2 d’octubre. Els àngels de la guarda

El dos d’octubre és la festa dels àngels de la guarda. Antoni Bori, com a mestre voltat de canalla, hi devia tenir especial devoció, i així ho recull un dels poemes de El trobador català:

A L’ÀNGEL DE LA GUARDA

Àngel meu que al bressol m’adormires

de la mare a les dolces cançons,

i amb les ales gentils em cobrires

i escalfares mon rostre a petons.

 …

Guia’m sempre, amb la fe que et professo,

d’eixa vida per l’aspre camí,

vall de llàgrimes que ara travesso

sens conèixer principi ni fi.

 …

Fes-me sempre avorrir la mentida

que del cel m’ha, infeliç, d’apartar,

i entrebanca ma llengua atrevida

si he per ella algun cop de pecar.

 …

Si en el fals i horrorós precipici

dels plaers, sens voler m’he perdut,

fes-me veure els deliris del vici

i aconsella’m la santa virtut.

 …

I vetllant-me amb tes ales segures

en mon llit on et reso oracions,

fes que em tanquin els ulls tes mans pures

i m’adormin els dolços petons.

Antoni Bori i Fontestà

Quan arriba la tardor

Amb el setembre ens arriba la tardor. Bon moment per reflexionar sobre el sentit de la vida, tal com ens proposa Antoni Bori a La cançó de la fulla.

LA CANÇÓ DE LA FULLA

Pel mes de setembre, quan trista arribava

amb boires i pluges la humida tardor,

en l’arbre la fulla de fred tremolava,

i, enterca, pansida, mig morta, glossava

la trista tonada d’aquesta cançó:

 …

―Un dia de fresca, gentil primavera,

al cim d’eixes branques venia jo al món;

la brisa em gronxava, florida i lleugera,

i amb tendres deliquis besava el meu front.

 …

Aquí m’adormiren les nits més serenes

portant-me la ufana dels camps i jardins;

la saba novella m’inflava les venes

i el sol ma rosada tornava en robins.

 …

D’ocells i d’insectes la tropa eixerida

dessota es posava dels meus branquillons,

i jo els explicava ma bella florida

i ells feien ma ditxa cantant-me cançons.

 …

Salvant-les de pluges, mal temps i malures,

i alegre amagant-les del bec dels ocells,

gentil cobejava les fruites madures

que l’arbre enjoiaven de rossos ramells.

 …

També contra els núvols i trons i ventades

amb febre em batia mirant al pregon;

i es feien més fortes mes venes inflades,

encara que arrugues tingués el meu front.

 …

Mes ai!, pel novembre em vaig sentir vella

en veure arronsar-se mos nervis malalts;

i el vent que em passava brunzint a l’orella

xiulant entonava els meus funerals.

 …

I em vaig girar enrere, pansida i grogosa,

per caure a la tomba que em duien els freds:

i, com jo, vaig veure que al peu de la fossa

també tremolaven els pobres vellets.

 …

Jo sóc, doncs, la imatge cabal de la vida;

jo neixo com l’home i em gronxen bressols

i creixo, m’ufano i em torno pansida

per caure, en morir-me, perduda en la pols.―

 …

Així, en la branca, la fulla plorava

la fresca rosada d’humida tardor;

el vent amb sa força, el vent l’arrencava,

i en terra morint-se, encara glossava.

la trista tonada, la trista cançó.

Antoni Bori i Fontestà

Els impostos que se’n van i no tornen

En temps d’Antoni Bori els joves havien d’anar a servir el rei. Era la contribució de les nostres terres al sosteniment de la corona. Ara no és amb els joves, però sí que contribuïm amb uns impostos que, com molts joves llavors, ja no tornaran mai més.

Vet aquí com podem interpretar en clau contemporània el seu poema Els quintos: Antoni Bori lamentava el malbaratament de vides, com ara nosaltres hem de lamentar el malbaratament dels recursos econòmics.

Però hem de pensar que, en vida d’Antoni Bori, devia semblar una quimera que algun dia deixés de ser obligatori servir el rei i -ves per on- els joves d’avui ja no tenen obligació de fer el servei militar. Ara també ens pot semblar una quimera que algun dia els impostos es quedin a casa nostra, però potser encara ho podrem veure…

Us deixem amb el poema, una mica trist, però carregat de sentiment:

ELS “QUINTOS”

A l’estació de la vila,

hi ha una flor del jovent

formada, i a punt de marxa

per anar a servir el Rei.

Bé passaren la vigília

fent gatzara pels carrers;

mes avui, posats en fila

al davant del coronel,

entristits esperen l’hora

d’ingressar al regiment:

aniran potser a la guerra

i no tornaran mai més!

 …

De records i d’encaixades

en tenen per tot arreu

dels coneguts i veïnes,

de companys i de parents.

Les pobres mares ploroses

no els deixen pas un moment,

posant-los escapularis

i arreglant-los el farcell,

el farcellet de la roba

que s’enduran al quarter,

per venir amb la llicència

o… per no tornar mai més.

 …

Les abraçades i besos

creixen de punt, al moment

que ve el carril, com un lladre,

a robar-los els fills seus.

Tremolant puja en els cotxes

tota la flor del jovent,

i així que se sent de la màquina

el terrorífic xiulet,

tothom saluda els que marxen,

amb el trist pressentiment

que molts se’n van a la guerra

i no tornaran mai més.

 …

De les finestres dels cotxes

bé en surten de crits i adéus

i de mans i barretines,

i de mocadors vermells.

I en veure com, en sa marxa,

el poblet es va perdent,

i s’esborren les figures

dels amics i del parents,

cauen asseguts els “quintos”

als bancs, pensant amb recel

que, potser, molts d’ells, a veure’ls

ja no tornaran mai més!

 …

La vila ha quedat tan trista

amb la marxa dels fills seus,

que aquell dia no es treballa,

ni es fa festa, ni es fa res.

L’església està tota plena

d’ofrenes i de presents;

i tothom resa pels joves

que se’n van a servir el Rei,

perquè doni Déu la ditxa

o bé la glòria del cel,

als que tornaran amb vida,

i als que… no vindran mai més.

Antoni Bori i Fontestà

La monarquia i Antoni Bori

En els temps que corren qualsevol monarquia hauria d’anar tancant la paradeta i deixar que ens representin les persones que tenen condicions per fer-ho.

En qualsevol cas, cent anys enrere, Antoni Bori ja qüestionava el valor de la corona d’un rei, si bé al rei del seu poema l’ennoblia el fet d’arribar a ser artista, no pas com altres que es dediquen a caçar elefants…

LA CORONA DE LLORER

Conten d’un rei que tenia

heretada una corona,

i deia en sa fantasia:

―De llorer jo la voldria

si el poble d’or me la dóna.

…

I és que tenia prevista

sa bondat de tota llei,

que era més bella i més vista

la corona de l’artista

que la corona de rei.

…

Va ser artista; i quan guanyava

la corona amb son valer,

del front la d’or s’arrencava,

i satisfet es posava

la de fulles de llorer.

…

Quan el poble el seu rei veia

coronat amb tant d’honor,

joiós sos mèrits retreia;

i era que el llorer li feia

molt més respecte que l’or.

…

Va morir el rei ple de glòria;

i en sa tomba va voler,

per fer digna sa memòria,

posar-hi, justa, la història

la corona de llorer.

…

I el nom d’aquell rei, que hauria

mort al fi de son regnat,

si la història l’enaltia,

la fama que l’estenia

deia així a la humanitat:

…

―Tan sols el talent conquista

la glòria de bona llei;

i és més formosa, i més vista,

la corona de l’artista

que la corona de rei.

Antoni Bori i Fontestà

Auca dedicada a Antoni Bori

Dins dels actes de commemoració del centenari d’Antoni Bori, és un motiu de goig donar a conèixer l’edició de l’auca sobre el nostre poeta.

Amb lletra i dibuixos de Josep M. Giralt, Arts Gràfiques Venus l’ha imprès en format 40×60 cm i també n’ha penjat una versió digital que us podeu descarregar en aquest enllaç:

http://www.artesgraficasvenus.com/pdf/OriginalAucaAntoniBori.pdf

El Centre de Recursos Pedagògics de Badalona la distribuirà a totes les escoles de Badalona, acompanyada d’una carta de presentació que anima a commemorar aquest centenari.

No cal dir que una auca és ben poca cosa: tot just quaranta-vuit rodolins que glossen la vida i obra d’un personatge estimat de la nostra ciutat, i que el que veritablement ens faria goig és que prosperés la iniciativa de reeditar els seus versos, que tant de bé van fer a moltes generacions de badalonins i catalans. Però no defallim, perquè en paraules del mateix Antoni Bori:

“qui treballa amb fe i constància assoleix sempre profit”. (del poema el ratolí)

Gaudim doncs de l’auca i que ens esperoni a tots a mantenir viu el record d’aquesta figura excepcional de la nostra ciutat.

14 de setembre. Exaltació de la santa creu

De tots és prou sabut que el senyal dels cristians és el senyal de la creu. Cada 14 de setembre el calendari litúrgic ens ho recorda d’una manera especial. També ho devia tenir present Antoni Bori, el qual va dedicar un dels seus poemes a exalçar la creu.

No ens atreviríem a qualificar de místic el nostre poeta, però certament en l’Oració de la creu hi podem descobrir la solidesa de la fe expressada en un cal·ligrama. Us el reproduïm en una imatge perquè en pugueu apreciar el resultat estètic. Notem, a més, que en alguns versos hi podríem entreveure una petita premonició de la llarga i dolorosa malaltia que Antoni Bori patiria abans de morir.

Nota: si cliqueu la imatge de la creu, podreu llegir el text amb més claredat.

Els valors en el futbol

Si aquests dos jugadors es diguessin Mercè i Isabel, podríem pensar que l’Antoni Bori s’hi hauria inspirat per retratar dues actituds contraposades: la vanitat i la modèstia. Tant de bo el vanitós acabi reflexionant i canviant d’actitud com ho acaba fent la Isabel al final d’aquest diàleg.

VANITAT I MODÈSTIA

MERCÈ

Si tinguessis molts diners,

què faries, Isabel?

ISABEL

Compraria collarets,

Arracades de molt preu,

bons barrets, guants de pell,

i  botines de doré.

MERCÈ

Noia, en veure’t pel carrer

amb tant luxe, tant de vent,

les amigues que ara tens

se’n riurien d’allò més.

ISABEL

Les amigues? amb diners

i criades de servei,

carretel·les i demés,

si les veia pel carrer,

no els diria quasi res.

MERCÈ

Aleshores els parents,

tot el poble que et coneix,

et tindrien per cap verd

i orgullosa per demés!

ISABEL

Ca! t’enganyes; que no veus

que voldria si em casés,

algun noble o bé un rei,

i els tindria sota els peus?

MERCÈ

I si un dia veien ells

que  acabessis els diners?

ISABEL

Em vendria braçalets

i les joies de més preu,

i amb els quartos

que en tragués

tornaria rica a ser.

MERCÈ

I en morir-te?

ISABEL

No en parlem,

que és l’objecte

viure bé.

MERCÈ

Com t’enganyes, Isabel!…

Doncs, jo, noia, si tingués

les riqueses que diem,

vestiria molt decent,

sense gales, sense res.

ISABEL

Ai que ximple

que ets Mercè!

MERCÈ

I viuria plenament

satisfeta de fer bé

a n’els pobres que trobés,

les desgràcies socorrent,

i pels tristos orfenets

pregaria sempre Déu.

ISABEL

Tot quant penses tu de fer,

són escrúpols innocents

que no porten mai a res.

MERCÈ

Ai que penses malament!

Bones obres que una ha fet

tard o d’hora tenen preu.

ISABEL

I si un dia s’acabés

la riquesa que diem?

què faries sense res?

qui et voldria dels parents?

MERCÈ

Tothom, dona; que no veus

que a la noia que fa el bé

se l’estima a tot arreu?

ISABEL

Ja ho veuríem!

MERCÈ

I, després,

que no penses que igualment

el bé que a altres hagués fet,

no em farien ells també?

L’obra bona que va al cel

la recorda sempre Déu;

fins en vida tothom té

sempre el premi que mereix.

ISABEL

I en morir-te?

MERCÈ

Cap al cel! al cel, dona;

si ja el veig

a l’aurora de la fe,

i ja el troba el cor meu.

Què em contestes,

Isabel?

ISABEL

Saps que anava

malament?

MERCÈ

I és clar, dona!

ISABEL

Ai Déu meu,

perdoneu-me

si us he ofès

amb mos falsos

pensaments!

MERCÈ

Déu perdona

a qui amb temps

com tu ara

es penedeix.

Seràs bona?

ISABEL

Sí, Mercè.

MERCÈ

Doncs, abraça’m, Isabel.

Antoni Bori i Fontestà