A l’estiu, tota cuca viu

28 06 2012

A l’estiu, tota cuca viu. Això diu la dita.

Ara que ja ens trobem de ple en aquesta estació de l’any ve a tomb recordar que Antoni Bori es va fixar en la laboriositat de la formiga a l’estiu i en va fer un poema molt conegut. L’èxit del poema La formiga potser li ve de la senzillesa, la simplicitat i l’encert del tema que planteja. Molta canalla el va aprendre a recitar a l’escola i fins i tot a cantar-lo, i encara ara pot ser un bon element pedagògic per ensenyar als més joves a saber administrar amb seny l’esforç i els guanys: així una altra crisi econòmica no els agafarà desprevinguts…

Us deixem amb el text del poema i amb una il·lustració. Gaudiu de l’estiu amb profit!

LA FORMIGA
Formiga, la formiga
que corres pel sembrat,
i esperes de l’espiga
que salti un gra de blat.

Els dies aprofita
en proveir ton niu
dels grans que la collita
et brinda cada estiu.

Si aquestes llavors guardes
al cau per ton govern,
podràs menjar en les tardes
plujoses de l’hivern.

Perquè, com no podries
sortir amb els freds pel camp,
de fam et moriries
i és trist morir de fam.

Formiga, la formiga
que corres pel sembrat,
i esperes de l’espiga
que salti un gra de blat.

Amb fe cada any renova
a l’home aquest consell:
Qui fa el treball de jove,
descansa quan és vell.
Antoni Bori i Fontestà

 Vet aquí un vídeo amb una persona que canta la cançó de la formiga:





Sant Joan, diada gran

15 06 2012

S’acosta la revetlla de Sant Joan! Una festa com aquesta mereix un tractament com cal. Antoni Bori, a El trobador català hi dedica un poema que expressa d’una manera ben nítida bona part del sentit de la celebració.

Bona revetlla a tothom i felicitats a les Joanes i Joans!

LA NIT DE SANT JOAN

 

La nit més bella

i alegre de l’any,

en què tot convida

a sortir a  gojar

la fresca i gemada

verbena dels camps,

és la nit de glòria,

la nit de Sant Joan.

 …

Pels pobles i viles,

muntanyes i plans,

enceses fogueres

cargolen sos flams;

i a prop de la platja,

i a dintre del mar,

les barques encenen

sos llums i fanals.

 …

Alegres les colles

de xics i de grans,

tocant panderetes,

ferrets i timbals,

les fonts ressegueixen

amb dolços cantars,

d’orenga i ginesta

sos fronts coronant.

 …

Al mig de la plaça,

on l’ample brancam

de roures i alzines

hi fa d’envelat,

l’airosa guitarra

comença a tocar,

i alegres parelles

puntegen el ball.

 …

La fresca rosada

els ve a saludar,

quan ja les fogueres

es van apagant;

i al punt de les dotze

tirant l’ou al plat,

les noies auguren

la sort que tindran.

 …

Al punt de les dotze

muntanyes avall,

tothom, cap a casa,

se’n va a reposar,

joiosos i alegres

d’haver celebrat

la nit de revetlla,

la nit de Sant Joan.

Antoni Bori i Fontestà





Preparant Sant Joan…

8 06 2012

Aquesta diada té una tradició que es remunta qui-sap-lo i Antoni Bori la recull en més d’un poema. Justament en un d’ells (de fet és una de les cançons dels Poemes escolars) es veu el costum que tenia la canalla d’arreplegar llenya o fustes per poder fer una bona foguera. També s’hi pot entreveure, però, el vessant pedagògic i de fina ironia del nostre poeta que, aprofitant la vella dita qui no vulgui pols que no vagi a l’era, retrata un episodi entre costumista i picaresc de la diada (voler obtenir la matèria prima de la foguera furtant-la).

Los mals companys

I

Dels quatre vailets

tres són males eines

l’altre és bo, tan bo

com el pa de fleca.

Ve de Sant Joan

la vesprada alegre;

no podran fer focs

sense palla seca.

II

L’era d’allà a prop

diu que n’és ben plena;

cap allà se’n van

i a braçats la prenen.

L’amo que ho ha vist,

quina polseguera!

fugen tots avall

amb la mà a l’esquena.

Més que els altres tres

lo noi bo se’n queixa;

qui no vulgui pols

que no vagi a l’era.

Antoni Bori i Fontestà





Temps de primeres comunions

14 05 2012

Aquests dies molts nens i nenes que s’han anat preparant rebran la Primera Comunió. Antoni Bori i Fontestà, com a mestre, ho devia viure de ben a prop, i per això hi va dedicar un poema que tot seguit us reproduïm.

Felicitats a tots els nens i nenes que celebreu la Primera Comunió!

LA PRIMERA COMUNIÓ

El cambril de la Verge

està tot il·luminat,

i l’encens dóna l’aspecte

més ric i més perfumat.

De bon matí ja el guarniren

les noies amb poms de flors.

Amb poms de flors que escolliren

de les més riques olors.

Entremig d’un pa de ciris

il·lumina l’altar del Sagrament,

i està tot voltat de lliris

recollits a sol ixent.

 …

I, reclinats pels domassos,

es veuen sentats als bancs,

els nois amb cintes als braços,

les noies amb vestits blancs.

 …

Tots esperen l’hora justa

i el moment de rebre Déu

protegits per l’ombra augusta

i divina de la creu.

 …

De genolls, postrats, a rebre

van el consol divinal,

i el sacerdot ja celebra

vestit de pontifical.

 …

I al so de l’orgue que frisa

per donar el més bell accent,

van seguint la santa missa

amb gelós recolliment.

 …

Del celebrant la paraula

quan acaben d’escoltar,

s’acosten tots a la taula

beneïda de l’altar.

 …

I pujant per cada banda

nois i noies amb anhel,

semblen formosa garlanda

trenada amb àngels del cel.

 …

Així mateix la veuria,

com escala al cel a prop,

somniant, la fantasia

lluminosa de Jacob.

 …

Escala de rams i toies

d’on Déu baixa a fer un petó

als nois que fan i a les noies

la primera Comunió.

Antoni Bori i Fontestà





10 de maig. La Cremada del Dimoni

5 05 2012

Com cada any, Badalona celebra un dels actes més populars entorn de la festa del nostre patró, Sant Anastasi. Es tracta de la Cremada del Dimoni.

Tot i tractar-se d’un costum recent, de poc més de setanta anys d’antiguitat, ha esdevingut l’acte que aglutina més badalonins. Tot Badalona s’aplega a la Rambla per veure la Cremada.

En vida d’Antoni Bori no existia pas aquest costum, però ben segur que com a badaloní el trobaria molt encertat, més encara si veiem quin concepte tenia Antoni Bori sobre el Dimoni, al qual va dedicar un poema en El trobador català.

L’ÀNGEL CAIGUT

Del cel la pau ditxosa

els Àngels han malmès

en dos legions partint-se

de bons i de dolents.

D’aquests la irada tropa

comanda Llucifer;

al tron etern s’acosta,

i planta cara a Déu.

A sa envestida ferma

tremola tot el cel,

que el mal es vol asseure

al tron del Pare Etern.

Estamordits reculen

els Àngels més fidels,

i a Déu gloriós rodegen

enlaire els seus acers.

De sobte, en dues files

la gran legió es parteix,

i surt radiant de glòria

l’arcàngel Sant Miquel.

Amb Llucifer s’encara

que amb ira l’escomet,

i al cop primer d’espasa

l’ajup sota els sos peus.

Els Àngels bons avancen,

reculen els dolents,

i en sa fugida cauen

confosos en tropell.

Per engolir-los, s’obren

les portes de l’infern,

i el foc etern braola

en rebre Llucifer.

Antoni Bori i Fontestà

Per acabar, una foto d’un grup que ha anat a visitar el Dimoni dissabte 5 de maig de 2012:





Dia de la Mare

1 05 2012

El primer diumenge de maig s’escau el Dia de la Mare. I hi ve molt a tomb aquest poema d’Antoni Bori i Fontestà. Com passa amb d’altres poemes com l’escut de Catalunya, la terra de Xauxa, la formiga, és un poema que molta gent s’havia après de memòria i encara ara el poden recitar.

AMOR DE MARE

El primer petó que al front
hem rebut en venir al món
i que tots sentim encara,
és el petó més preuat,
més ric i més perfumat
que ens ha fet la nostra mare.

Res del món no hi pot haver
que arribi mai a valer
el que val aquesta dona,
alegre com un estel,
pura com el blau del cel,
i com els arcàngels bona.

Amb delícia i bell consol
ella ens gronxa en el bressol
i ens adorm en els seus braços;
ella ens ensenya a resar,
a creure en Déu, a estimar
i a donar els primers passos.

Tots els nostres pensaments,
voluntats i sentiments,
el seu cor sempre endevina;
i s’afanya, amb tot el zel,
a complaure el nostre anhel
amb voluntat peregrina.

Ses més pures il·lusions
ens transmet amb sos petons,
i, quan no ens veu, ens enyora;
i ens porta un amor tan viu,
que en nostres ditxes somriu,
i en nostres desgràcies plora.

Mai ningú podrà arribar
a sentir tant, i estimar
el que aquesta dona estima,
quan el seu llavi olorós,
perfumat i carinyós
al front dels seus fills arrima.

Altres amors hi hauran
que el seu perfum perdran
quan hauran tret la florida:
l’amor de mare és l’encens
més olorós, més immens
que pot trobar-se en la vida.

Fins a l’hora de la mort,
quan se’n va amb nostre record
carinyós en la memòria,
entre els àngels, allà al cel,
prega amb fervorós anhel
per la nostra eterna glòria.
……
A la mare beneïu
nois i noies que sentiu
sos petons al front encara;
estimeu-la de tot cor,
que en la terra no hi ha amor
tan gran com l’amor de mare.

Antoni Bori i Fontestà





1 de maig. Himne al progrés

27 04 2012

Antoni Bori vivia a Badalona, justament al barri del Progrés. Ben segur que això l’inspiraria un poema que il·lustra amb optimisme el desenvolupament industrial que s’esdevenia a la ciutat.

HIMNE AL PROGRÉS

Salve, salve, honrada i noble

germanor dels fills del poble,

voluntat del sentiment;

salve, força que propagues

la unió de les nissagues

i la llum del pensament.

A la raça feinadora

tu l’has feta pensadora,

i amb la ploma, o bé amb el mall,

dius o cantes amb consciència

les empreses de la ciència

i les glòries del treball.

Allà on et porta la humana pensa

el treball mostra torns i telers,

i el que la ciència diu o comença

la indústria acaba amb força immensa,

la indústria santa, que és el Progrés.

A estranyes terres d’incultes races

els dulcifiques tu els costums;

les lleis salvatges prompte arrabasses,

i ermots i platges, per llà on tu passes,

jardins es tornen rics de perfums.

Tes naus sempre veleres

coneixen tots els mars

enginys de tota mena

emmotllen els metalls;

subjectes la paraula,

reprens la força al llamp,

i esborres les fronteres,

i estrenys la humanitat.

A la gent treballadora

també ajuntes, en bona hora,

lluny de vicis coneguts;

persisteix en tal fal·lera

que ella alçarà ta bandera

i cantarà tes virtuts.

Salve, salve, honrada i noble

germanor dels fills del poble,

repeteix el cant après,

repeteix el cant de glòria,

que és del segle la victòria

el Treball, que és Progrés.

Antoni Bori i Fontestà





27 d’abril. Mare de Déu de Montserrat

24 04 2012

En aquesta diada de la patrona de Catalunya, us proposem un dels diversos poemes que Antoni Bori va escriure dedicats a la Moreneta. Felicitats a totes les Montserrats!

MONTSERRAT

Quan vinc com pelegrí en grat romiatge
a dalt d’eixos turons on tens estatge
oh temple venerat!
borbolla en el meu cor dolça alegria
i pren esplai i goig l’ànima mia,
com mariner que arriba al port aimat.

Amb l’alè dels boixars i ginesteres
que coronen els pics d’eixes cingleres
s’eixamplen mos pulmons;
i en la ferum placenta i muntanyana,
respiro de la pàtria catalana
les santes i formoses tradicions.

Aquí vola a pleret la fantasia;
la mirada s’eixampla i s’extasia,
i bat alegre el cor;
l’ànima al cel s’aixeca i es transporta
i la fe es divisa i es conforta
amb la dolça pregària de l’amor.

Aquí tot és formós. La imatge bella
de la Verge asseguda en la capella
ens postra reverents;
l’eixerida i devota escolania
ens allunya la pena, amb l’harmonia
de sos càntics i notes eloqüents.

Dels pòrtics del convent fins a l’arcada
puja l’aroma fresca i delicada
dels tells i romanins;
i en les cel·les i ermites solitàries
ressonen a tota hora les pregàries
dels monjos, escolans i pelegrins.

Aquí tot l’any reviu la primavera,
que el verdum, el pinsà i la cadernera
saluden sempre al sol;
i a la nit, quan s’adormen tot a l’una
arran del monestir a clar de lluna,
hi refila sos cants el rossinyol.

No hi ha estada més bella i més xamosa
que l’ombra regalada i deliciosa
d’aquests obacs gegants;
aquí on com anyells dintre la pleta,
sempre ens vetlla la Verge Moreneta,
la Patrona gentil dels catalans.

Oh beneït Montserrat! Quan les cingleres
es fonen en les boires més lleugeres,
i ta potenta arrel
apar que en el rocam fins es desferra,
sembla talment que t’alces de la terra
per fugir i aixecar-te cap al cel!

Antoni Bori i Fontestà

I aquí us deixo un vídeo de l’escolania cantant el Virolai:

 

 





23 d’abril. Sant Jordi

24 04 2012

escut10

Encara que a El trobador català no hi hagi cap poema específic sobre la diada o sobre la llegenda del sant, ve a tomb el poema L’escut de Catalunya d’Antoni Bori, que comença així:  En la que sant Jordi empunya…  BONA DIADA A TOTHOM!

L’ESCUT DE CATALUNYA

En la que Sant Jordi empunya

bandera de color blanc

hi ha l’escut de Catalunya

amb quatre barres de sang.

D’aquestes barres la història

està escrita en lletres d’or, 

per saber-la de memòria

i gravar-la en nostre cor.

Essent Carles rei de França

i senyor dels catalans,

entraren, folls de venjança,

en ses terres els normands.

Per sostenir sa corona,

demanava el Rei socors

al comte de Barcelona,

el valent Jofre el Pelós.

Al saber la nova, empunya

el comte l’arma i l’escut

i s’endú tot Catalunya

cap a França resolut.

Així que a França arribava

amb la flor dels catalans, 

el rei Carles reculava

atropellat pels normands.

I llençant-s’hi de seguida

el brau Jofre amb sos valents,

va deturar l’envestida

dels normands, forts i potents.

Mes quan vençut reculava

l’enemic, rostos avall,

un llançó al pit se li clava

i el fa caure del cavall.

Dintre una tenda els de França

ferit al comte han entrat,

posant-li al capçal la llança

i l’escut al seu costat.

I en entrar a dur-li la nova

que els normands han perdut,

veu el Rei el Comte Jofre

mirant trist el seu escut.

―Si a vós se us deu la victòria,

per què al Rei trist us mostreu?

Si voleu honors i glòria,

comte Jofre, demaneu.

“Des d’avui, de vostra terra

sereu comte independent;

sereu mon company en guerra

i en pau l’amic més prudent.”

―Grans mercès, el Rei de França;

―li respon Jofre el Pelós!―

no em reca, no, el cop de llança

que dessagna tot mon cos.

“El que em reca i cor-me-lliga,

és veure llis mon escut,

sense cap blasó que diga,

els honors que he merescut.”

Llavors, el Rei de seguida

s’acosta al llit del valent;

xopa els dits en sa ferida,

i així li diu dolçament:

―Amb sang del cor a la guerra 

haveu guanyat el blasó;

quan torneu a vostra terra

brodeu-lo en vostre pendó.

I passant quatre ditades

del brau Jofre en l’escut blanc,

hi deixava senyalades

les quatre barres de sang.