A l’estiu, tota cuca viu

28 06 2012

A l’estiu, tota cuca viu. Això diu la dita.

Ara que ja ens trobem de ple en aquesta estació de l’any ve a tomb recordar que Antoni Bori es va fixar en la laboriositat de la formiga a l’estiu i en va fer un poema molt conegut. L’èxit del poema La formiga potser li ve de la senzillesa, la simplicitat i l’encert del tema que planteja. Molta canalla el va aprendre a recitar a l’escola i fins i tot a cantar-lo, i encara ara pot ser un bon element pedagògic per ensenyar als més joves a saber administrar amb seny l’esforç i els guanys: així una altra crisi econòmica no els agafarà desprevinguts…

Us deixem amb el text del poema i amb una il·lustració. Gaudiu de l’estiu amb profit!

LA FORMIGA
Formiga, la formiga
que corres pel sembrat,
i esperes de l’espiga
que salti un gra de blat.

Els dies aprofita
en proveir ton niu
dels grans que la collita
et brinda cada estiu.

Si aquestes llavors guardes
al cau per ton govern,
podràs menjar en les tardes
plujoses de l’hivern.

Perquè, com no podries
sortir amb els freds pel camp,
de fam et moriries
i és trist morir de fam.

Formiga, la formiga
que corres pel sembrat,
i esperes de l’espiga
que salti un gra de blat.

Amb fe cada any renova
a l’home aquest consell:
Qui fa el treball de jove,
descansa quan és vell.
Antoni Bori i Fontestà

 Vet aquí un vídeo amb una persona que canta la cançó de la formiga:





La millor marató per la pobresa

25 05 2012

Aquest cap de setmana tothom es bolcarà en la Marató per la Pobresa. Sempre hi ha hagut pobres i (malauradament) sempre n’hi haurà. Però també és cert que hi ha gent disposada a acollir i ajudar els més necessitats. Un exemple d’acolliment el trobem en aquest poema d’Antoni Bori i Fontestà, on una nena, una pobra cegueta, explica com en el moment més crític de pobresa i desempar la recull La Caritat.

LA CEGUETA

Vaig venir al món sense vista

solament per a pensar;

si la mare estava trista,

prou ho deia el seu plorar.

L’aliment que ella em donava,

quan el seu pit m’acostava

amb tendresa i viu dolor,

que melós jo que el trobava…

més que fos negat pel plor.

Germanets que jo tenia

prou me’n feien de petons

en contar-me amb alegria

que els meus peus eren bufons.

Jo, contenta, a tots els feia

cara alegre i fins somreia

satisfeta en mon penar;

i m’ho deien i no ho veia,

ni entenia el seu parlar.

 …

De les coses que em contaven,

si volia fer-ne esment

se me’n reien; que en donaven

a la mare de turment!

Prou els feia mala cara,

segons ells conten encara,

per voler-los fer callar;

ai pobreta, pobra mare,

i que em devia estimar.

Quan ja gran, i ella em volia

més que a tots els meus germans

me van dir que se’m moria

per gaudir l’etern descans;

jo no sé on se l’emportaren

uns estranys que a casa entraren;

sols recordo que, després

que aquest fet a mi em contaren,

no vaig sentir-la mai més.

Mos germans van prendre ofici

quan la mare es va morir;

si en feien de sacrifici

per poder-me mantenir!

I quan més necessitava

son consol, que no em faltava,

la fermesa d’una llei

de prop meu els arrencava

per anar a servir el rei.

 …

A una gent que ells coneixien

van deixar-me al seu marxar;

de quin mode em tractarien

quan sols feia que plorar!

Tot el que em manaven feia,

mes, bon Déu!, com que no ho veia,

no era estrany que bé no ho fes,

i un jorn per la porta em treien

per no acollir-me mai més.

A la porta arrecerada

vaig passar tota la nit,

amb l’ànima llatzerada

i amb el cor adolorit.

Ajaguda en els terrossos

amb la roba feta trossos,

sense abric, sense ningú,

el fred em glaçava els ossos…

Déu meu!, quin hivern més cru!

En ser jorn, mentre tenia

la mà oberta a tanta gent

com prop meu ’nava i venia

condolguda en mon turment,

vaig sentir un braç que m’alçava;

una mà que m’emparava,

una veu tota ella amor,

i un mocador que eixugava

els meus ulls negats pel plor.

―Tens mare? ―em va dir. ―És morta!

―vaig respondre. ―Ets sola? ―Sí!

―No tens casa? ―Aquesta porta

me la tanquen des d’ahir.

―Vols venir en la companyia

de mi i la Verge Maria

al sant lloc que et portaré?―

Vaig dir ―Sí!, mes que em dolia

no saber qui pogués ser.

 …

Vaig seguir-la satisfeta

de la mà tot el carrer;

què pot més una cegueta

que seguir a qui li vol bé!

Però quan se m’emportava

carrer amunt, li preguntava:

―Qui sou, que m’heu emparat?―

i en tant que a un convent m’entrava,

amb veu dolça em contestava

baix, baixet: ―La Caritat.

Antoni Bori i Fontestà





Temps de primeres comunions

14 05 2012

Aquests dies molts nens i nenes que s’han anat preparant rebran la Primera Comunió. Antoni Bori i Fontestà, com a mestre, ho devia viure de ben a prop, i per això hi va dedicar un poema que tot seguit us reproduïm.

Felicitats a tots els nens i nenes que celebreu la Primera Comunió!

LA PRIMERA COMUNIÓ

El cambril de la Verge

està tot il·luminat,

i l’encens dóna l’aspecte

més ric i més perfumat.

De bon matí ja el guarniren

les noies amb poms de flors.

Amb poms de flors que escolliren

de les més riques olors.

Entremig d’un pa de ciris

il·lumina l’altar del Sagrament,

i està tot voltat de lliris

recollits a sol ixent.

 …

I, reclinats pels domassos,

es veuen sentats als bancs,

els nois amb cintes als braços,

les noies amb vestits blancs.

 …

Tots esperen l’hora justa

i el moment de rebre Déu

protegits per l’ombra augusta

i divina de la creu.

 …

De genolls, postrats, a rebre

van el consol divinal,

i el sacerdot ja celebra

vestit de pontifical.

 …

I al so de l’orgue que frisa

per donar el més bell accent,

van seguint la santa missa

amb gelós recolliment.

 …

Del celebrant la paraula

quan acaben d’escoltar,

s’acosten tots a la taula

beneïda de l’altar.

 …

I pujant per cada banda

nois i noies amb anhel,

semblen formosa garlanda

trenada amb àngels del cel.

 …

Així mateix la veuria,

com escala al cel a prop,

somniant, la fantasia

lluminosa de Jacob.

 …

Escala de rams i toies

d’on Déu baixa a fer un petó

als nois que fan i a les noies

la primera Comunió.

Antoni Bori i Fontestà





1 de maig. Himne al progrés

27 04 2012

Antoni Bori vivia a Badalona, justament al barri del Progrés. Ben segur que això l’inspiraria un poema que il·lustra amb optimisme el desenvolupament industrial que s’esdevenia a la ciutat.

HIMNE AL PROGRÉS

Salve, salve, honrada i noble

germanor dels fills del poble,

voluntat del sentiment;

salve, força que propagues

la unió de les nissagues

i la llum del pensament.

A la raça feinadora

tu l’has feta pensadora,

i amb la ploma, o bé amb el mall,

dius o cantes amb consciència

les empreses de la ciència

i les glòries del treball.

Allà on et porta la humana pensa

el treball mostra torns i telers,

i el que la ciència diu o comença

la indústria acaba amb força immensa,

la indústria santa, que és el Progrés.

A estranyes terres d’incultes races

els dulcifiques tu els costums;

les lleis salvatges prompte arrabasses,

i ermots i platges, per llà on tu passes,

jardins es tornen rics de perfums.

Tes naus sempre veleres

coneixen tots els mars

enginys de tota mena

emmotllen els metalls;

subjectes la paraula,

reprens la força al llamp,

i esborres les fronteres,

i estrenys la humanitat.

A la gent treballadora

també ajuntes, en bona hora,

lluny de vicis coneguts;

persisteix en tal fal·lera

que ella alçarà ta bandera

i cantarà tes virtuts.

Salve, salve, honrada i noble

germanor dels fills del poble,

repeteix el cant après,

repeteix el cant de glòria,

que és del segle la victòria

el Treball, que és Progrés.

Antoni Bori i Fontestà