El dret a decidir

Després de les eleccions esperem que podrem exercir aquest dret tan bàsic i democràtic: decidir què volem ser.

Tant de bo que no ens acabi passant com a la mula del poema d’Antoni Bori:

LA INDECISIÓ

Entre l’ordi i la civada,

per no saber què escollir,

una mula es va morir

de fam en una porxada.

Així, alguna vegada,

si el negoci o l’interès

en un cas tan compromès

ha vingut a conduir-nos,

per no voler decidir-nos,

ens hem quedat sense res.

Antoni Bori i Fontestà

Aquest poema em fa recordar que, de petits, dèiem:

En què s’assemblen l’home i el burro?

Solució: el burro menja civada i l’home “si bada” no menja…

No badem, doncs…

Exposició sobre Antoni Bori a l’espai Betúlia del 14 al 31 de desembre

Antoni Bori i Fontestà, mestre i poeta (1861-1912)
Exposició a l’espai Betúlia que reivindica la figura de l’escriptor i pedagog badaloní en el centenari de la seva mort. Una oportunitat per acostar-nos, amb una mirada renovada, a un dels patriarques de la Renaixença.

Des del bloc del centenari us animem a visitar l’exposició i ens alegra molt que es faci aquest reconeixement a la figura d’aquest mestre i escriptor de la nostra ciutat.

Fraternitat sí, però cadascú a casa seva…

A punt d’encetar la campanya electoral una cosa es veu clara -claríssima-: la germanor que ens uneix a tots els pobles del món, perquè tots som fills de Déu. Així ho expressa Antoni Bori en el poema Fraternitat.

Dit això, ens recorda el refranyer: cadascú a casa seva i Déu en la de tots, és a dir, tots els pobles ens entendrem millor i viurem més bé si cadascú sap estar a casa seva i no es fica a casa de l’altre.

FRATERNITAT

Tots som germans! Des de la terra inculta

on la neu s’eternitza amb sa fredor

fins als plans tropicals que sempre aboquen

fruites i gomes i perfums i flors;

 ..

des dels sorrals deserts de la Nigrícia,

movedissa mortalla de la mort,

i de la selva obscura, impenetrable,

fins on brolla la vida i la claror;

 ..

ens alena els pulmons el mateix aire,

ens colra i enardeix el mateix sol,

i es mou el nostre cor sempre en l’empenta

dels mateixos afectes i passions.

 ..

Tots som germans! Les lleis i les creences

ens fan més imperfectes o més bons,

mes l’origen ens diu que hem d’estimar-nos

com branques i rames d’un mateix tronc.

 ..

Solament de la glòria ens fa més dignes

davant de Déu, l’immortal pare de tots,

no el color i la bellesa de la raça,

sinó el treball, la fe i la il·lustració.

Antoni Bori i Fontestà

La cultura de l’esforç

Passat aquest pont de Tots Sants, és un bon moment per reprendre els estudis -primaris, secundaris, universitaris…- amb afany de superació i seguint el consell que Antoni Bori adreçava a les persones en edat escolar i també apel·lant la responsabilitat dels educadors:

L’APLICACIÓ

Un noi dolent hi havia,

tant, que hasta es feia avorrir

de tothom que el coneixia,

i a l’estudi no volia

mai aprendre de llegir.

.

Quan els seus pares van veure

que no es podia esmenar

i que en res volia creure,

d’allà l’estudi el van treure

per posar-lo a treballar.

.

En el treball on estava,

veié el noi avergonyit

que el que menys treballava

i el que més diners guanyava

sempre era el més instruït.

.

Aleshores coneixia

el mal que havia comès;

però, per més que se’n dolia,

no va arribar mai el dia

que ell arribés a ser res.

…..

Nois  a l’estudi inclinats,

que us treguin no heu de permetre

jamai per desaplicats;

apreneu força de lletra

i sereu sempre estimats.

Antoni Bori i Fontestà

Homenatge del Círcol a Antoni Bori

Diumenge 28 d’octubre a dos quarts de set de la tarda al Círcol Catòlic de Badalona s’ha retut un sentit homenatge al nostre poeta: un recital de més de 25 poemes…

Des del bloc del centenari volem agrair sincerament el gest de LA DRAMÀTICA DEL CÍRCOL perquè ha fet reviure uns versos que, segons com, tenen una vigència punyent i, en qualsevol cas, són un exponent de la qualitat literària de la Badalona de finals de segle XIX.

Han llegit els poemes: Mònica Guixé, Judit Sabater, Júlia Florences, Anna Ariño, Judit Guixé, David Morales, M. Antònia Carbó, Teresa Ustrell, M. Mercè Estévez, Rita Gol, Àlex Bel, Agnès Subirats, Xavi Carreras, Ferran Hidalgo, Toni Climent, Marc Banús, Pol Hermoso i Toni Forteza.

I el suport tècnic ha estat a càrrec de Francesc Arpí, Judit Monsó i Marc Serra.

Meri Ferrer ha acompanyat amb el fagot cada poema, i ha fet de narrador en Josep M. Giralt.

Des del cel, l’Antoni Bori, ho haurà escoltat amb complaença.

Ve a tomb acabar aquesta entrada amb la darrera vinyeta de l’auca d’Antoni Bori:

I poder tots proclamar:

-Visca en Bori i Fontestà!

2 de novembre. El dia dels morts

Si de vegades, davant la mort d’un familiar, no sabem prou bé com explicar aquesta realitat als nostres fills, ens pot ser d’ajuda aquest poema. El dia dels morts és una explicació molt senzilla i clara d’aquesta commemoració dels difunts que fem cada 2 de novembre.

També pot ser un bon dia per tenir un record del nostre mestre i poeta, tal com es pot veure en una de les vinyetes de l’auca:

I al Sant Crist, al cementiri,

li podem oferir un ciri.

(Auca d’Antoni Bori i Fontestà)

…

EL DIA DELS MORTS
Quan del plujós novembre
l’espessa boira arriba,
amb trista comitiva
de penes i records,
la fe piadosa ens mena
cada any, amb greu deliri,
a fer al cementiri
una visita als morts.
…
D’aquell etern silenci
en repassar la porta,
nostra ànima ens transporta
a una altra eternitat;
i al cor sentim llavores,
amb tota sa inclemència,
la dolorosa absència
dels bons que ens han deixat.
…
Del llibre dels sepulcres
la funerària llista,
s’estén a nostra vista
com el padró més trist;
i en ell, a recordar-los,
llegim amb ulls plorosos
els noms més carinyosos
que havem honrat i vist.
…
Allà de la família
tothom hi té una branca,
que signa una flor blanca,
un túmul o una creu;
memòria sempre viva
amb què, sumptuosa o pobra,
cada any tothom de sobra
renova el dolor seu.
…
Allà al seu fillet plora
la mare apesarada;
la viuda desolada
recorda el seu espòs;
d’amics parents o pares
tothom té una memòria,
i resa per sa glòria,
i son etern repòs.
…
De l’arbre de la vida
corseques com els fulles
les míseres despulles
allà rodolaran;
i sota aquella terra
plantada de flors tendres,
en pau les nostres cendres
un jorn reposaran.
…
I així com a les tombes
que es tanquen, sempre avares,
anem a orar pels pares
amb nostres cors senzills,
també davant la nostra
morada funerària,
a dir una pregària
vindran els nostres fills.
…
I allà esperarem l’hora
funesta o meritòria,
que el càstig o la glòria
reserva a nostre anhel;
puix sobre de les tombes
vetllant, sempre propici,
hi ha l’Àngel del Judici
que ens signa cap al cel.

Antoni Bori i Fontestà

 

El separatisme valencià de Rita Barberà

El PP, en aquest cas l’alcaldessa Rita Barberà, ha dit que la Generalitat de Catalunya es dedica a catalanitzar el País Valencià per mitjà d’una entitat seva: Òmnium Cultural.

No es pot tolerar que es diguin disbarats d’aquesta mena:

• La Generalitat de Catalunya no ha creat Òmnium Cultural, sinó que Òmnium ja existeix des de 1962 (en plena dictadura franquista).
• Si sabessin una mica d’història, s’adonarien que qui va “catalanitzar” el País Valencià va ser Jaume I el Conqueridor, que va conquerir i repoblar el territori valencià amb catalans i aragonesos.
• No voler reconèixer la unitat cultural i lingüística de les terres de parla catalana és una mostra clara de rabiós separatisme, molt menys justificable que el separatisme de Catalunya respecte de l’Estat, que té un sentit molt més lògic, ja que la llengua i la cultura catalana i la castellana no diré que siguin excloents, però sens dubte són coses diferents, o si més no molt més diferents que la llengua i cultura catalana i valenciana.
• No deixar que es pugui veure tv3 a València, per exemple, és posar barreres i fronteres on hi hauria d’haver una bona convivència. Què dirien si a Catalunya no es permetés que hi arribés TV1, Telecinco, etc.?

Per això si el PP fomenta el separatisme a València l’únic que provoca és l’augment del separatisme de Catalunya, perquè si per a ells València no té res a veure amb Catalunya, llavors que no s’estranyin que a Catalunya creixi el sentiment que no tenim res a veure amb Espanya.

En aquest sentit, a Rita Barberà, li podríem recordar uns versos d’Antoni Bori que es recullen en una vinyeta de la seva auca:

S’acosta Tots Sants i la Castanyada

L’1 de novembre, ja en plena tardor, celebrarem aquesta festa tan nostra.

Fixem-nos com ens l’explica Antoni Bori: no es tracta de criticar ni qüestionar altres tradicions, com ara el “Halloween”, però des del bloc del centenari volem reivindicar les castanyes i els panellets, i una visió una mica més transcendent de la festa, i no pas tantes bruixes i monstres d’altres contrades…

LA CASTANYADA

Que és bonic, quan els freds deixen
erms els camps i les muntanyes,
veure els tions com cruixeixen
vora el foc, on s’ennegreixen
i espeteguen les castanyes!

I com dona bo de veure
en la llar, que el fred concilia,
el bon avi que ve a seure,
sempre afanyós de retreure
els records de la família!

Any ha estat de gran ventura,
―diu el vell, alçant la testa;―
l’any que ve, qui ens assegura
poder fer amb tanta dolçor
tots plegats aquesta festa!

“Vosaltres sou forts encara
per viure l’edat florida;
teniu l’escalfor d’una mare,
i teniu l’amor d’un pare
que és prou per dar-vos la vida.

Jo soc el més vell de la colla;
i a la mort, on haig de raure,
l’edat m’hi acosta, m’hi amolla…
i fulla que el vent sorolla,
que poc, que poc triga a caure!”

I en dir això el bon avi, encara
que amb cort fort, pren de sa vora
l’infant que abraça la mare,
i se l’acosta a la cara,
i li fa petons… i plora.

Quan la jove, la mestressa,
veu de l’avi la tristesa,
diu als nois: ―Au, poseu canyes
i tions, venteu de pressa
i que petin les castanyes!―

I a la negra fumerola,
i a la calentona ratxa
que al bon vellet reviscola,
treu la jove la cassola
i els panellets i el garnatxa.

I els diu: ―Au, mostreu al llavi,
la rialla, petits i grans;
a menjar i que tot s’acabi,
que avui és el sant de l’avi,
és la festa de tots Sants.

 

Antoni Bori i Fontestà

La visió estatal i la visió catalana

La voluntat recentralitzadora del PP vol fer creure per tot Espanya que aquests darrers trenta anys aquí hem anat inflant el cap al jovent amb visions distorsionades sobre la realitat de Catalunya. Però si tinguessin una mica d’interès a documentar-se, veurien que cent anys enrere, Antoni Bori, amb un castellà prou satisfactori, ja havia d’aclarir i puntualitzar certes coses en el seu Compendio de Geografía de Cataluña:

• Idioma.-El idioma de este Principado es el catalán, calificado de dialecto por los que ignoran que es hijo legítimo del latín y muy anterior al romance castellano que es el usado oficialmente.
• Carácter y costumbres.-El carácter de los catalanes es entero, laborioso, económico y emprendedor por excelencia, conservando sus costumbres la tradición de su religiosidad íntimamente hermanada con el sentimiento patriótico más levantado.
• Religión y gobierno.-Formando parte del Estado español, está como él regida Cataluña por un gobierno monárquico constitucional, y sigue la religión católica con tolerancia de cultos.

D’altra banda, com s’explica que -tal com ha  insinuat el ministre d’educació- l’ensenyament hagi fet créixer l’independentisme i a Badalona (tercera ciutat de Catalunya) hi hagi un alcalde del PP? És que l’ensenyament a Badalona és diferent del de la resta de Catalunya?

Si l’Antoni Bori ho veiés ara, segurament se’n faria creus…

Què és Catalunya?

Què és Catalunya? Ara que haurem de parlar a les urnes, el que és Catalunya no cal que ens ho digui una Constitució -una de tantes-, ni un Estat -que només ens vol assimilar i diluir-. No. És molt més autèntica la visió que fa més de cent anys ens donava Antoni Bori de quina és la nostra pàtria. Una pàtria que ha acollit i acull tanta i tanta gent, i que tant de bo ho faci sempre amb fermesa i cordialitat.

LA PÀTRIA

 Tenim tots, des de naixença,

un trosset de terra al món,

que se’ns grava en la memòria

i s’arrela en nostre cor.

 ….

Allà ens ha gronxat la mare

de petits en el bressol

adormint-nos a abraçades,

despertant-nos a petons.

 ….

Allà hem après, en créixer,

a assajar els primers mots,

desplegant la nostra pensa

a la llum de la raó.

 ….

Allà en nostres alegries

hem barrejat nostres plors,

i els primers parenostres

amb les primeres cançons.

 ….

Allà a la nostra família

hem consagrat els records,

i hem après dels nostres avis

les més belles tradicions.

 ….

Allà hem sentit els afectes

que han alçat en nostre cor,

un temple a la fe sagrada

i un paradís a l’amor.

 ….

I pujant, i fent-nos homes,

hem honrat el nostre nom

amb el treball i la ciència,

amb la virtut i l’honor.

 ….

Com no hem, doncs, d’estimar-lo

aquest bell trosset del món

si en ell hi tenim gravades

les més pures afeccions!

 ….

L’amor de tots els que viuen,

el record dels que s’han mort

són lenitius que endolceixen

eixa vida de dolors.

 ….

I el campanar de la vila,

l’antic rellotge de sol,

el fossar, la creu de terme,

i el cel i el toc d’oració,

 ….

tot alegra nostra vista,

i tot parla al nostre cor

com un llibre ple de notes,

com un jardí ple de flors.

 ….

Flors tristes o flors alegres,

segons obrin sos capolls

ran mateix del cementiri

o bé a l’ombra del bressol!

 ….

I aquell bell racó de terra,

aquest bell trosset de món,

on hem vist la llum del dia

i esperem tranquils la mort,

 ….

té un nom tan pur, tan alegre,

expressiu i afectuós

que per sentir-lo i comprendre’l

cal dir PÀTRIA amb la mà al cor.

Antoni Bori i Fontestà