Balanç del centenari

Segons com es miri, hom podrà objectar que aquest centenari ha tingut un ressò més aviat discret. De fet, contrasta prou veure el cas que s’ha fet a Catalunya del centenari de Calders, Tísner i Sales, mentre que Antoni Bori ha quedat arraconadet a la memòria local, i encara gràcies…

Però, entre altres coses, aquest 2012 Antoni Bori ha estat recordat en una auca, ha estat homenatjat al Círcol Catòlic, s’ha cantat una caramella en honor seu i ha tingut una exposició dedicada a la seva vida i obra. Déu n’hi do.

I això no s’acaba aquí. El bloc del centenari ha esdevingut una eina que ha contribuït a difondre arreu la figura i l’obra del poeta i pedagog badaloní. Més de 5.000 visites, de més de 20 països diferents, són el resultat de la feina de tot l’any en aquest bloc (que va començar, una mica matusser, en una versió més casolana…).

Poemes com l’escut de Catalunya, amor de mare, la pàtria o la filosa, quedaran a l’abast de tothom gràcies a les noves tecnologies, suplint d’altra banda la mesquinesa de qui no s’ha interessat per reeditar-los… I també la denúncia de corrupció o de mala pràctica contra la nostra llengua… i moltes altres poesies que s’han anat publicant en funció de la seva actualitat i del seu valor permanent.

S’acaba l’any del centenari, però us encoratgem a mantenir viu el record de l’obra de EL TROBADOR CATALÀ, un llegat literari i pedagògic que encara ens aporta qui-sap-lo.

També us volem agrair els vostres comentaris i us animem a deixar-ne un com a comiat del centenari.

Ah! I també hem de dir que el 2013 en comencen uns altres de centenaris: a Badalona celebrarem el centenari de la Creu de Montigalà  i a les terres de parla catalana celebrarem el centenari de les normes ortogràfiques de l’IEC. Pensant en aquest segon esdeveniment, no descartem de crear-hi un bloc dedicat…

Enllestim amb una Fermata final del nostre poeta:

FERMATA FINAL

El món és una cítara geganta

on cada ser a totes hores canta

pres en ses cordes d’or;

en eix poema universal, té el Dia

darrere d’una nota d’alegria,

cent notes de dolor.

…

El cor humà vibrant-hi a l’alenada,

que al Paradís per Déu li fou donada,

hi viu com un esclau;

plaers i goigs tothora hi sol·licita

i s’hi encén i s’hi arbora, sibarita,

fins que decrèpit cau.

…

I sos plors i gemecs, ses alegries,

-simfonia d’eternes simfonies-

rodolen per l’espai,

del bres a l’hora de la mort suprema,

com notes deslligades d’un poema

que no s’acaba mai.

Antoni Bori i Fontestà

Ja es pot veure l’exposició a Can Casacuberta

L’endemà de Santa Llúcia, s’ha inaugurat l’exposició dedicada a Antoni Bori.

A més de les banderoles, que recullen els quatre eixos de l’exposició, també hi ha quatre vitrines que n’exhibeixen textos manuscrits i llibres publicats. Aquesta exposició serà exportable a molts altres llocs de la ciutat i -per què no- a d’altres indrets de Catalunya…

És per això que, des del bloc del centenari, ens congratulem de la iniciativa, volem felicitar els qui hi han participat i estem segurs que contribuirà a mantenir viva la presència i la defensa de la nostra llengua i la nostra cultura ens uns moments prou trasbalsadors.

Guió i text:
Gerard Guerra i Ribó
Documentalista:
Gerard Guerra i Ribó
Producció:
Espai Betúlia. Centre de la Paraula i les Lletres
Ajuntament de Badalona
Disseny gràfic:
Albert Navarro
Col·laboradors:
Arxiu Històric de la Ciutat de Badalona
Museu de Badalona

Fer por amb mentides?

“El que està acostumat a dir mentides,

quan diu una veritat, ningú el vol creure”.

Així acaba el poema la mentida d’Antoni Bori. No cal dir que mentre estem de campanya electoral no manca qui ens vol fer creure que ve el llop. Però els podríem dir amb el refranyer català: Ja et conec herbeta que et dius marduix…

LA MENTIDA

Entre els veïns pastors d’una muntanya

un tan estrofa i mentider n’hi havia

que, amagat en el fons de sa cabanya,

enganyant els demés s’entretenia.

 …

―Ai, que ve el llop! baixeu a deturar-lo―

fingint la veu, com si fos cert, deia;

els companys, tots corrien a ajudar-lo,

i en veure’ls enganyats, el tonto, reia.

 …

Al principi els pastors ho varen prendre

com la més innocent criaturada;

però després, quan la mofa van comprendre,

li van dir, retraient-li la passada:

 …

―Fas mal fet d’enganyar-nos; i no oblidis

que, essent tan mentider i tan estrofa,

si ve el llop de debò, per més que cridis,

farem el sord pensant que és una mofa.

 …

I així va succeir; que una vegada

ficant-se el llop dintre ses ovelles,

va deixar-li desfeta la ramada,

i, a poc més, ni li deixa les orelles.

 …

Prou va cridar els pastors; però l’escoltava

tothom cregut, com sempre, que mentia;

i mentre ell cridant s’escarrassava,

el llop tot el ramat li destruïa.

 …

Nois i noies, que estones divertides

enganyant-vos passeu, ja heu pogut veure

que el que està acostumat a dir mentides,

quan diu una veritat, ningú el vol creure.

Antoni Bori i Fontestà

La presència de Déu

Quin goig poder comprovar que Antoni Bori sabia trobar el Creador arreu on posava la mirada.

Molt sovint ens oblidem de la nostra insignificança, per això ens va molt bé aquest poema: tota una lliçó de seny molt més encertada que la que ens vol transmetre la publicitat d’algun banc…

Ah! i si us hi fixeu, com a poeta, Antoni Bori gosa adreçar-se a Déu parlant-li de tu, en lloc de tractar-lo de vós. Això recorda la intimitat amb què Ausiàs Marc parlava amb Déu al seu Cant espiritual (Puys que sens Tu algú a Tu no basta / dóna’m la mà o pels cabells me lleva…)

LA PRESÈNCIA DE DÉU

Per tot arreu on provo d’estendre la mirada

ansiós de ta presència i augusta majestat,

jo veig, gran Déu, ta imatge suprema i venerada

amb què gloriós ostentes la teva immensitat.

 …

Ton esperit emplena de la regió infinita,

on sols la fantasia tot just pot arribar,

a fins aquí la terra; l’anella més petita

d’aquesta gran cadena de móns que fas girar.

 …

Jo et veig en l’ampla volta brillar de l’hemisferi

cenyit amb la corona de raigs del mateix sol;

jo et sento en la nit fosca, vetllar entre el misteri

quan dintre el bosc desgrana son cant el rossinyol.

 …

Tu estàs entre l’essència frescal de les poncelles

que els aires embalsamen i alegren els jardins;

tu et mous entre els insectes brunzint amb les abelles

i cantes amb les arpes d’ocells i serafins.

 …

Dels rius i fontanelles tu el corrent encises,

com alces les onades del mar esvalotat,

escampes els alegres murmuris de les brises

i els llamps arremolines desfent la tempestat.

 …

Pertot arreu em trobo davant de ta mirada

que abasta poderosa la terra i firmament,

i, quan els ulls acluco, ta veu sento enyorada

que em parla afectuosa al cor i al pensament.

 …

Mon cor, com una llàntia d’amor, s’encén, s’arbola,

per fer més bell ton tron de glòria esplendorós;

mon pensament, en veure ta immensitat, tremola,

sentint-se de sa força mesquina vergonyós.

 …

I alçant-se a Tu aleshores, ansiós de ta clemència,

desclou a temps mos llavis amb fervorós anhel;

amorosit em postra davant de ta presència

i agenollat aixeca eixa pregària al cel:

 …

―Si a tot arreu on provo d’estendre la mirada

veig oh gran Déu! ta imatge i et sento a tot arreu,

en vida fes que sigui mon cor la teva estada

i pren-me en morir l’ànima i el cos, que tot és teu.

Antoni Bori i Fontestà

El dret a decidir

Després de les eleccions esperem que podrem exercir aquest dret tan bàsic i democràtic: decidir què volem ser.

Tant de bo que no ens acabi passant com a la mula del poema d’Antoni Bori:

LA INDECISIÓ

Entre l’ordi i la civada,

per no saber què escollir,

una mula es va morir

de fam en una porxada.

Així, alguna vegada,

si el negoci o l’interès

en un cas tan compromès

ha vingut a conduir-nos,

per no voler decidir-nos,

ens hem quedat sense res.

Antoni Bori i Fontestà

Aquest poema em fa recordar que, de petits, dèiem:

En què s’assemblen l’home i el burro?

Solució: el burro menja civada i l’home “si bada” no menja…

No badem, doncs…

Exposició sobre Antoni Bori a l’espai Betúlia del 14 al 31 de desembre

Antoni Bori i Fontestà, mestre i poeta (1861-1912)
Exposició a l’espai Betúlia que reivindica la figura de l’escriptor i pedagog badaloní en el centenari de la seva mort. Una oportunitat per acostar-nos, amb una mirada renovada, a un dels patriarques de la Renaixença.

Des del bloc del centenari us animem a visitar l’exposició i ens alegra molt que es faci aquest reconeixement a la figura d’aquest mestre i escriptor de la nostra ciutat.

Homenatge del Círcol a Antoni Bori

Diumenge 28 d’octubre a dos quarts de set de la tarda al Círcol Catòlic de Badalona s’ha retut un sentit homenatge al nostre poeta: un recital de més de 25 poemes…

Des del bloc del centenari volem agrair sincerament el gest de LA DRAMÀTICA DEL CÍRCOL perquè ha fet reviure uns versos que, segons com, tenen una vigència punyent i, en qualsevol cas, són un exponent de la qualitat literària de la Badalona de finals de segle XIX.

Han llegit els poemes: Mònica Guixé, Judit Sabater, Júlia Florences, Anna Ariño, Judit Guixé, David Morales, M. Antònia Carbó, Teresa Ustrell, M. Mercè Estévez, Rita Gol, Àlex Bel, Agnès Subirats, Xavi Carreras, Ferran Hidalgo, Toni Climent, Marc Banús, Pol Hermoso i Toni Forteza.

I el suport tècnic ha estat a càrrec de Francesc Arpí, Judit Monsó i Marc Serra.

Meri Ferrer ha acompanyat amb el fagot cada poema, i ha fet de narrador en Josep M. Giralt.

Des del cel, l’Antoni Bori, ho haurà escoltat amb complaença.

Ve a tomb acabar aquesta entrada amb la darrera vinyeta de l’auca d’Antoni Bori:

I poder tots proclamar:

-Visca en Bori i Fontestà!

La visió estatal i la visió catalana

La voluntat recentralitzadora del PP vol fer creure per tot Espanya que aquests darrers trenta anys aquí hem anat inflant el cap al jovent amb visions distorsionades sobre la realitat de Catalunya. Però si tinguessin una mica d’interès a documentar-se, veurien que cent anys enrere, Antoni Bori, amb un castellà prou satisfactori, ja havia d’aclarir i puntualitzar certes coses en el seu Compendio de Geografía de Cataluña:

• Idioma.-El idioma de este Principado es el catalán, calificado de dialecto por los que ignoran que es hijo legítimo del latín y muy anterior al romance castellano que es el usado oficialmente.
• Carácter y costumbres.-El carácter de los catalanes es entero, laborioso, económico y emprendedor por excelencia, conservando sus costumbres la tradición de su religiosidad íntimamente hermanada con el sentimiento patriótico más levantado.
• Religión y gobierno.-Formando parte del Estado español, está como él regida Cataluña por un gobierno monárquico constitucional, y sigue la religión católica con tolerancia de cultos.

D’altra banda, com s’explica que -tal com ha  insinuat el ministre d’educació- l’ensenyament hagi fet créixer l’independentisme i a Badalona (tercera ciutat de Catalunya) hi hagi un alcalde del PP? És que l’ensenyament a Badalona és diferent del de la resta de Catalunya?

Si l’Antoni Bori ho veiés ara, segurament se’n faria creus…

Què és Catalunya?

Què és Catalunya? Ara que haurem de parlar a les urnes, el que és Catalunya no cal que ens ho digui una Constitució -una de tantes-, ni un Estat -que només ens vol assimilar i diluir-. No. És molt més autèntica la visió que fa més de cent anys ens donava Antoni Bori de quina és la nostra pàtria. Una pàtria que ha acollit i acull tanta i tanta gent, i que tant de bo ho faci sempre amb fermesa i cordialitat.

LA PÀTRIA

 Tenim tots, des de naixença,

un trosset de terra al món,

que se’ns grava en la memòria

i s’arrela en nostre cor.

 ….

Allà ens ha gronxat la mare

de petits en el bressol

adormint-nos a abraçades,

despertant-nos a petons.

 ….

Allà hem après, en créixer,

a assajar els primers mots,

desplegant la nostra pensa

a la llum de la raó.

 ….

Allà en nostres alegries

hem barrejat nostres plors,

i els primers parenostres

amb les primeres cançons.

 ….

Allà a la nostra família

hem consagrat els records,

i hem après dels nostres avis

les més belles tradicions.

 ….

Allà hem sentit els afectes

que han alçat en nostre cor,

un temple a la fe sagrada

i un paradís a l’amor.

 ….

I pujant, i fent-nos homes,

hem honrat el nostre nom

amb el treball i la ciència,

amb la virtut i l’honor.

 ….

Com no hem, doncs, d’estimar-lo

aquest bell trosset del món

si en ell hi tenim gravades

les més pures afeccions!

 ….

L’amor de tots els que viuen,

el record dels que s’han mort

són lenitius que endolceixen

eixa vida de dolors.

 ….

I el campanar de la vila,

l’antic rellotge de sol,

el fossar, la creu de terme,

i el cel i el toc d’oració,

 ….

tot alegra nostra vista,

i tot parla al nostre cor

com un llibre ple de notes,

com un jardí ple de flors.

 ….

Flors tristes o flors alegres,

segons obrin sos capolls

ran mateix del cementiri

o bé a l’ombra del bressol!

 ….

I aquell bell racó de terra,

aquest bell trosset de món,

on hem vist la llum del dia

i esperem tranquils la mort,

 ….

té un nom tan pur, tan alegre,

expressiu i afectuós

que per sentir-lo i comprendre’l

cal dir PÀTRIA amb la mà al cor.

Antoni Bori i Fontestà

Quan arriba la tardor

Amb el setembre ens arriba la tardor. Bon moment per reflexionar sobre el sentit de la vida, tal com ens proposa Antoni Bori a La cançó de la fulla.

LA CANÇÓ DE LA FULLA

Pel mes de setembre, quan trista arribava

amb boires i pluges la humida tardor,

en l’arbre la fulla de fred tremolava,

i, enterca, pansida, mig morta, glossava

la trista tonada d’aquesta cançó:

 …

―Un dia de fresca, gentil primavera,

al cim d’eixes branques venia jo al món;

la brisa em gronxava, florida i lleugera,

i amb tendres deliquis besava el meu front.

 …

Aquí m’adormiren les nits més serenes

portant-me la ufana dels camps i jardins;

la saba novella m’inflava les venes

i el sol ma rosada tornava en robins.

 …

D’ocells i d’insectes la tropa eixerida

dessota es posava dels meus branquillons,

i jo els explicava ma bella florida

i ells feien ma ditxa cantant-me cançons.

 …

Salvant-les de pluges, mal temps i malures,

i alegre amagant-les del bec dels ocells,

gentil cobejava les fruites madures

que l’arbre enjoiaven de rossos ramells.

 …

També contra els núvols i trons i ventades

amb febre em batia mirant al pregon;

i es feien més fortes mes venes inflades,

encara que arrugues tingués el meu front.

 …

Mes ai!, pel novembre em vaig sentir vella

en veure arronsar-se mos nervis malalts;

i el vent que em passava brunzint a l’orella

xiulant entonava els meus funerals.

 …

I em vaig girar enrere, pansida i grogosa,

per caure a la tomba que em duien els freds:

i, com jo, vaig veure que al peu de la fossa

també tremolaven els pobres vellets.

 …

Jo sóc, doncs, la imatge cabal de la vida;

jo neixo com l’home i em gronxen bressols

i creixo, m’ufano i em torno pansida

per caure, en morir-me, perduda en la pols.―

 …

Així, en la branca, la fulla plorava

la fresca rosada d’humida tardor;

el vent amb sa força, el vent l’arrencava,

i en terra morint-se, encara glossava.

la trista tonada, la trista cançó.

Antoni Bori i Fontestà