2 d’octubre. Els àngels de la guarda

28 09 2012

El dos d’octubre és la festa dels àngels de la guarda. Antoni Bori, com a mestre voltat de canalla, hi devia tenir especial devoció, i així ho recull un dels poemes de El trobador català:

A L’ÀNGEL DE LA GUARDA

Àngel meu que al bressol m’adormires

de la mare a les dolces cançons,

i amb les ales gentils em cobrires

i escalfares mon rostre a petons.

 …

Guia’m sempre, amb la fe que et professo,

d’eixa vida per l’aspre camí,

vall de llàgrimes que ara travesso

sens conèixer principi ni fi.

 …

Fes-me sempre avorrir la mentida

que del cel m’ha, infeliç, d’apartar,

i entrebanca ma llengua atrevida

si he per ella algun cop de pecar.

 …

Si en el fals i horrorós precipici

dels plaers, sens voler m’he perdut,

fes-me veure els deliris del vici

i aconsella’m la santa virtut.

 …

I vetllant-me amb tes ales segures

en mon llit on et reso oracions,

fes que em tanquin els ulls tes mans pures

i m’adormin els dolços petons.

Antoni Bori i Fontestà





Quan arriba la tardor

25 09 2012

Amb el setembre ens arriba la tardor. Bon moment per reflexionar sobre el sentit de la vida, tal com ens proposa Antoni Bori a La cançó de la fulla.

LA CANÇÓ DE LA FULLA

Pel mes de setembre, quan trista arribava

amb boires i pluges la humida tardor,

en l’arbre la fulla de fred tremolava,

i, enterca, pansida, mig morta, glossava

la trista tonada d’aquesta cançó:

 …

―Un dia de fresca, gentil primavera,

al cim d’eixes branques venia jo al món;

la brisa em gronxava, florida i lleugera,

i amb tendres deliquis besava el meu front.

 …

Aquí m’adormiren les nits més serenes

portant-me la ufana dels camps i jardins;

la saba novella m’inflava les venes

i el sol ma rosada tornava en robins.

 …

D’ocells i d’insectes la tropa eixerida

dessota es posava dels meus branquillons,

i jo els explicava ma bella florida

i ells feien ma ditxa cantant-me cançons.

 …

Salvant-les de pluges, mal temps i malures,

i alegre amagant-les del bec dels ocells,

gentil cobejava les fruites madures

que l’arbre enjoiaven de rossos ramells.

 …

També contra els núvols i trons i ventades

amb febre em batia mirant al pregon;

i es feien més fortes mes venes inflades,

encara que arrugues tingués el meu front.

 …

Mes ai!, pel novembre em vaig sentir vella

en veure arronsar-se mos nervis malalts;

i el vent que em passava brunzint a l’orella

xiulant entonava els meus funerals.

 …

I em vaig girar enrere, pansida i grogosa,

per caure a la tomba que em duien els freds:

i, com jo, vaig veure que al peu de la fossa

també tremolaven els pobres vellets.

 …

Jo sóc, doncs, la imatge cabal de la vida;

jo neixo com l’home i em gronxen bressols

i creixo, m’ufano i em torno pansida

per caure, en morir-me, perduda en la pols.―

 …

Així, en la branca, la fulla plorava

la fresca rosada d’humida tardor;

el vent amb sa força, el vent l’arrencava,

i en terra morint-se, encara glossava.

la trista tonada, la trista cançó.

Antoni Bori i Fontestà





Els impostos que se’n van i no tornen

21 09 2012

En temps d’Antoni Bori els joves havien d’anar a servir el rei. Era la contribució de les nostres terres al sosteniment de la corona. Ara no és amb els joves, però sí que contribuïm amb uns impostos que, com molts joves llavors, ja no tornaran mai més.

Vet aquí com podem interpretar en clau contemporània el seu poema Els quintos: Antoni Bori lamentava el malbaratament de vides, com ara nosaltres hem de lamentar el malbaratament dels recursos econòmics.

Però hem de pensar que, en vida d’Antoni Bori, devia semblar una quimera que algun dia deixés de ser obligatori servir el rei i -ves per on- els joves d’avui ja no tenen obligació de fer el servei militar. Ara també ens pot semblar una quimera que algun dia els impostos es quedin a casa nostra, però potser encara ho podrem veure…

Us deixem amb el poema, una mica trist, però carregat de sentiment:

ELS “QUINTOS”

A l’estació de la vila,

hi ha una flor del jovent

formada, i a punt de marxa

per anar a servir el Rei.

Bé passaren la vigília

fent gatzara pels carrers;

mes avui, posats en fila

al davant del coronel,

entristits esperen l’hora

d’ingressar al regiment:

aniran potser a la guerra

i no tornaran mai més!

 …

De records i d’encaixades

en tenen per tot arreu

dels coneguts i veïnes,

de companys i de parents.

Les pobres mares ploroses

no els deixen pas un moment,

posant-los escapularis

i arreglant-los el farcell,

el farcellet de la roba

que s’enduran al quarter,

per venir amb la llicència

o… per no tornar mai més.

 …

Les abraçades i besos

creixen de punt, al moment

que ve el carril, com un lladre,

a robar-los els fills seus.

Tremolant puja en els cotxes

tota la flor del jovent,

i així que se sent de la màquina

el terrorífic xiulet,

tothom saluda els que marxen,

amb el trist pressentiment

que molts se’n van a la guerra

i no tornaran mai més.

 …

De les finestres dels cotxes

bé en surten de crits i adéus

i de mans i barretines,

i de mocadors vermells.

I en veure com, en sa marxa,

el poblet es va perdent,

i s’esborren les figures

dels amics i del parents,

cauen asseguts els “quintos”

als bancs, pensant amb recel

que, potser, molts d’ells, a veure’ls

ja no tornaran mai més!

 …

La vila ha quedat tan trista

amb la marxa dels fills seus,

que aquell dia no es treballa,

ni es fa festa, ni es fa res.

L’església està tota plena

d’ofrenes i de presents;

i tothom resa pels joves

que se’n van a servir el Rei,

perquè doni Déu la ditxa

o bé la glòria del cel,

als que tornaran amb vida,

i als que… no vindran mai més.

Antoni Bori i Fontestà





La monarquia i Antoni Bori

18 09 2012

En els temps que corren qualsevol monarquia hauria d’anar tancant la paradeta i deixar que ens representin les persones que tenen condicions per fer-ho.

En qualsevol cas, cent anys enrere, Antoni Bori ja qüestionava el valor de la corona d’un rei, si bé al rei del seu poema l’ennoblia el fet d’arribar a ser artista, no pas com altres que es dediquen a caçar elefants…

LA CORONA DE LLORER

Conten d’un rei que tenia

heretada una corona,

i deia en sa fantasia:

―De llorer jo la voldria

si el poble d’or me la dóna.

I és que tenia prevista

sa bondat de tota llei,

que era més bella i més vista

la corona de l’artista

que la corona de rei.

Va ser artista; i quan guanyava

la corona amb son valer,

del front la d’or s’arrencava,

i satisfet es posava

la de fulles de llorer.

Quan el poble el seu rei veia

coronat amb tant d’honor,

joiós sos mèrits retreia;

i era que el llorer li feia

molt més respecte que l’or.

Va morir el rei ple de glòria;

i en sa tomba va voler,

per fer digna sa memòria,

posar-hi, justa, la història

la corona de llorer.

I el nom d’aquell rei, que hauria

mort al fi de son regnat,

si la història l’enaltia,

la fama que l’estenia

deia així a la humanitat:

―Tan sols el talent conquista

la glòria de bona llei;

i és més formosa, i més vista,

la corona de l’artista

que la corona de rei.

Antoni Bori i Fontestà





Auca dedicada a Antoni Bori

16 09 2012

Dins dels actes de commemoració del centenari d’Antoni Bori, és un motiu de goig donar a conèixer l’edició de l’auca sobre el nostre poeta.

Amb lletra i dibuixos de Josep M. Giralt, Arts Gràfiques Venus l’ha imprès en format 40×60 cm i també n’ha penjat una versió digital que us podeu descarregar en aquest enllaç:

http://www.artesgraficasvenus.com/pdf/OriginalAucaAntoniBori.pdf

El Centre de Recursos Pedagògics de Badalona la distribuirà a totes les escoles de Badalona, acompanyada d’una carta de presentació que anima a commemorar aquest centenari.

No cal dir que una auca és ben poca cosa: tot just quaranta-vuit rodolins que glossen la vida i obra d’un personatge estimat de la nostra ciutat, i que el que veritablement ens faria goig és que prosperés la iniciativa de reeditar els seus versos, que tant de bé van fer a moltes generacions de badalonins i catalans. Però no defallim, perquè en paraules del mateix Antoni Bori:

“qui treballa amb fe i constància assoleix sempre profit”. (del poema el ratolí)

Gaudim doncs de l’auca i que ens esperoni a tots a mantenir viu el record d’aquesta figura excepcional de la nostra ciutat.





14 de setembre. Exaltació de la santa creu

12 09 2012

De tots és prou sabut que el senyal dels cristians és el senyal de la creu. Cada 14 de setembre el calendari litúrgic ens ho recorda d’una manera especial. També ho devia tenir present Antoni Bori, el qual va dedicar un dels seus poemes a exalçar la creu.

No ens atreviríem a qualificar de místic el nostre poeta, però certament en l’Oració de la creu hi podem descobrir la solidesa de la fe expressada en un cal·ligrama. Us el reproduïm en una imatge perquè en pugueu apreciar el resultat estètic. Notem, a més, que en alguns versos hi podríem entreveure una petita premonició de la llarga i dolorosa malaltia que Antoni Bori patiria abans de morir.

Nota: si cliqueu la imatge de la creu, podreu llegir el text amb més claredat.





Els valors en el futbol

4 09 2012

Si aquests dos jugadors es diguessin Mercè i Isabel, podríem pensar que l’Antoni Bori s’hi hauria inspirat per retratar dues actituds contraposades: la vanitat i la modèstia. Tant de bo el vanitós acabi reflexionant i canviant d’actitud com ho acaba fent la Isabel al final d’aquest diàleg.

VANITAT I MODÈSTIA

MERCÈ

Si tinguessis molts diners,

què faries, Isabel?

ISABEL

Compraria collarets,

Arracades de molt preu,

bons barrets, guants de pell,

i  botines de doré.

MERCÈ

Noia, en veure’t pel carrer

amb tant luxe, tant de vent,

les amigues que ara tens

se’n riurien d’allò més.

ISABEL

Les amigues? amb diners

i criades de servei,

carretel·les i demés,

si les veia pel carrer,

no els diria quasi res.

MERCÈ

Aleshores els parents,

tot el poble que et coneix,

et tindrien per cap verd

i orgullosa per demés!

ISABEL

Ca! t’enganyes; que no veus

que voldria si em casés,

algun noble o bé un rei,

i els tindria sota els peus?

MERCÈ

I si un dia veien ells

que  acabessis els diners?

ISABEL

Em vendria braçalets

i les joies de més preu,

i amb els quartos

que en tragués

tornaria rica a ser.

MERCÈ

I en morir-te?

ISABEL

No en parlem,

que és l’objecte

viure bé.

MERCÈ

Com t’enganyes, Isabel!…

Doncs, jo, noia, si tingués

les riqueses que diem,

vestiria molt decent,

sense gales, sense res.

ISABEL

Ai que ximple

que ets Mercè!

MERCÈ

I viuria plenament

satisfeta de fer bé

a n’els pobres que trobés,

les desgràcies socorrent,

i pels tristos orfenets

pregaria sempre Déu.

ISABEL

Tot quant penses tu de fer,

són escrúpols innocents

que no porten mai a res.

MERCÈ

Ai que penses malament!

Bones obres que una ha fet

tard o d’hora tenen preu.

ISABEL

I si un dia s’acabés

la riquesa que diem?

què faries sense res?

qui et voldria dels parents?

MERCÈ

Tothom, dona; que no veus

que a la noia que fa el bé

se l’estima a tot arreu?

ISABEL

Ja ho veuríem!

MERCÈ

I, després,

que no penses que igualment

el bé que a altres hagués fet,

no em farien ells també?

L’obra bona que va al cel

la recorda sempre Déu;

fins en vida tothom té

sempre el premi que mereix.

ISABEL

I en morir-te?

MERCÈ

Cap al cel! al cel, dona;

si ja el veig

a l’aurora de la fe,

i ja el troba el cor meu.

Què em contestes,

Isabel?

ISABEL

Saps que anava

malament?

MERCÈ

I és clar, dona!

ISABEL

Ai Déu meu,

perdoneu-me

si us he ofès

amb mos falsos

pensaments!

MERCÈ

Déu perdona

a qui amb temps

com tu ara

es penedeix.

Seràs bona?

ISABEL

Sí, Mercè.

MERCÈ

Doncs, abraça’m, Isabel.

Antoni Bori i Fontestà





L’11 de setembre i Antoni Bori

16 08 2012

Com devia viure aquesta data Antoni Bori?

Ben segur que aquesta efemèride tan nostrada i tan reivindicativa devia inspirar-li els versos del diàleg d’en Ramon i en Pere a Per la pàtria.

Bona diada nacional a tothom!

PER LA PÀTRIA

DIÀLEG

Retraient fets de la història

de nostres avis que, amb glòria

mai volgueren ser esclaus;

en tals gestes inspirant-se

i d’amor patri inflamant-se

així parlaven dos braus:

PERE

Si la pàtria perillava

i la bandera arborava

aixecant el sometent,

¿què faries tu en la guerra

per defensar nostra terra

del dogal d’estranya gent?

RAMON

Prendre el fusell de seguida;

anar a la pàtria afligida

i dir-li: ―Aquí hi va un soldat;

aquí hi ha un brau que s’obliga

a batre la host enemiga

mal que mori en el combat.

PERE

I si la gent espantada

i sorpresa a la vegada,

l’enemic veiés entrar,

¿què faria ton cor noble

per alenar el teu poble

i portar-lo a guerrejar?

RAMON

Sortiria irat de casa,

faria prendre l’espasa

al covard, al pobre, al ric;

i aixecant el crit de “guerra!”

arboraria la terra

a combatre l’enemic.

PERE

¿I tu creus que, si, comptades

fossin les forces doblades

dels enemics batallons,

seria prudent combatre

contra qui saps que ha de batre

tos exèrcits i canons?

RAMON

Mai la pàtria en rebre ofensa,

ha de comptar en sa defensa,

els enemics quants seran;

basta lluitar amb coratge,

que per rompre l’esclavatge

cada home es torna un gegant.

PERE

I si la tropa estrangera

derrotant nostra bandera

entrés aquí a sang i foc;

i destruís les vivendes,

nostres temples, les hisendes,

sense deixar res enlloc;

si degollés el teu pare,

i els teus germans… més encara!

si arreu sembrés la dissort,

què faries?

RAMON

Què faria?

De vergonya em moriria

si en la guerra no hagués mort.

Mes, qui ha dit mai que eixa terra

ha sucumbit en la guerra

sent tan braus sos habitants?

¿Qui no sap que aquí malmesos

van caure els cartaginesos

i vencérem els romans?

¿Qui no sap que el moro entrava

traïdorament i deixava

els pobles fets un carner;

mes resistint a ses fúries

sorgí un Pelai en Astúries

i a Catalunya un Otger?

I, per fi, ¿qui recordança

no té que els soldats de França

van caure aquí guerrejant;

i que, a nostra empenta, un dia

tremolà la Moreria

a Wad Ras i Tetuan?

PERE

Ets un brau!

RAMON

No menys noble

seràs tu si d’aquest poble

recordes tot l’esplendor.

PERE

Sí; també l’orgull m’alenta

d’ésser de raça valenta

del Cid i el Conqueridor.

Sé també que a Grècia ardida

va vèncer la host atrevida

de Rocafort i Roger;

i sé la història que brilla,

de Pau Clarís, de Padilla

de Lanuza i Fivaller.

RAMON

Noms són ells que hem d’invocar-los

quan ens cridi a defensar-nos

la pàtria amb bèl·lic clarí.

PERE

Sí; i defensant sa corona

hem de lluitar com Girona

i com Numància morir.

RAMON

La mort del brau dignifica,

l’escriu la història, i l’explica

la tradició nacional.

PERE

Què és caure mort en la guerra

per defensar nostra terra,

si és, el morir, ser immortal!

RAMON

¿És dir que tu en sa defensa

prefereixes, sens temença,

el morir, al viure esclau?

PERE

Sí; per la pàtria oprimida

donaria el cor… la vida…

RAMON

Encaixem, també ets un brau.

Antoni Bori i Fontestà





15 d’agost, festa de l’Assumpció

6 08 2012

curos

Imatge: fragment d’una litografia original de Jordi Curós per a l’edició de Lo trovador català a cura de Josep Balagué i Tarrés i Josep Pi i Caparrós. Edicions Curiosa 1988.

El quinze d’agost és la Festa Major de Badalona. A Santa Maria, parròquia principal de la nostra ciutat, és el dia més solemne: s’hi canten els goigs a la nostra patrona. Segur que Antoni Bori, com a bon badaloní, devia viure la Festa Major amb entusiasme. La seva devoció a la Mare de Déu la podem veure en un senzill poema titulat Ora pro nobis on crida l’atenció l’anàfora “nosaltres pecadors” al final de cada estrofa. Felicitats a totes les Assumptes!

ORA PRO NOBIS

Verge santa

piadosa,

reina i mare

afectuosa

que domines

nostres cors;

sigues sempre

l’advocada,

i l’estrella

venerada

de nosaltres

pecadors.

Tu que guies

cels i terres,

i ets l’aurora

que desterres

els malèfics

temptadors;

obre’ns, Mare,

els teus braços

i encamina

sempre els passos

de nosaltres

pecadors.

Arca santa

de clemència,

flor que escampes

tota essència

i endolceixes

nostres plors;

en les penes

de la vida

fortifica’ns,

entendrida

de nosaltres

pecadors.

Font eterna

de dolçors,

tendre bàlsam

amb què cures

les ferides

de tants cors;

vetlla’ns tota

malaltia

i les hores d’agonia

de nosaltres

pecadors.

I quan vingui

l’hora incerta

que nostra ànima

es desperta

cercant braços

redemptors

dels teus fes-la

meritòria

i obre el temple

de la glòria

a nosaltres

pecadors.

Antoni Bori i Fontestà





Si voleu visitar Catalunya…

29 07 2012

Aquest agost, amb la crisi, més d’una família es replanteja la destinació de les vacances. Si sou dels que, per estalviar, heu descartat voltar per altres continents, per Europa, o fins i tot per la resta de la península, aquest poema d’Antoni Bori us pot donar idees per visitar indrets de Catalunya. De fet, sembla una lliçó molt ben estructurada de l’assignatura de geografia i medi natural…

CATALUNYA
SITUACIÓ
De les regions espanyoles,
la més rica i estimada
és la de tots coneguda
per la terra catalana.

Dels Pirineus, on comença,
allà a la ratlla de França,
fins al regne de València
estén sos rius i muntanyes.

A llevant té la marina
que li dóna tanta fama
pels seus ports, des del de Roses
a Sant Carles de la Ràpita.

L’Aragó, a ponent, li dóna
l’alè ardent de ses mujades,
per colrar els blats i les vinyes
de l’Urgell i la Segarra.

I si al migdia València
naturals sos límits marca,
amb sos perfums i ses hortes
com bona amiga l’abraça.

De totes aquestes terres
fronterisses i germanes,
en altre temps Catalunya
en fou reina i sobirana.

Encara avui les enyora
quan sent que d’elles es parla,
i per gaudir de sa vista
puja a dalt de ses muntanyes.

En alta mar veu Mallorca
que la saluda i acata,
com bona filla que sempre
es recorda de la mare.

De Puigcerdà veu a Llívia,
i més endins, cap a França,
mira també com a filles
el Rosselló i la Cerdanya.

Totes foren terres seves
en el temps que el rei en Jaume
a tots els vents estenia
l’escut de les quatre barres.

RIUS I MUNTANYES
Rius i muntanyes notables
per Catalunya s’estenen,
donant-li fonts regalades
i més fresques salzeredes.

L’Ebre d’enllà Ribarroja
per Flix i Móra travessa,
regant d’Amposta i Tortosa
els arrossars i oliveres.

D’Urgell el Segre davalla,
i el Noguera Pallaresa,
a besar els murs gloriosos
de Balaguer i de Lleida.

El Ter recorda a Girona
del Mercadal la defensa,
quan a l’any vuit Catalunya,
al francès feia la guerra.

De Besalú les muralles
el Fluvià encara besa,
l’antic palau de sos comtes
reflectint en les riberes.

I el Llobregat, que entre salzes
de Monistrol s’arrossega,
a Barcelona saluda
recordant-li sa grandesa.

Emmirallant-se en les aigües
d’aquests rius, tan transparentes,
alcen el front les muntanyes
regalades de la terra.

Els Pirineus, que s’allarguen
de Bossost a la Jonquera,
embelleixen la Cerdanya
catalana i la francesa.

Les del Cadí i Guilleries
del Pirineu també arrenquen,
i regalen les Gavarres
a la plana empordanesa.

El Montseny tot l’any destria
sa nevada cabellera;
Montagut, Montsant i Prades
per Tarragona s’estenen.

I en el cor de Catalunya,
per la banda de Manresa,
Montserrat amb ses ermites
i ses mirades s’aixeca.

Allà la santa Patrona
de Catalunya es venera,
en el temple que bastiren
els àngels dalt de la serra.

CLIMA
Situada Catalunya
entre el mar i les muntanyes,
mostra tot l’any en son clima
una riquesa variada.

Les estacions s’hi presenten
amb una llei admirable
més aviat amb bonances
que no pas massa extremades.

L’hivern sos camps fertilitza,
la primavera els ufana,
l’estiu madura ses fruites,
i la tardor els cups destapa.

Quan a muntanya les pluges
i les neus els arbres glacen,
en el recés de ses costes
l’aura és sempre saludable.

I a l’estiu, quan les malures
de la ciutat ens aparten,
ens ofereixen sos boscos
la salut més desitjada.

Sant Miquel del Fai ens obre
ses magnífiques cascades;
Puigcerdà ens mostra ses prades
i Ribes son panorama.

Argentona té ses ombres,
Olot ses fonts regalades,
i Sant Celoni sos boscos,
i Salou formosa platja.

I la caça és abundosa
en tota l’alta muntanya,
com rica en banys i pesqueres
és la costa catalana.

I si entre aquestes delícies
al cos la salut li falta,
aigües minerals té a Tona,
Sant Hilari, Espluga i Caldes.

De manera que a tothora
en nostra terra estimada,
troben els ulls quant en somnis
la fantasia demana.

PRODUCCIONS
Poc fèrtil a Catalunya
ha fet la naturalesa
en relació a l’abundància
de les espanyoles terres.

Per tornar-la productiva,
amb voluntat els fills d’ella
claven l’aixada en les roques
i els sorrals i ermots conreuen.

Així, té pita en sos marges,
grana el fajol en les serres,
la sarment brota en l’artiga,
i el cànem creix en la gleva.

Girona treu de sos boscos,
en suros, tanta riquesa,
com Sant Feliu de ses hortes
i l’Urgell de ses garberes.

Frueix de gran nomenada
l’oli d’Olesa i de Lleida,
i són rics els vins de Sitges,
del Priorat i d’Alella.

També els minerals abunden
en l’entranya de la terra,
que Sarral té alabastre
i Campdevànol guixeres.

Falset treu plom de ses mines,
ferro verge la Jonquera,
roques de sal té Cardona
i Sant Joan carbó de pedra.

Per construccions i edificis
són notables les pedreres
de Sant Quirze de Besora,
de Serinyà i de Viella.

Així és que si poc fèrtil
l’ha feta naturalesa,
no enveja, perxò, els productes
de les nacions estrangeres.

INDÚSTRIA I COMERÇ
Riques i vàries indústries
ens mostra aquesta comarca,
on no es troba un pam de terra
sense un taller o una fàbrica.

Les airoses xemeneies
llençant el fum a glopades,
per tot arreu acrediten
l’activitat catalana.

Quan el vapor no utilitza,
aprofita els saltants d’aigua
per donar empenta a les rodes
de sos molins i ses fargues.

Sos telers treuen la tela
que més volguda es treballa,
i són notables els panyos
de Sabadell i Terrassa.

Els pintats i filatures
pertot arreu tenen plaça,
i encara Olot s’anomena
per sos blanquers i estamaires.

Destil·la vins Badalona,
talla el cristall Vallirana,
Sant Martí refina el sucre
i fa el paper Capellades.

El comerç a competència
d’indústries tan variades,
amb ferrocarril la creua
i de naus sos ports abasta.

Quan no exporta sos productes,
als estrangers dóna entrada,
protegint al de colònies
el comerç de cabotatge.

I del port de Barcelona
capital de la comarca,
entra i surt tanta riquesa
que cap del regne la iguala.

Així és que pel seu clima,
per les indústries que abraça,
l’activitat, l’honradesa,
i l’orgull de nostra raça,
sempre ha estat i serà sempre
la comarca catalana,
la regió més productora,
formosa i rica d’Espanya.

Antoni Bori i Fontestà