Tradicionalment, l’Església Catòlica prepara la festa de la Immaculada amb una novena. Potser per això Antoni Bori hi tenia tanta devoció i hi va adreçar un poema.
Aquesta dogma es va veure confirmat a Lourdes (Lorda):
- El 25 de març de 1858, Bernadette va a la Gruta i, seguint la iniciativa del P. Peyramale, rector de Lorda, demana a la “Senyora” que li digui com es diu. Bernadette li fa la pregunta i planteja la qüestió fins a tres vegades. A la quarta, la “Senyora” li respon en occità: “Que soy era Immaculada Councepciou”, “Jo sóc la Immaculada Concepció“. Bernadette no va entendre el sentit d’aquestes paraules. Va córrer de seguida al costat del P. Peyramale, per comunicar-li el nom de la “Senyora”. Ell va entendre que era la Mare de Déu la que s’apareixia a la Gruta de Massabielle. Més tard, el bisbe de Tarbes, Monsenyor Laurence, ho declararà solemnement.
- El dogma de la Immaculada Concepció, com ensenya l’Església, vol dir que Maria va ser concebuda sense pecat, en virtut dels mèrits de la mort i resurrecció de Crist. Així, la Immaculada Concepció és també el senyal d’allò a què està cridat tot home regenerat per Déu.
Felicitats a totes les Immaculades, Immes, Conxites i Cions!
A MARIA IMMACULADA
A tes plantes jo vinc, Mare amorosa,
fatigat amb el pes dels sofriments;
caldrà sols la mirada venturosa
per esborrar la culpa esgarrifosa
que ploro en recordar mos mancaments.
…
Sagrari on s’estotja la puresa
va fer-te Déu, d’amor temple infinit;
posà en ton cor la font de la dolcesa,
i en tos llavis paraules de tendresa
per alentar el cor adolorit.
…
Quan pres de la dissort l’home plorava
el Paradís perdut al pecat seu,
ta excelsa majestat allà es mostrava,
com altre jorn el núvol que guiava
en pedregós desert el poble hebreu.
…
I aixecant-se aleshores coratjosa
com blanca ocella entre els rebulls del mar,
trepitjares la testa superbiosa
de la serp infernal i verinosa
que el Paradís florit va profanar.
…
A ton Déu poderós un jorn senties
resignada la veu de son voler;
i plena de sa gràcia, concebies
la grandesa sublim, el ver Messies,
senyor d’un món que alena a son poder.
…
Per abrigar tan digna meravella
que la terra pel cel un jorn creà,
et va escollir l’Etern, casta donzella,
la més tendra i senzilla, la més bella
de les verges que honoren a Judà.
…
Després et cridà al cel de la ventura
entre músiques d’àngel i d’ocells;
i, per florit dosser de formosura,
t’ensenyà de l’amor l’estada pura
voltada de perfums sempre novells.
…
En les ales dels àngels adormida
trobares en ses plomes ric bressol;
de la lluna argentada vas vestida,
i al front portes corona, entreteixida
amb estrelles i raigs del mateix sol.
…
De les verges tu n’ets la sobirana,
com la flor més gemada del jardí,
que la glòria vesteix d’eterna ufana;
i ets bella com la flor de la magrana,
i dolça com la mel del romaní.
…
La sedosa coloma enjogassada
dels teus llavis ve a prendre la dolçor,
i et dóna la nit bella una estelada,
i el jorn t’envia una aura saturada
amb l’ardència d’un sol que alena el cor.
…
Tot quan agença al prat i a la congesta
t’adreça la tonada més gentil;
i et canta el rossinyol himnes de festa,
i del marge t’adorna la ginesta
bella com la dàlia de l’abril.
…
A ton alè d’essència deliciosa
somriu el món en un jardí de flors;
ta paraula, enyorada i generosa,
pels àmbits s’estén sempre agradosa
com plena de perfums encisadors.
…
Eixampla’m, doncs les ales d’ambrosia
que em tenen enyorat de son encís;
i una volta jo pres en elles sia,
ofega’m amb ta força, Mare mia,
i volaré content al Paradís.
Antoni Bori i Fontestà
El trobador català 