Les males companyies

A la senyora Alícia Sánchez Camacho del PP no li vindria malament reflexionar si fa bé d’anar a remolc del partit Ciudadanos/Ciutadans en temes com qüestionar la immersió lingüística.

No cal dir que, si el PP no rectifica, li pot ben esdevenir allò que va escriure el nostre mestre i poeta:

LES MALES COMPANYIES

Un noi dolent al poble hi havia

que era una llebre per saltar,

i a tanta altura s’atrevia

fins que una cama es va trencar.

…

Varen posar-n’hi una de fusta,

però, acostumat amb aquell pes,

per més que fos estreta i justa

també hi brincava d’allò més.

…

Un bon noiet amb ell anava

molt compadit del seu afany,

però al cap de temps, també saltava

tant o pitjor que el seu company.

…

A saltar un clos de parets velles,

fent com el coix, es va arriscar;

va caure a terra de costelles

i allà una cama es va trencar.

…

I al cap d’un any, amb cara adusta,

es va el bon noi avergonyir

d’haver de dur cama de fusta

com el coixet que va seguir.

…

Avorriu sempre el mal company,

que diu l’adagi ben entès:

―Qui va amb un coix, al cap de l’any

serà tan coix com ell o més.

Antoni Bori i Fontestà

També podeu trobar una altra entrada sobre aquest tema en el bloc antic.

Un bon consell

És molt natural que a Catalunya ens dolgui anar rebent envestides, insults i provocacions que plouen des dels mitjans de comunicació espanyols, incapaços d’entendre ni pair que aquí tenim una llengua i una cultura pròpies i que a Catalunya volem que s’ensenyi la nostra llengua a les escoles amb normalitat i -òbviament- per davant de les altres llengües, que també volem aprendre.

Però no ve gens malament que seguim un consell que ens va deixar escrit Antoni Bori, justament perquè això serà el que ens farà triomfar per damunt de tanta barroeria maldestra:

CONSELL

Fill meu, si alguna volta

tinguessis la desgràcia

de ser injuriat per l’home

en l’honra o en la fama,

no prenguis la revenja

jamai per males causes,

que això faria certa

l’acusació amb què et taquen.

 …

Espera, fill, que vingui

el temps a vindicar-te,

que el temps és infal·lible;

planta a l’enveja cara,

i a l’enemic espera

en ta mateixa casa

tranquil, que tard o d’hora

ha de passar cadàver.

Antoni Bori i Fontestà

Persistència: el ratolí

El poble de Catalunya ha parlat i majoritàriament ha triat opcions polítiques que plantegen el dret a decidir, és a dir, fer una consulta sobre el nostre futur com a poble. Tot i que aquest objectiu ha estat i encara és esmunyedís i ple d’entrebancs, es tracta de persistir-hi com fa el gat quan vol atrapar el ratolí, tal com ens ho descriu Antoni Bori en un poema que acaba amb aquest consell: Qui treballa amb fe i constància, assoleix sempre profit.

EL RATOLÍ

Vet aquí que una vegada,

un ratolí espavilat

saltava de la teulada

al rebost, per un forat.

…

Mes un gatet que el va veure

una nit ficar-se allí,

en la teulada es va ajeure

esperant el ratolí.

…

El ratolí, de seguida

que es sent del gat presoner

busca per tot la fugida

i, quan veu que no pot ser,

 …

s’enfila a dalt d’un prestatge,

bo i furgant amb el morret

una bola de formatge

per ficar-s’hi amagadet.

 …

El gat, en sent de dia, deixa

la teulada i va al rebost,

i amb la ferum sap conèixer

que el ratolí és a la post.

…

Llavors, pujant-hi, miola

per veure si el pot caçar,

i de formatge la bola

amb la pota fa rodar.

 …

El ratolí el morret alça

i fuig reganyant les dents,

però quan veu que el gat l’encalça

torna a la bola corrents.

 …

I en aquell valent abordatge,

del rebost pels trastos vells,

ratolí, gat i formatge

van rodant a capgirells.

 …

Fins que a l’últim de la brega,

confiat el ratolí,

treu el cap, i s’ensopega

amb les urpes del botxí.

…

I del formatge on estava

el ratolí satisfet,

en poca estona passava

a n’el ventre del gatet.

 …

Això ens ensenya en substància,

que, com el gat eixerit,

qui treballa amb fe i constància

assoleix sempre profit.

Antoni Bori i Fontestà

Fer por amb mentides?

“El que està acostumat a dir mentides,

quan diu una veritat, ningú el vol creure”.

Així acaba el poema la mentida d’Antoni Bori. No cal dir que mentre estem de campanya electoral no manca qui ens vol fer creure que ve el llop. Però els podríem dir amb el refranyer català: Ja et conec herbeta que et dius marduix…

LA MENTIDA

Entre els veïns pastors d’una muntanya

un tan estrofa i mentider n’hi havia

que, amagat en el fons de sa cabanya,

enganyant els demés s’entretenia.

 …

―Ai, que ve el llop! baixeu a deturar-lo―

fingint la veu, com si fos cert, deia;

els companys, tots corrien a ajudar-lo,

i en veure’ls enganyats, el tonto, reia.

 …

Al principi els pastors ho varen prendre

com la més innocent criaturada;

però després, quan la mofa van comprendre,

li van dir, retraient-li la passada:

 …

―Fas mal fet d’enganyar-nos; i no oblidis

que, essent tan mentider i tan estrofa,

si ve el llop de debò, per més que cridis,

farem el sord pensant que és una mofa.

 …

I així va succeir; que una vegada

ficant-se el llop dintre ses ovelles,

va deixar-li desfeta la ramada,

i, a poc més, ni li deixa les orelles.

 …

Prou va cridar els pastors; però l’escoltava

tothom cregut, com sempre, que mentia;

i mentre ell cridant s’escarrassava,

el llop tot el ramat li destruïa.

 …

Nois i noies, que estones divertides

enganyant-vos passeu, ja heu pogut veure

que el que està acostumat a dir mentides,

quan diu una veritat, ningú el vol creure.

Antoni Bori i Fontestà

La presència de Déu

Quin goig poder comprovar que Antoni Bori sabia trobar el Creador arreu on posava la mirada.

Molt sovint ens oblidem de la nostra insignificança, per això ens va molt bé aquest poema: tota una lliçó de seny molt més encertada que la que ens vol transmetre la publicitat d’algun banc…

Ah! i si us hi fixeu, com a poeta, Antoni Bori gosa adreçar-se a Déu parlant-li de tu, en lloc de tractar-lo de vós. Això recorda la intimitat amb què Ausiàs Marc parlava amb Déu al seu Cant espiritual (Puys que sens Tu algú a Tu no basta / dóna’m la mà o pels cabells me lleva…)

LA PRESÈNCIA DE DÉU

Per tot arreu on provo d’estendre la mirada

ansiós de ta presència i augusta majestat,

jo veig, gran Déu, ta imatge suprema i venerada

amb què gloriós ostentes la teva immensitat.

 …

Ton esperit emplena de la regió infinita,

on sols la fantasia tot just pot arribar,

a fins aquí la terra; l’anella més petita

d’aquesta gran cadena de móns que fas girar.

 …

Jo et veig en l’ampla volta brillar de l’hemisferi

cenyit amb la corona de raigs del mateix sol;

jo et sento en la nit fosca, vetllar entre el misteri

quan dintre el bosc desgrana son cant el rossinyol.

 …

Tu estàs entre l’essència frescal de les poncelles

que els aires embalsamen i alegren els jardins;

tu et mous entre els insectes brunzint amb les abelles

i cantes amb les arpes d’ocells i serafins.

 …

Dels rius i fontanelles tu el corrent encises,

com alces les onades del mar esvalotat,

escampes els alegres murmuris de les brises

i els llamps arremolines desfent la tempestat.

 …

Pertot arreu em trobo davant de ta mirada

que abasta poderosa la terra i firmament,

i, quan els ulls acluco, ta veu sento enyorada

que em parla afectuosa al cor i al pensament.

 …

Mon cor, com una llàntia d’amor, s’encén, s’arbola,

per fer més bell ton tron de glòria esplendorós;

mon pensament, en veure ta immensitat, tremola,

sentint-se de sa força mesquina vergonyós.

 …

I alçant-se a Tu aleshores, ansiós de ta clemència,

desclou a temps mos llavis amb fervorós anhel;

amorosit em postra davant de ta presència

i agenollat aixeca eixa pregària al cel:

 …

―Si a tot arreu on provo d’estendre la mirada

veig oh gran Déu! ta imatge i et sento a tot arreu,

en vida fes que sigui mon cor la teva estada

i pren-me en morir l’ànima i el cos, que tot és teu.

Antoni Bori i Fontestà

Fraternitat sí, però cadascú a casa seva…

A punt d’encetar la campanya electoral una cosa es veu clara -claríssima-: la germanor que ens uneix a tots els pobles del món, perquè tots som fills de Déu. Així ho expressa Antoni Bori en el poema Fraternitat.

Dit això, ens recorda el refranyer: cadascú a casa seva i Déu en la de tots, és a dir, tots els pobles ens entendrem millor i viurem més bé si cadascú sap estar a casa seva i no es fica a casa de l’altre.

FRATERNITAT

Tots som germans! Des de la terra inculta

on la neu s’eternitza amb sa fredor

fins als plans tropicals que sempre aboquen

fruites i gomes i perfums i flors;

 ..

des dels sorrals deserts de la Nigrícia,

movedissa mortalla de la mort,

i de la selva obscura, impenetrable,

fins on brolla la vida i la claror;

 ..

ens alena els pulmons el mateix aire,

ens colra i enardeix el mateix sol,

i es mou el nostre cor sempre en l’empenta

dels mateixos afectes i passions.

 ..

Tots som germans! Les lleis i les creences

ens fan més imperfectes o més bons,

mes l’origen ens diu que hem d’estimar-nos

com branques i rames d’un mateix tronc.

 ..

Solament de la glòria ens fa més dignes

davant de Déu, l’immortal pare de tots,

no el color i la bellesa de la raça,

sinó el treball, la fe i la il·lustració.

Antoni Bori i Fontestà

La cultura de l’esforç

Passat aquest pont de Tots Sants, és un bon moment per reprendre els estudis -primaris, secundaris, universitaris…- amb afany de superació i seguint el consell que Antoni Bori adreçava a les persones en edat escolar i també apel·lant la responsabilitat dels educadors:

L’APLICACIÓ

Un noi dolent hi havia,

tant, que hasta es feia avorrir

de tothom que el coneixia,

i a l’estudi no volia

mai aprendre de llegir.

.

Quan els seus pares van veure

que no es podia esmenar

i que en res volia creure,

d’allà l’estudi el van treure

per posar-lo a treballar.

.

En el treball on estava,

veié el noi avergonyit

que el que menys treballava

i el que més diners guanyava

sempre era el més instruït.

.

Aleshores coneixia

el mal que havia comès;

però, per més que se’n dolia,

no va arribar mai el dia

que ell arribés a ser res.

…..

Nois  a l’estudi inclinats,

que us treguin no heu de permetre

jamai per desaplicats;

apreneu força de lletra

i sereu sempre estimats.

Antoni Bori i Fontestà

Què és Catalunya?

Què és Catalunya? Ara que haurem de parlar a les urnes, el que és Catalunya no cal que ens ho digui una Constitució -una de tantes-, ni un Estat -que només ens vol assimilar i diluir-. No. És molt més autèntica la visió que fa més de cent anys ens donava Antoni Bori de quina és la nostra pàtria. Una pàtria que ha acollit i acull tanta i tanta gent, i que tant de bo ho faci sempre amb fermesa i cordialitat.

LA PÀTRIA

 Tenim tots, des de naixença,

un trosset de terra al món,

que se’ns grava en la memòria

i s’arrela en nostre cor.

 ….

Allà ens ha gronxat la mare

de petits en el bressol

adormint-nos a abraçades,

despertant-nos a petons.

 ….

Allà hem après, en créixer,

a assajar els primers mots,

desplegant la nostra pensa

a la llum de la raó.

 ….

Allà en nostres alegries

hem barrejat nostres plors,

i els primers parenostres

amb les primeres cançons.

 ….

Allà a la nostra família

hem consagrat els records,

i hem après dels nostres avis

les més belles tradicions.

 ….

Allà hem sentit els afectes

que han alçat en nostre cor,

un temple a la fe sagrada

i un paradís a l’amor.

 ….

I pujant, i fent-nos homes,

hem honrat el nostre nom

amb el treball i la ciència,

amb la virtut i l’honor.

 ….

Com no hem, doncs, d’estimar-lo

aquest bell trosset del món

si en ell hi tenim gravades

les més pures afeccions!

 ….

L’amor de tots els que viuen,

el record dels que s’han mort

són lenitius que endolceixen

eixa vida de dolors.

 ….

I el campanar de la vila,

l’antic rellotge de sol,

el fossar, la creu de terme,

i el cel i el toc d’oració,

 ….

tot alegra nostra vista,

i tot parla al nostre cor

com un llibre ple de notes,

com un jardí ple de flors.

 ….

Flors tristes o flors alegres,

segons obrin sos capolls

ran mateix del cementiri

o bé a l’ombra del bressol!

 ….

I aquell bell racó de terra,

aquest bell trosset de món,

on hem vist la llum del dia

i esperem tranquils la mort,

 ….

té un nom tan pur, tan alegre,

expressiu i afectuós

que per sentir-lo i comprendre’l

cal dir PÀTRIA amb la mà al cor.

Antoni Bori i Fontestà

Quan arriba la tardor

Amb el setembre ens arriba la tardor. Bon moment per reflexionar sobre el sentit de la vida, tal com ens proposa Antoni Bori a La cançó de la fulla.

LA CANÇÓ DE LA FULLA

Pel mes de setembre, quan trista arribava

amb boires i pluges la humida tardor,

en l’arbre la fulla de fred tremolava,

i, enterca, pansida, mig morta, glossava

la trista tonada d’aquesta cançó:

 …

―Un dia de fresca, gentil primavera,

al cim d’eixes branques venia jo al món;

la brisa em gronxava, florida i lleugera,

i amb tendres deliquis besava el meu front.

 …

Aquí m’adormiren les nits més serenes

portant-me la ufana dels camps i jardins;

la saba novella m’inflava les venes

i el sol ma rosada tornava en robins.

 …

D’ocells i d’insectes la tropa eixerida

dessota es posava dels meus branquillons,

i jo els explicava ma bella florida

i ells feien ma ditxa cantant-me cançons.

 …

Salvant-les de pluges, mal temps i malures,

i alegre amagant-les del bec dels ocells,

gentil cobejava les fruites madures

que l’arbre enjoiaven de rossos ramells.

 …

També contra els núvols i trons i ventades

amb febre em batia mirant al pregon;

i es feien més fortes mes venes inflades,

encara que arrugues tingués el meu front.

 …

Mes ai!, pel novembre em vaig sentir vella

en veure arronsar-se mos nervis malalts;

i el vent que em passava brunzint a l’orella

xiulant entonava els meus funerals.

 …

I em vaig girar enrere, pansida i grogosa,

per caure a la tomba que em duien els freds:

i, com jo, vaig veure que al peu de la fossa

també tremolaven els pobres vellets.

 …

Jo sóc, doncs, la imatge cabal de la vida;

jo neixo com l’home i em gronxen bressols

i creixo, m’ufano i em torno pansida

per caure, en morir-me, perduda en la pols.―

 …

Així, en la branca, la fulla plorava

la fresca rosada d’humida tardor;

el vent amb sa força, el vent l’arrencava,

i en terra morint-se, encara glossava.

la trista tonada, la trista cançó.

Antoni Bori i Fontestà

Els valors en el futbol

Si aquests dos jugadors es diguessin Mercè i Isabel, podríem pensar que l’Antoni Bori s’hi hauria inspirat per retratar dues actituds contraposades: la vanitat i la modèstia. Tant de bo el vanitós acabi reflexionant i canviant d’actitud com ho acaba fent la Isabel al final d’aquest diàleg.

VANITAT I MODÈSTIA

MERCÈ

Si tinguessis molts diners,

què faries, Isabel?

ISABEL

Compraria collarets,

Arracades de molt preu,

bons barrets, guants de pell,

i  botines de doré.

MERCÈ

Noia, en veure’t pel carrer

amb tant luxe, tant de vent,

les amigues que ara tens

se’n riurien d’allò més.

ISABEL

Les amigues? amb diners

i criades de servei,

carretel·les i demés,

si les veia pel carrer,

no els diria quasi res.

MERCÈ

Aleshores els parents,

tot el poble que et coneix,

et tindrien per cap verd

i orgullosa per demés!

ISABEL

Ca! t’enganyes; que no veus

que voldria si em casés,

algun noble o bé un rei,

i els tindria sota els peus?

MERCÈ

I si un dia veien ells

que  acabessis els diners?

ISABEL

Em vendria braçalets

i les joies de més preu,

i amb els quartos

que en tragués

tornaria rica a ser.

MERCÈ

I en morir-te?

ISABEL

No en parlem,

que és l’objecte

viure bé.

MERCÈ

Com t’enganyes, Isabel!…

Doncs, jo, noia, si tingués

les riqueses que diem,

vestiria molt decent,

sense gales, sense res.

ISABEL

Ai que ximple

que ets Mercè!

MERCÈ

I viuria plenament

satisfeta de fer bé

a n’els pobres que trobés,

les desgràcies socorrent,

i pels tristos orfenets

pregaria sempre Déu.

ISABEL

Tot quant penses tu de fer,

són escrúpols innocents

que no porten mai a res.

MERCÈ

Ai que penses malament!

Bones obres que una ha fet

tard o d’hora tenen preu.

ISABEL

I si un dia s’acabés

la riquesa que diem?

què faries sense res?

qui et voldria dels parents?

MERCÈ

Tothom, dona; que no veus

que a la noia que fa el bé

se l’estima a tot arreu?

ISABEL

Ja ho veuríem!

MERCÈ

I, després,

que no penses que igualment

el bé que a altres hagués fet,

no em farien ells també?

L’obra bona que va al cel

la recorda sempre Déu;

fins en vida tothom té

sempre el premi que mereix.

ISABEL

I en morir-te?

MERCÈ

Cap al cel! al cel, dona;

si ja el veig

a l’aurora de la fe,

i ja el troba el cor meu.

Què em contestes,

Isabel?

ISABEL

Saps que anava

malament?

MERCÈ

I és clar, dona!

ISABEL

Ai Déu meu,

perdoneu-me

si us he ofès

amb mos falsos

pensaments!

MERCÈ

Déu perdona

a qui amb temps

com tu ara

es penedeix.

Seràs bona?

ISABEL

Sí, Mercè.

MERCÈ

Doncs, abraça’m, Isabel.

Antoni Bori i Fontestà