Aquest cap de setmana tothom es bolcarà en la Marató per la Pobresa. Sempre hi ha hagut pobres i (malauradament) sempre n’hi haurà. Però també és cert que hi ha gent disposada a acollir i ajudar els més necessitats. Un exemple d’acolliment el trobem en aquest poema d’Antoni Bori i Fontestà, on una nena, una pobra cegueta, explica com en el moment més crític de pobresa i desempar la recull La Caritat.
LA CEGUETA
Vaig venir al món sense vista
solament per a pensar;
si la mare estava trista,
prou ho deia el seu plorar.
L’aliment que ella em donava,
quan el seu pit m’acostava
amb tendresa i viu dolor,
que melós jo que el trobava…
més que fos negat pel plor.
…
Germanets que jo tenia
prou me’n feien de petons
en contar-me amb alegria
que els meus peus eren bufons.
Jo, contenta, a tots els feia
cara alegre i fins somreia
satisfeta en mon penar;
i m’ho deien i no ho veia,
ni entenia el seu parlar.
…
De les coses que em contaven,
si volia fer-ne esment
se me’n reien; que en donaven
a la mare de turment!
Prou els feia mala cara,
segons ells conten encara,
per voler-los fer callar;
ai pobreta, pobra mare,
i que em devia estimar.
…
Quan ja gran, i ella em volia
més que a tots els meus germans
me van dir que se’m moria
per gaudir l’etern descans;
jo no sé on se l’emportaren
uns estranys que a casa entraren;
sols recordo que, després
que aquest fet a mi em contaren,
no vaig sentir-la mai més.
…
Mos germans van prendre ofici
quan la mare es va morir;
si en feien de sacrifici
per poder-me mantenir!
I quan més necessitava
son consol, que no em faltava,
la fermesa d’una llei
de prop meu els arrencava
per anar a servir el rei.
…
A una gent que ells coneixien
van deixar-me al seu marxar;
de quin mode em tractarien
quan sols feia que plorar!
Tot el que em manaven feia,
mes, bon Déu!, com que no ho veia,
no era estrany que bé no ho fes,
i un jorn per la porta em treien
per no acollir-me mai més.
…
A la porta arrecerada
vaig passar tota la nit,
amb l’ànima llatzerada
i amb el cor adolorit.
Ajaguda en els terrossos
amb la roba feta trossos,
sense abric, sense ningú,
el fred em glaçava els ossos…
Déu meu!, quin hivern més cru!
…
En ser jorn, mentre tenia
la mà oberta a tanta gent
com prop meu ’nava i venia
condolguda en mon turment,
vaig sentir un braç que m’alçava;
una mà que m’emparava,
una veu tota ella amor,
i un mocador que eixugava
els meus ulls negats pel plor.
…
―Tens mare? ―em va dir. ―És morta!
―vaig respondre. ―Ets sola? ―Sí!
―No tens casa? ―Aquesta porta
me la tanquen des d’ahir.
―Vols venir en la companyia
de mi i la Verge Maria
al sant lloc que et portaré?―
Vaig dir ―Sí!, mes que em dolia
no saber qui pogués ser.
…
Vaig seguir-la satisfeta
de la mà tot el carrer;
què pot més una cegueta
que seguir a qui li vol bé!
Però quan se m’emportava
carrer amunt, li preguntava:
―Qui sou, que m’heu emparat?―
i en tant que a un convent m’entrava,
amb veu dolça em contestava
baix, baixet: ―La Caritat.
Antoni Bori i Fontestà
Aquest cap de setmana, el Joc de Badalona ha inclòs una pregunta dedicada a Antoni Bori i Fontestà. Des del bloc El trobador català és un motiu de joia constatar que Badalona no oblida els seus fills il·lustres, molt menys encara en una efemèride com el centenari.
El trobador català 