Arran de la incorporació d’unes quantes narracions en prosa a El trobador català, Antoni Bori ho justificava amb aquestes paraules:
[…] Això dèiem en la 1a edició de 1892. Agraïts de l’èxit del llibre; i atenent les observacions dels qui el tenen adoptat en ses escoles, hi hem afegit algunes narracions en prosa per familiaritzar els nois i noies amb aquesta lectura. Hi haurà, potser, qui trobi estrany que haguem posat la prosa després del vers, cosa no acostumada en els llibres d’ensenyança. L’explicació és senzilla: com que el llenguatge de El trobador català no és el que el noi llegeix més de pressa, considerem ser la cadència del vers una gran auxiliar per acostumar-l’hi; per altra part, la prosa té els períodes més llargs, i es presta a més dificultats puntuatives; i per arribar a vèncer aquestes dificultats, cal que el noi escometi la lectura sense temença, cosa que s’assoleix una vegada entès en l’estructura de la paraula i en l’ús de l’apòstrof que el vers es cuida de facilitar assenyalant la força d’accentuació i el còmput de les síl·labes. Desitjaríem no haver-nos equivocat.
Potser sí que pot sobtar aquesta incorporació tardana de la prosa, que difereix d’altres moments de la història de la nostra literatura. Així, si ens remuntem als orígens, a l’edat mitjana el català va tenir un desenvolupament de la prosa molt més precoç que la poesia: la prosa es remunta al s. XII i la poesia no apareix netament en català fins al s. XV. La raó d’aquest decalatge s’explica pel prestigi de la poesia trobadoresca en provençal, que (com ara passa amb les cançons en anglès) esdevenia la llengua de prestigi per a la poesia. Si bé s’ha especulat que molt probablement al s. XII existien cançons de gesta en català —algunes de les quals es prosificarien a la Crònica de Jaume I— la veritat és que no se n’ha conservat cap document.
Ara bé, si ens fixem en el període de la Renaixença, el procés de l’ús literari de la llengua (primer poesia i més tard prosa) sí que s’assembla al cas de El trobador català. Efectivament, els Jocs Florals van recuperar la poesia, i al cap d’un temps, vindria la prosa (novel·la, assaig, etc.). Per això podem establir un cert paral·lelisme entre la recuperació del català literari al segle XIX (primer poesia i més tard prosa) i la recuperació del català a l’ensenyament escolar.
Text inclòs en l’edició especial de El trobador català publicada per l’Ajuntament de Badalona, el 1912.
El restabliment de l’ús del català a l’escola, tot just començava. I El trobador català esdevé un paradigma de com es va anar reintroduint la nostra llengua en l’ensenyament: la poesia va obrir el camí a la prosa. Per això, amb el temps –i gràcies a un context sociopolític favorable- l’escola aniria incorporant l’ús del català en les diverses matèries. No fou així, però, en vida d’Antoni Bori, la qual cosa explica que publiqués en castellà llibres escolars com: Historia de Cataluña, El manuscrito metódico, Geografía de Cataluña, Prosodia y Ortografía, Nuevas flores de Mayo, Felicitaciones, discursos y epitafios o Operaciones fundamentales de la Aritmética. Vet aquí, doncs, el valor inestimable de El trobador català, un dels primers llibres escolars escrit en català, després de més de dos-cents anys d’imposició d’una altra llengua. Un mèrit que eleva el nostre autor a la consideració de referent digne de ser recordat i imitat per fer de la nostra llengua una eina d’aprenentatge escolar.
Lamentem, però, que ara que es compleix el centenari de la mort d’Antoni Bori i també el centenari de l’edició de 1.200 exemplars per part del nostre consistori, aquest rebutgi la proposta d’una reedició amb motiu del centenari. Deu ser cosa de les retallades…, encara que després contemplem, astorats, com alguns patrocinadors afluixen una pasterada per a focs artificials o pantalles per a esdeveniments esportius no pas locals (sempre que s’arribi a la final, que això sí que dóna vots…).
Pels que no s’han engrescat gaire pel centenari del nostre autor, podrien anar aquests versos d’un dels seus Poemes escolars:
Focs follets
I
Diuen que són bruixes
diuen que no ho són;
diu que són dimonis
amb fanals al front.
Diuen que són ànimes
de un altre món;
diuen que us segueixen
fins qui sap a on.
II
Digan lo que digan
ja sabem què són;
són fosforescències
de l’estiu fecond.
Focs follets que es mouen
i la llum els fon
ni res fan als homes
ni a ningú del món.
Antoni Bori i Fontestà
El trobador català 