En temps d’Antoni Bori els joves havien d’anar a servir el rei. Era la contribució de les nostres terres al sosteniment de la corona. Ara no és amb els joves, però sí que contribuïm amb uns impostos que, com molts joves llavors, ja no tornaran mai més.
Vet aquí com podem interpretar en clau contemporània el seu poema Els quintos: Antoni Bori lamentava el malbaratament de vides, com ara nosaltres hem de lamentar el malbaratament dels recursos econòmics.
Però hem de pensar que, en vida d’Antoni Bori, devia semblar una quimera que algun dia deixés de ser obligatori servir el rei i -ves per on- els joves d’avui ja no tenen obligació de fer el servei militar. Ara també ens pot semblar una quimera que algun dia els impostos es quedin a casa nostra, però potser encara ho podrem veure…
Us deixem amb el poema, una mica trist, però carregat de sentiment:
ELS “QUINTOS”
A l’estació de la vila,
hi ha una flor del jovent
formada, i a punt de marxa
per anar a servir el Rei.
Bé passaren la vigília
fent gatzara pels carrers;
mes avui, posats en fila
al davant del coronel,
entristits esperen l’hora
d’ingressar al regiment:
aniran potser a la guerra
i no tornaran mai més!
…
De records i d’encaixades
en tenen per tot arreu
dels coneguts i veïnes,
de companys i de parents.
Les pobres mares ploroses
no els deixen pas un moment,
posant-los escapularis
i arreglant-los el farcell,
el farcellet de la roba
que s’enduran al quarter,
per venir amb la llicència
o… per no tornar mai més.
…
Les abraçades i besos
creixen de punt, al moment
que ve el carril, com un lladre,
a robar-los els fills seus.
Tremolant puja en els cotxes
tota la flor del jovent,
i així que se sent de la màquina
el terrorífic xiulet,
tothom saluda els que marxen,
amb el trist pressentiment
que molts se’n van a la guerra
i no tornaran mai més.
…
De les finestres dels cotxes
bé en surten de crits i adéus
i de mans i barretines,
i de mocadors vermells.
I en veure com, en sa marxa,
el poblet es va perdent,
i s’esborren les figures
dels amics i del parents,
cauen asseguts els “quintos”
als bancs, pensant amb recel
que, potser, molts d’ells, a veure’ls
ja no tornaran mai més!
…
La vila ha quedat tan trista
amb la marxa dels fills seus,
que aquell dia no es treballa,
ni es fa festa, ni es fa res.
L’església està tota plena
d’ofrenes i de presents;
i tothom resa pels joves
que se’n van a servir el Rei,
perquè doni Déu la ditxa
o bé la glòria del cel,
als que tornaran amb vida,
i als que… no vindran mai més.
Antoni Bori i Fontestà
El trobador català 
Deixa un comentari