Els valors en el futbol

Si aquests dos jugadors es diguessin Mercè i Isabel, podríem pensar que l’Antoni Bori s’hi hauria inspirat per retratar dues actituds contraposades: la vanitat i la modèstia. Tant de bo el vanitós acabi reflexionant i canviant d’actitud com ho acaba fent la Isabel al final d’aquest diàleg.

VANITAT I MODÈSTIA

MERCÈ

Si tinguessis molts diners,

què faries, Isabel?

ISABEL

Compraria collarets,

Arracades de molt preu,

bons barrets, guants de pell,

i  botines de doré.

MERCÈ

Noia, en veure’t pel carrer

amb tant luxe, tant de vent,

les amigues que ara tens

se’n riurien d’allò més.

ISABEL

Les amigues? amb diners

i criades de servei,

carretel·les i demés,

si les veia pel carrer,

no els diria quasi res.

MERCÈ

Aleshores els parents,

tot el poble que et coneix,

et tindrien per cap verd

i orgullosa per demés!

ISABEL

Ca! t’enganyes; que no veus

que voldria si em casés,

algun noble o bé un rei,

i els tindria sota els peus?

MERCÈ

I si un dia veien ells

que  acabessis els diners?

ISABEL

Em vendria braçalets

i les joies de més preu,

i amb els quartos

que en tragués

tornaria rica a ser.

MERCÈ

I en morir-te?

ISABEL

No en parlem,

que és l’objecte

viure bé.

MERCÈ

Com t’enganyes, Isabel!…

Doncs, jo, noia, si tingués

les riqueses que diem,

vestiria molt decent,

sense gales, sense res.

ISABEL

Ai que ximple

que ets Mercè!

MERCÈ

I viuria plenament

satisfeta de fer bé

a n’els pobres que trobés,

les desgràcies socorrent,

i pels tristos orfenets

pregaria sempre Déu.

ISABEL

Tot quant penses tu de fer,

són escrúpols innocents

que no porten mai a res.

MERCÈ

Ai que penses malament!

Bones obres que una ha fet

tard o d’hora tenen preu.

ISABEL

I si un dia s’acabés

la riquesa que diem?

què faries sense res?

qui et voldria dels parents?

MERCÈ

Tothom, dona; que no veus

que a la noia que fa el bé

se l’estima a tot arreu?

ISABEL

Ja ho veuríem!

MERCÈ

I, després,

que no penses que igualment

el bé que a altres hagués fet,

no em farien ells també?

L’obra bona que va al cel

la recorda sempre Déu;

fins en vida tothom té

sempre el premi que mereix.

ISABEL

I en morir-te?

MERCÈ

Cap al cel! al cel, dona;

si ja el veig

a l’aurora de la fe,

i ja el troba el cor meu.

Què em contestes,

Isabel?

ISABEL

Saps que anava

malament?

MERCÈ

I és clar, dona!

ISABEL

Ai Déu meu,

perdoneu-me

si us he ofès

amb mos falsos

pensaments!

MERCÈ

Déu perdona

a qui amb temps

com tu ara

es penedeix.

Seràs bona?

ISABEL

Sí, Mercè.

MERCÈ

Doncs, abraça’m, Isabel.

Antoni Bori i Fontestà