La millor marató per la pobresa

25 05 2012

Aquest cap de setmana tothom es bolcarà en la Marató per la Pobresa. Sempre hi ha hagut pobres i (malauradament) sempre n’hi haurà. Però també és cert que hi ha gent disposada a acollir i ajudar els més necessitats. Un exemple d’acolliment el trobem en aquest poema d’Antoni Bori i Fontestà, on una nena, una pobra cegueta, explica com en el moment més crític de pobresa i desempar la recull La Caritat.

LA CEGUETA

Vaig venir al món sense vista

solament per a pensar;

si la mare estava trista,

prou ho deia el seu plorar.

L’aliment que ella em donava,

quan el seu pit m’acostava

amb tendresa i viu dolor,

que melós jo que el trobava…

més que fos negat pel plor.

Germanets que jo tenia

prou me’n feien de petons

en contar-me amb alegria

que els meus peus eren bufons.

Jo, contenta, a tots els feia

cara alegre i fins somreia

satisfeta en mon penar;

i m’ho deien i no ho veia,

ni entenia el seu parlar.

 …

De les coses que em contaven,

si volia fer-ne esment

se me’n reien; que en donaven

a la mare de turment!

Prou els feia mala cara,

segons ells conten encara,

per voler-los fer callar;

ai pobreta, pobra mare,

i que em devia estimar.

Quan ja gran, i ella em volia

més que a tots els meus germans

me van dir que se’m moria

per gaudir l’etern descans;

jo no sé on se l’emportaren

uns estranys que a casa entraren;

sols recordo que, després

que aquest fet a mi em contaren,

no vaig sentir-la mai més.

Mos germans van prendre ofici

quan la mare es va morir;

si en feien de sacrifici

per poder-me mantenir!

I quan més necessitava

son consol, que no em faltava,

la fermesa d’una llei

de prop meu els arrencava

per anar a servir el rei.

 …

A una gent que ells coneixien

van deixar-me al seu marxar;

de quin mode em tractarien

quan sols feia que plorar!

Tot el que em manaven feia,

mes, bon Déu!, com que no ho veia,

no era estrany que bé no ho fes,

i un jorn per la porta em treien

per no acollir-me mai més.

A la porta arrecerada

vaig passar tota la nit,

amb l’ànima llatzerada

i amb el cor adolorit.

Ajaguda en els terrossos

amb la roba feta trossos,

sense abric, sense ningú,

el fred em glaçava els ossos…

Déu meu!, quin hivern més cru!

En ser jorn, mentre tenia

la mà oberta a tanta gent

com prop meu ’nava i venia

condolguda en mon turment,

vaig sentir un braç que m’alçava;

una mà que m’emparava,

una veu tota ella amor,

i un mocador que eixugava

els meus ulls negats pel plor.

―Tens mare? ―em va dir. ―És morta!

―vaig respondre. ―Ets sola? ―Sí!

―No tens casa? ―Aquesta porta

me la tanquen des d’ahir.

―Vols venir en la companyia

de mi i la Verge Maria

al sant lloc que et portaré?―

Vaig dir ―Sí!, mes que em dolia

no saber qui pogués ser.

 …

Vaig seguir-la satisfeta

de la mà tot el carrer;

què pot més una cegueta

que seguir a qui li vol bé!

Però quan se m’emportava

carrer amunt, li preguntava:

―Qui sou, que m’heu emparat?―

i en tant que a un convent m’entrava,

amb veu dolça em contestava

baix, baixet: ―La Caritat.

Antoni Bori i Fontestà


Accions

Informació

One response

25 05 2012
joan

Mira si fa anys i això, malgrat la modernitat i la societat avançada, això continua. La pobresa creix dins de la nostra societat malalta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s




%d bloggers like this: