2 d’octubre. Els àngels de la guarda

28 09 2012

El dos d’octubre és la festa dels àngels de la guarda. Antoni Bori, com a mestre voltat de canalla, hi devia tenir especial devoció, i així ho recull un dels poemes de El trobador català:

A L’ÀNGEL DE LA GUARDA

Àngel meu que al bressol m’adormires

de la mare a les dolces cançons,

i amb les ales gentils em cobrires

i escalfares mon rostre a petons.

 …

Guia’m sempre, amb la fe que et professo,

d’eixa vida per l’aspre camí,

vall de llàgrimes que ara travesso

sens conèixer principi ni fi.

 …

Fes-me sempre avorrir la mentida

que del cel m’ha, infeliç, d’apartar,

i entrebanca ma llengua atrevida

si he per ella algun cop de pecar.

 …

Si en el fals i horrorós precipici

dels plaers, sens voler m’he perdut,

fes-me veure els deliris del vici

i aconsella’m la santa virtut.

 …

I vetllant-me amb tes ales segures

en mon llit on et reso oracions,

fes que em tanquin els ulls tes mans pures

i m’adormin els dolços petons.

Antoni Bori i Fontestà





Quan arriba la tardor

25 09 2012

Amb el setembre ens arriba la tardor. Bon moment per reflexionar sobre el sentit de la vida, tal com ens proposa Antoni Bori a La cançó de la fulla.

LA CANÇÓ DE LA FULLA

Pel mes de setembre, quan trista arribava

amb boires i pluges la humida tardor,

en l’arbre la fulla de fred tremolava,

i, enterca, pansida, mig morta, glossava

la trista tonada d’aquesta cançó:

 …

―Un dia de fresca, gentil primavera,

al cim d’eixes branques venia jo al món;

la brisa em gronxava, florida i lleugera,

i amb tendres deliquis besava el meu front.

 …

Aquí m’adormiren les nits més serenes

portant-me la ufana dels camps i jardins;

la saba novella m’inflava les venes

i el sol ma rosada tornava en robins.

 …

D’ocells i d’insectes la tropa eixerida

dessota es posava dels meus branquillons,

i jo els explicava ma bella florida

i ells feien ma ditxa cantant-me cançons.

 …

Salvant-les de pluges, mal temps i malures,

i alegre amagant-les del bec dels ocells,

gentil cobejava les fruites madures

que l’arbre enjoiaven de rossos ramells.

 …

També contra els núvols i trons i ventades

amb febre em batia mirant al pregon;

i es feien més fortes mes venes inflades,

encara que arrugues tingués el meu front.

 …

Mes ai!, pel novembre em vaig sentir vella

en veure arronsar-se mos nervis malalts;

i el vent que em passava brunzint a l’orella

xiulant entonava els meus funerals.

 …

I em vaig girar enrere, pansida i grogosa,

per caure a la tomba que em duien els freds:

i, com jo, vaig veure que al peu de la fossa

també tremolaven els pobres vellets.

 …

Jo sóc, doncs, la imatge cabal de la vida;

jo neixo com l’home i em gronxen bressols

i creixo, m’ufano i em torno pansida

per caure, en morir-me, perduda en la pols.―

 …

Així, en la branca, la fulla plorava

la fresca rosada d’humida tardor;

el vent amb sa força, el vent l’arrencava,

i en terra morint-se, encara glossava.

la trista tonada, la trista cançó.

Antoni Bori i Fontestà





La monarquia i Antoni Bori

18 09 2012

En els temps que corren qualsevol monarquia hauria d’anar tancant la paradeta i deixar que ens representin les persones que tenen condicions per fer-ho.

En qualsevol cas, cent anys enrere, Antoni Bori ja qüestionava el valor de la corona d’un rei, si bé al rei del seu poema l’ennoblia el fet d’arribar a ser artista, no pas com altres que es dediquen a caçar elefants…

LA CORONA DE LLORER

Conten d’un rei que tenia

heretada una corona,

i deia en sa fantasia:

―De llorer jo la voldria

si el poble d’or me la dóna.

I és que tenia prevista

sa bondat de tota llei,

que era més bella i més vista

la corona de l’artista

que la corona de rei.

Va ser artista; i quan guanyava

la corona amb son valer,

del front la d’or s’arrencava,

i satisfet es posava

la de fulles de llorer.

Quan el poble el seu rei veia

coronat amb tant d’honor,

joiós sos mèrits retreia;

i era que el llorer li feia

molt més respecte que l’or.

Va morir el rei ple de glòria;

i en sa tomba va voler,

per fer digna sa memòria,

posar-hi, justa, la història

la corona de llorer.

I el nom d’aquell rei, que hauria

mort al fi de son regnat,

si la història l’enaltia,

la fama que l’estenia

deia així a la humanitat:

―Tan sols el talent conquista

la glòria de bona llei;

i és més formosa, i més vista,

la corona de l’artista

que la corona de rei.

Antoni Bori i Fontestà





Auca dedicada a Antoni Bori

16 09 2012

Dins dels actes de commemoració del centenari d’Antoni Bori, és un motiu de goig donar a conèixer l’edició de l’auca sobre el nostre poeta.

Amb lletra i dibuixos de Josep M. Giralt, Arts Gràfiques Venus l’ha imprès en format 40×60 cm i també n’ha penjat una versió digital que us podeu descarregar en aquest enllaç:

http://www.artesgraficasvenus.com/pdf/OriginalAucaAntoniBori.pdf

El Centre de Recursos Pedagògics de Badalona la distribuirà a totes les escoles de Badalona, acompanyada d’una carta de presentació que anima a commemorar aquest centenari.

No cal dir que una auca és ben poca cosa: tot just quaranta-vuit rodolins que glossen la vida i obra d’un personatge estimat de la nostra ciutat, i que el que veritablement ens faria goig és que prosperés la iniciativa de reeditar els seus versos, que tant de bé van fer a moltes generacions de badalonins i catalans. Però no defallim, perquè en paraules del mateix Antoni Bori:

“qui treballa amb fe i constància assoleix sempre profit”. (del poema el ratolí)

Gaudim doncs de l’auca i que ens esperoni a tots a mantenir viu el record d’aquesta figura excepcional de la nostra ciutat.





14 de setembre. Exaltació de la santa creu

12 09 2012

De tots és prou sabut que el senyal dels cristians és el senyal de la creu. Cada 14 de setembre el calendari litúrgic ens ho recorda d’una manera especial. També ho devia tenir present Antoni Bori, el qual va dedicar un dels seus poemes a exalçar la creu.

No ens atreviríem a qualificar de místic el nostre poeta, però certament en l’Oració de la creu hi podem descobrir la solidesa de la fe expressada en un cal·ligrama. Us el reproduïm en una imatge perquè en pugueu apreciar el resultat estètic. Notem, a més, que en alguns versos hi podríem entreveure una petita premonició de la llarga i dolorosa malaltia que Antoni Bori patiria abans de morir.

Nota: si cliqueu la imatge de la creu, podreu llegir el text amb més claredat.





L’11 de setembre i Antoni Bori

16 08 2012

Com devia viure aquesta data Antoni Bori?

Ben segur que aquesta efemèride tan nostrada i tan reivindicativa devia inspirar-li els versos del diàleg d’en Ramon i en Pere a Per la pàtria.

Bona diada nacional a tothom!

PER LA PÀTRIA

DIÀLEG

Retraient fets de la història

de nostres avis que, amb glòria

mai volgueren ser esclaus;

en tals gestes inspirant-se

i d’amor patri inflamant-se

així parlaven dos braus:

PERE

Si la pàtria perillava

i la bandera arborava

aixecant el sometent,

¿què faries tu en la guerra

per defensar nostra terra

del dogal d’estranya gent?

RAMON

Prendre el fusell de seguida;

anar a la pàtria afligida

i dir-li: ―Aquí hi va un soldat;

aquí hi ha un brau que s’obliga

a batre la host enemiga

mal que mori en el combat.

PERE

I si la gent espantada

i sorpresa a la vegada,

l’enemic veiés entrar,

¿què faria ton cor noble

per alenar el teu poble

i portar-lo a guerrejar?

RAMON

Sortiria irat de casa,

faria prendre l’espasa

al covard, al pobre, al ric;

i aixecant el crit de “guerra!”

arboraria la terra

a combatre l’enemic.

PERE

¿I tu creus que, si, comptades

fossin les forces doblades

dels enemics batallons,

seria prudent combatre

contra qui saps que ha de batre

tos exèrcits i canons?

RAMON

Mai la pàtria en rebre ofensa,

ha de comptar en sa defensa,

els enemics quants seran;

basta lluitar amb coratge,

que per rompre l’esclavatge

cada home es torna un gegant.

PERE

I si la tropa estrangera

derrotant nostra bandera

entrés aquí a sang i foc;

i destruís les vivendes,

nostres temples, les hisendes,

sense deixar res enlloc;

si degollés el teu pare,

i els teus germans… més encara!

si arreu sembrés la dissort,

què faries?

RAMON

Què faria?

De vergonya em moriria

si en la guerra no hagués mort.

Mes, qui ha dit mai que eixa terra

ha sucumbit en la guerra

sent tan braus sos habitants?

¿Qui no sap que aquí malmesos

van caure els cartaginesos

i vencérem els romans?

¿Qui no sap que el moro entrava

traïdorament i deixava

els pobles fets un carner;

mes resistint a ses fúries

sorgí un Pelai en Astúries

i a Catalunya un Otger?

I, per fi, ¿qui recordança

no té que els soldats de França

van caure aquí guerrejant;

i que, a nostra empenta, un dia

tremolà la Moreria

a Wad Ras i Tetuan?

PERE

Ets un brau!

RAMON

No menys noble

seràs tu si d’aquest poble

recordes tot l’esplendor.

PERE

Sí; també l’orgull m’alenta

d’ésser de raça valenta

del Cid i el Conqueridor.

Sé també que a Grècia ardida

va vèncer la host atrevida

de Rocafort i Roger;

i sé la història que brilla,

de Pau Clarís, de Padilla

de Lanuza i Fivaller.

RAMON

Noms són ells que hem d’invocar-los

quan ens cridi a defensar-nos

la pàtria amb bèl·lic clarí.

PERE

Sí; i defensant sa corona

hem de lluitar com Girona

i com Numància morir.

RAMON

La mort del brau dignifica,

l’escriu la història, i l’explica

la tradició nacional.

PERE

Què és caure mort en la guerra

per defensar nostra terra,

si és, el morir, ser immortal!

RAMON

¿És dir que tu en sa defensa

prefereixes, sens temença,

el morir, al viure esclau?

PERE

Sí; per la pàtria oprimida

donaria el cor… la vida…

RAMON

Encaixem, també ets un brau.

Antoni Bori i Fontestà





Si voleu visitar Catalunya…

29 07 2012

Aquest agost, amb la crisi, més d’una família es replanteja la destinació de les vacances. Si sou dels que, per estalviar, heu descartat voltar per altres continents, per Europa, o fins i tot per la resta de la península, aquest poema d’Antoni Bori us pot donar idees per visitar indrets de Catalunya. De fet, sembla una lliçó molt ben estructurada de l’assignatura de geografia i medi natural…

CATALUNYA
SITUACIÓ
De les regions espanyoles,
la més rica i estimada
és la de tots coneguda
per la terra catalana.

Dels Pirineus, on comença,
allà a la ratlla de França,
fins al regne de València
estén sos rius i muntanyes.

A llevant té la marina
que li dóna tanta fama
pels seus ports, des del de Roses
a Sant Carles de la Ràpita.

L’Aragó, a ponent, li dóna
l’alè ardent de ses mujades,
per colrar els blats i les vinyes
de l’Urgell i la Segarra.

I si al migdia València
naturals sos límits marca,
amb sos perfums i ses hortes
com bona amiga l’abraça.

De totes aquestes terres
fronterisses i germanes,
en altre temps Catalunya
en fou reina i sobirana.

Encara avui les enyora
quan sent que d’elles es parla,
i per gaudir de sa vista
puja a dalt de ses muntanyes.

En alta mar veu Mallorca
que la saluda i acata,
com bona filla que sempre
es recorda de la mare.

De Puigcerdà veu a Llívia,
i més endins, cap a França,
mira també com a filles
el Rosselló i la Cerdanya.

Totes foren terres seves
en el temps que el rei en Jaume
a tots els vents estenia
l’escut de les quatre barres.

RIUS I MUNTANYES
Rius i muntanyes notables
per Catalunya s’estenen,
donant-li fonts regalades
i més fresques salzeredes.

L’Ebre d’enllà Ribarroja
per Flix i Móra travessa,
regant d’Amposta i Tortosa
els arrossars i oliveres.

D’Urgell el Segre davalla,
i el Noguera Pallaresa,
a besar els murs gloriosos
de Balaguer i de Lleida.

El Ter recorda a Girona
del Mercadal la defensa,
quan a l’any vuit Catalunya,
al francès feia la guerra.

De Besalú les muralles
el Fluvià encara besa,
l’antic palau de sos comtes
reflectint en les riberes.

I el Llobregat, que entre salzes
de Monistrol s’arrossega,
a Barcelona saluda
recordant-li sa grandesa.

Emmirallant-se en les aigües
d’aquests rius, tan transparentes,
alcen el front les muntanyes
regalades de la terra.

Els Pirineus, que s’allarguen
de Bossost a la Jonquera,
embelleixen la Cerdanya
catalana i la francesa.

Les del Cadí i Guilleries
del Pirineu també arrenquen,
i regalen les Gavarres
a la plana empordanesa.

El Montseny tot l’any destria
sa nevada cabellera;
Montagut, Montsant i Prades
per Tarragona s’estenen.

I en el cor de Catalunya,
per la banda de Manresa,
Montserrat amb ses ermites
i ses mirades s’aixeca.

Allà la santa Patrona
de Catalunya es venera,
en el temple que bastiren
els àngels dalt de la serra.

CLIMA
Situada Catalunya
entre el mar i les muntanyes,
mostra tot l’any en son clima
una riquesa variada.

Les estacions s’hi presenten
amb una llei admirable
més aviat amb bonances
que no pas massa extremades.

L’hivern sos camps fertilitza,
la primavera els ufana,
l’estiu madura ses fruites,
i la tardor els cups destapa.

Quan a muntanya les pluges
i les neus els arbres glacen,
en el recés de ses costes
l’aura és sempre saludable.

I a l’estiu, quan les malures
de la ciutat ens aparten,
ens ofereixen sos boscos
la salut més desitjada.

Sant Miquel del Fai ens obre
ses magnífiques cascades;
Puigcerdà ens mostra ses prades
i Ribes son panorama.

Argentona té ses ombres,
Olot ses fonts regalades,
i Sant Celoni sos boscos,
i Salou formosa platja.

I la caça és abundosa
en tota l’alta muntanya,
com rica en banys i pesqueres
és la costa catalana.

I si entre aquestes delícies
al cos la salut li falta,
aigües minerals té a Tona,
Sant Hilari, Espluga i Caldes.

De manera que a tothora
en nostra terra estimada,
troben els ulls quant en somnis
la fantasia demana.

PRODUCCIONS
Poc fèrtil a Catalunya
ha fet la naturalesa
en relació a l’abundància
de les espanyoles terres.

Per tornar-la productiva,
amb voluntat els fills d’ella
claven l’aixada en les roques
i els sorrals i ermots conreuen.

Així, té pita en sos marges,
grana el fajol en les serres,
la sarment brota en l’artiga,
i el cànem creix en la gleva.

Girona treu de sos boscos,
en suros, tanta riquesa,
com Sant Feliu de ses hortes
i l’Urgell de ses garberes.

Frueix de gran nomenada
l’oli d’Olesa i de Lleida,
i són rics els vins de Sitges,
del Priorat i d’Alella.

També els minerals abunden
en l’entranya de la terra,
que Sarral té alabastre
i Campdevànol guixeres.

Falset treu plom de ses mines,
ferro verge la Jonquera,
roques de sal té Cardona
i Sant Joan carbó de pedra.

Per construccions i edificis
són notables les pedreres
de Sant Quirze de Besora,
de Serinyà i de Viella.

Així és que si poc fèrtil
l’ha feta naturalesa,
no enveja, perxò, els productes
de les nacions estrangeres.

INDÚSTRIA I COMERÇ
Riques i vàries indústries
ens mostra aquesta comarca,
on no es troba un pam de terra
sense un taller o una fàbrica.

Les airoses xemeneies
llençant el fum a glopades,
per tot arreu acrediten
l’activitat catalana.

Quan el vapor no utilitza,
aprofita els saltants d’aigua
per donar empenta a les rodes
de sos molins i ses fargues.

Sos telers treuen la tela
que més volguda es treballa,
i són notables els panyos
de Sabadell i Terrassa.

Els pintats i filatures
pertot arreu tenen plaça,
i encara Olot s’anomena
per sos blanquers i estamaires.

Destil·la vins Badalona,
talla el cristall Vallirana,
Sant Martí refina el sucre
i fa el paper Capellades.

El comerç a competència
d’indústries tan variades,
amb ferrocarril la creua
i de naus sos ports abasta.

Quan no exporta sos productes,
als estrangers dóna entrada,
protegint al de colònies
el comerç de cabotatge.

I del port de Barcelona
capital de la comarca,
entra i surt tanta riquesa
que cap del regne la iguala.

Així és que pel seu clima,
per les indústries que abraça,
l’activitat, l’honradesa,
i l’orgull de nostra raça,
sempre ha estat i serà sempre
la comarca catalana,
la regió més productora,
formosa i rica d’Espanya.

Antoni Bori i Fontestà





Antoni Bori a Llengua Nacional

2 07 2012

Al número 79 de la revista Llengua Nacional (II trimestre del 2012) Josep M. Alentà hi ha publicat un article dedicat a la llegenda de les quatre barres. Concretament es titula Les quatre barres de sang. El mite de l’origen de l’escut de Catalunya.

Després de repassar els fets històrics que suposadament van donar origen a la llegenda i aportar arguments que demostren que tot plegat no encaixa prou (per això és justament una llegenda i no pas història certa i documentada), l’autor de l’article diu:

L’existència de la llegenda, però, no ens ha de fer dubtar de la importància del comte Guifre, ans al contrari. Les llegendes, si bé poden no ser històricament exactes, no tracten mai d’individus mediocres o poc transcendents, sinó que perpetuen la memòria dels grans personatges. I el comte Guifre n’és un.

A continuació es fa ressò dels poetes que han fet alguna versió de la llegenda:

La narració sobre Guifre tingué una gran difusió. Esdevingué de gran popularitat a partir del segle XIX amb les influències romàntiques i el moviment de la Renaixença, molt hàbil a l’hora de recuperar o crear els símbols de Catalunya: en aquest sentit destaquen les aportacions al voltant de la llegenda fetes per Joaquim Rubió i Ors –conegut com Lo Gaiter del Llobregat- en la seva poesia Jofre el Pelós de 1839, per Josep Coroleu (1839-1895) en Les barres de sang, per Jacint Verdaguer en un poema també titulat Les barres de sang, o el popular Antoni Bori i Fontestà.

Antoni Bori i Fontestà

Potser el poema més conegut és el d’Antoni Bori i Fontestà. L’escut de Catalunya, que forma part del poemari titulat Lo trobador català (1892): els nostres avis l’aprenien de memòria a l’escola. En reproduïm uns fragments:

En la que Sant Jordi empunya

bandera de color blanc

hi ha l’escut de Catalunya

amb quatre barres de sang.

D’aquestes barres la història

està escrita en lletres d’or,

per saber-la de memòria

i gravar-la en nostre cor.

Essent Carles rei de França

i senyor dels catalans,

entraren, folls de venjança,

en ses terres els normands.

Al saber la nova, empunya

el comte l’arma i l’escut

i s’enduu tot Catalunya

cap a França resolut.

*             *             *

Mes quan vençut reculava

l’enemic, rostos avall,

un llançó al pit se li clava

i el fa caure del cavall.

*             *             *

I a l’entrar a dur-li la nova

de que els normands han perdut,

veu el rei el comte Jofre

mirant trist el seu escut.

*             *             *

―Des d’avui, de vostra terra

sereu comte independent;

sereu mon company en guerra

i en pau l’amic més prudent.”

―Grans mercès, el Rei de França;

―li respon Jofre el Pelós!―

no em reca, no, el cop de llança

que dessagna tot mon cos.

“El que em reca i cor-me-lliga,

és veure llis mon escut,

sense cap blasó que diga,

els honors que he merescut.”

*             *             *

―Amb sang del cor a la guerra

haveu guanyat el blasó;

quan torneu a vostra terra

brodeu-lo en vostre pendó.

I passant quatre ditades

del brau Jofre en l’escut blanc,

hi deixava senyalades

les quatre barres de sang.

Si voleu llegir el poema complet, el trobareu en una altra entrada del bloc: https://eltrobadorcatala.wordpress.com/2012/04/24/23-dabril-sant-jordi/





Antoni Bori i la prosa

25 06 2012

Arran de la incorporació d’unes quantes narracions en prosa a El trobador català, Antoni Bori ho justificava amb aquestes paraules:

[…] Això dèiem en la 1a edició de 1892. Agraïts de l’èxit del llibre; i atenent les observacions dels qui el tenen adoptat en ses escoles, hi hem afegit algunes narracions en prosa per familiaritzar els nois i noies amb aquesta lectura. Hi haurà, potser, qui trobi estrany que haguem posat la prosa després del vers, cosa no acostumada en els llibres d’ensenyança. L’explicació és senzilla: com que el llenguatge de El trobador català no és el que el noi llegeix més de pressa, considerem ser la cadència del vers una gran auxiliar per acostumar-l’hi; per altra part, la prosa té els períodes més llargs, i es presta a més dificultats puntuatives; i per arribar a vèncer aquestes dificultats, cal que el noi escometi la lectura sense temença, cosa que s’assoleix una vegada entès en l’estructura de la paraula i en l’ús de l’apòstrof que el vers es cuida de facilitar assenyalant la força d’accentuació i el còmput de les síl·labes. Desitjaríem no haver-nos equivocat.

Potser sí que pot sobtar aquesta incorporació tardana de la prosa, que difereix d’altres moments de la història de la nostra literatura. Així, si ens remuntem als orígens, a l’edat mitjana el català va tenir un desenvolupament de la prosa molt més precoç que la poesia: la prosa es remunta al s. XII i la poesia no apareix netament en català fins al s. XV. La raó d’aquest decalatge s’explica pel prestigi de la poesia trobadoresca en provençal, que (com ara passa amb les cançons en anglès) esdevenia la llengua de prestigi per a la poesia. Si bé s’ha especulat que molt probablement al s. XII existien cançons de gesta en català —algunes de les quals es prosificarien a la Crònica de Jaume I— la veritat és que no se n’ha conservat cap document.

Ara bé, si ens fixem en el període de la Renaixença, el procés de l’ús literari de la llengua (primer poesia i més tard prosa) sí que s’assembla al cas de El trobador català. Efectivament, els Jocs Florals van recuperar la poesia, i al cap d’un temps, vindria la prosa (novel·la, assaig, etc.). Per això podem establir un cert paral·lelisme entre la recuperació del català literari al segle XIX (primer poesia i més tard prosa) i la recuperació del català a l’ensenyament escolar.

Text inclòs en l’edició especial de El trobador català publicada per l’Ajuntament de Badalona, el 1912.

El restabliment de l’ús del català a l’escola, tot just començava. I El trobador català esdevé un paradigma de com es va anar reintroduint la nostra llengua en l’ensenyament: la poesia va obrir el camí a la prosa. Per això, amb el temps –i gràcies a un context sociopolític favorable- l’escola aniria incorporant l’ús del català en les diverses matèries. No fou així, però, en vida d’Antoni Bori, la qual cosa explica que publiqués en castellà llibres escolars com: Historia de Cataluña, El manuscrito metódico, Geografía de Cataluña, Prosodia y Ortografía, Nuevas flores de Mayo, Felicitaciones, discursos y epitafios o Operaciones fundamentales de la Aritmética. Vet aquí, doncs, el valor inestimable de El trobador català, un dels primers llibres escolars escrit en català, després de més de dos-cents anys d’imposició d’una altra llengua. Un mèrit que eleva el nostre autor a la consideració de referent digne de ser recordat i imitat per fer de la nostra llengua una eina d’aprenentatge escolar.

Lamentem, però, que ara que es compleix el centenari de la mort d’Antoni Bori i també el centenari de l’edició de 1.200 exemplars per part del nostre consistori, aquest rebutgi la proposta d’una reedició amb motiu del centenari. Deu ser cosa de les retallades…, encara que després contemplem, astorats, com alguns patrocinadors afluixen una pasterada per a focs artificials o pantalles per a esdeveniments esportius no pas locals (sempre que s’arribi a la final, que això sí que dóna vots…).

Pels que no s’han engrescat gaire pel centenari del nostre autor, podrien anar aquests versos d’un dels seus Poemes escolars:

Focs follets

I

Diuen que són bruixes
diuen que no ho són;
diu que són dimonis
amb fanals al front.
Diuen que són ànimes
de un altre món;
diuen que us segueixen
fins qui sap a on.
II
Digan lo que digan
ja sabem què són;
són fosforescències
de l’estiu fecond.
Focs follets que es mouen
i la llum els fon
ni res fan als homes
ni a ningú del món.

Antoni Bori i Fontestà





Convalescència

21 06 2012

Passar una malaltia sempre és un mal tràngol; Antoni Bori devia presenciar-ne més d’una. Però, gràcies a Déu, moltes malalties se superen si s’hi posen tots els mitjans. Llavors només queda un període en què cal refer-se: la convalescència.

El nostre autor es devia inspirar en la convalescència d’algú molt proper per escriure’n un poema (publicat a La il·lustració catalana). Us en reproduïm unes estrofes que volem dedicar a tothom qui, després d’un temps de patiment, es va refent i recupera la salut:

Així, amor, camina

bo i recolzant-te en mi;

si et cansa la pujada

ja entrem a bon camí.

 …

Tes cames enneulides

valentes s’han posat;

ho veus?, ni te n’adones

i tant que hem caminat!

Gaudeix aquí, a l’ermita,

de l’enyorat repòs;

la matinada hi canta,

l’oreig hi és sanitós…

El cel que t’hi esperava

a saludar-te acut;

és ell, és ell qui et torna

la vida i la salut.

Antoni Bori i Fontestà