mercès, el Rei de França;

―li respon Jofre el Pelós!―

no em reca, no, el cop de llança

que dessagna tot mon cos.

“El que em reca i cor-me-lliga,

és veure llis mon escut,

sense cap blasó que diga,

els honors que he merescut.”

Llavors, el Rei de seguida

s’acosta al llit del valent;

xopa els dits en sa ferida,

i així li diu dolçament:

―Amb sang del cor a la guerra 

haveu guanyat el blasó;

quan torneu a vostra terra

brodeu-lo en vostre pendó.

I passant quatre ditades

del brau Jofre en l’escut blanc,

hi deixava senyalades

les quatre barres de sang.