Els impostos que se’n van i no tornen

21 09 2012

En temps d’Antoni Bori els joves havien d’anar a servir el rei. Era la contribució de les nostres terres al sosteniment de la corona. Ara no és amb els joves, però sí que contribuïm amb uns impostos que, com molts joves llavors, ja no tornaran mai més.

Vet aquí com podem interpretar en clau contemporània el seu poema Els quintos: Antoni Bori lamentava el malbaratament de vides, com ara nosaltres hem de lamentar el malbaratament dels recursos econòmics.

Però hem de pensar que, en vida d’Antoni Bori, devia semblar una quimera que algun dia deixés de ser obligatori servir el rei i -ves per on- els joves d’avui ja no tenen obligació de fer el servei militar. Ara també ens pot semblar una quimera que algun dia els impostos es quedin a casa nostra, però potser encara ho podrem veure…

Us deixem amb el poema, una mica trist, però carregat de sentiment:

ELS “QUINTOS”

A l’estació de la vila,

hi ha una flor del jovent

formada, i a punt de marxa

per anar a servir el Rei.

Bé passaren la vigília

fent gatzara pels carrers;

mes avui, posats en fila

al davant del coronel,

entristits esperen l’hora

d’ingressar al regiment:

aniran potser a la guerra

i no tornaran mai més!

 …

De records i d’encaixades

en tenen per tot arreu

dels coneguts i veïnes,

de companys i de parents.

Les pobres mares ploroses

no els deixen pas un moment,

posant-los escapularis

i arreglant-los el farcell,

el farcellet de la roba

que s’enduran al quarter,

per venir amb la llicència

o… per no tornar mai més.

 …

Les abraçades i besos

creixen de punt, al moment

que ve el carril, com un lladre,

a robar-los els fills seus.

Tremolant puja en els cotxes

tota la flor del jovent,

i així que se sent de la màquina

el terrorífic xiulet,

tothom saluda els que marxen,

amb el trist pressentiment

que molts se’n van a la guerra

i no tornaran mai més.

 …

De les finestres dels cotxes

bé en surten de crits i adéus

i de mans i barretines,

i de mocadors vermells.

I en veure com, en sa marxa,

el poblet es va perdent,

i s’esborren les figures

dels amics i del parents,

cauen asseguts els “quintos”

als bancs, pensant amb recel

que, potser, molts d’ells, a veure’ls

ja no tornaran mai més!

 …

La vila ha quedat tan trista

amb la marxa dels fills seus,

que aquell dia no es treballa,

ni es fa festa, ni es fa res.

L’església està tota plena

d’ofrenes i de presents;

i tothom resa pels joves

que se’n van a servir el Rei,

perquè doni Déu la ditxa

o bé la glòria del cel,

als que tornaran amb vida,

i als que… no vindran mai més.

Antoni Bori i Fontestà


Accions

Informació

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s




%d bloggers like this: