“El que està acostumat a dir mentides,
quan diu una veritat, ningú el vol creure”.
Així acaba el poema la mentida d’Antoni Bori. No cal dir que mentre estem de campanya electoral no manca qui ens vol fer creure que ve el llop. Però els podríem dir amb el refranyer català: Ja et conec herbeta que et dius marduix…
LA MENTIDA
Entre els veïns pastors d’una muntanya
un tan estrofa i mentider n’hi havia
que, amagat en el fons de sa cabanya,
enganyant els demés s’entretenia.
…
―Ai, que ve el llop! baixeu a deturar-lo―
fingint la veu, com si fos cert, deia;
els companys, tots corrien a ajudar-lo,
i en veure’ls enganyats, el tonto, reia.
…
Al principi els pastors ho varen prendre
com la més innocent criaturada;
però després, quan la mofa van comprendre,
li van dir, retraient-li la passada:
…
―Fas mal fet d’enganyar-nos; i no oblidis
que, essent tan mentider i tan estrofa,
si ve el llop de debò, per més que cridis,
farem el sord pensant que és una mofa.
…
I així va succeir; que una vegada
ficant-se el llop dintre ses ovelles,
va deixar-li desfeta la ramada,
i, a poc més, ni li deixa les orelles.
…
Prou va cridar els pastors; però l’escoltava
tothom cregut, com sempre, que mentia;
i mentre ell cridant s’escarrassava,
el llop tot el ramat li destruïa.
…
Nois i noies, que estones divertides
enganyant-vos passeu, ja heu pogut veure
que el que està acostumat a dir mentides,
quan diu una veritat, ningú el vol creure.
Antoni Bori i Fontestà
Deixa un comentari