Fraternitat sí, però cadascú a casa seva…

7 11 2012

A punt d’encetar la campanya electoral una cosa es veu clara -claríssima-: la germanor que ens uneix a tots els pobles del món, perquè tots som fills de Déu. Així ho expressa Antoni Bori en el poema Fraternitat.

Dit això, ens recorda el refranyer: cadascú a casa seva i Déu en la de tots, és a dir, tots els pobles ens entendrem millor i viurem més bé si cadascú sap estar a casa seva i no es fica a casa de l’altre.

FRATERNITAT

Tots som germans! Des de la terra inculta

on la neu s’eternitza amb sa fredor

fins als plans tropicals que sempre aboquen

fruites i gomes i perfums i flors;

 ..

des dels sorrals deserts de la Nigrícia,

movedissa mortalla de la mort,

i de la selva obscura, impenetrable,

fins on brolla la vida i la claror;

 ..

ens alena els pulmons el mateix aire,

ens colra i enardeix el mateix sol,

i es mou el nostre cor sempre en l’empenta

dels mateixos afectes i passions.

 ..

Tots som germans! Les lleis i les creences

ens fan més imperfectes o més bons,

mes l’origen ens diu que hem d’estimar-nos

com branques i rames d’un mateix tronc.

 ..

Solament de la glòria ens fa més dignes

davant de Déu, l’immortal pare de tots,

no el color i la bellesa de la raça,

sinó el treball, la fe i la il·lustració.

Antoni Bori i Fontestà





Els impostos que se’n van i no tornen

21 09 2012

En temps d’Antoni Bori els joves havien d’anar a servir el rei. Era la contribució de les nostres terres al sosteniment de la corona. Ara no és amb els joves, però sí que contribuïm amb uns impostos que, com molts joves llavors, ja no tornaran mai més.

Vet aquí com podem interpretar en clau contemporània el seu poema Els quintos: Antoni Bori lamentava el malbaratament de vides, com ara nosaltres hem de lamentar el malbaratament dels recursos econòmics.

Però hem de pensar que, en vida d’Antoni Bori, devia semblar una quimera que algun dia deixés de ser obligatori servir el rei i -ves per on- els joves d’avui ja no tenen obligació de fer el servei militar. Ara també ens pot semblar una quimera que algun dia els impostos es quedin a casa nostra, però potser encara ho podrem veure…

Us deixem amb el poema, una mica trist, però carregat de sentiment:

ELS “QUINTOS”

A l’estació de la vila,

hi ha una flor del jovent

formada, i a punt de marxa

per anar a servir el Rei.

Bé passaren la vigília

fent gatzara pels carrers;

mes avui, posats en fila

al davant del coronel,

entristits esperen l’hora

d’ingressar al regiment:

aniran potser a la guerra

i no tornaran mai més!

 …

De records i d’encaixades

en tenen per tot arreu

dels coneguts i veïnes,

de companys i de parents.

Les pobres mares ploroses

no els deixen pas un moment,

posant-los escapularis

i arreglant-los el farcell,

el farcellet de la roba

que s’enduran al quarter,

per venir amb la llicència

o… per no tornar mai més.

 …

Les abraçades i besos

creixen de punt, al moment

que ve el carril, com un lladre,

a robar-los els fills seus.

Tremolant puja en els cotxes

tota la flor del jovent,

i així que se sent de la màquina

el terrorífic xiulet,

tothom saluda els que marxen,

amb el trist pressentiment

que molts se’n van a la guerra

i no tornaran mai més.

 …

De les finestres dels cotxes

bé en surten de crits i adéus

i de mans i barretines,

i de mocadors vermells.

I en veure com, en sa marxa,

el poblet es va perdent,

i s’esborren les figures

dels amics i del parents,

cauen asseguts els “quintos”

als bancs, pensant amb recel

que, potser, molts d’ells, a veure’ls

ja no tornaran mai més!

 …

La vila ha quedat tan trista

amb la marxa dels fills seus,

que aquell dia no es treballa,

ni es fa festa, ni es fa res.

L’església està tota plena

d’ofrenes i de presents;

i tothom resa pels joves

que se’n van a servir el Rei,

perquè doni Déu la ditxa

o bé la glòria del cel,

als que tornaran amb vida,

i als que… no vindran mai més.

Antoni Bori i Fontestà





El llenguatge dels polítics

1 06 2012

L’obra de teatre La Repartidora d’Antoni Bori i Fontestà, estrenada al teatre del col·legi Terrassenc la tarda del 8 de desembre de 1881, conté un petit parlament que retrata com solen intervenir les persones que governen quan volen enlluernar-nos amb paraules buides i fugint d’estudi.

Vegem com s’expressava en aquesta obreta el Sr. Arcís (agutzil):

Es necessita Retòrica

per discussió tan simpàtica,

i per suposat Gramàtica

i una expressió metafòrica.

Perquè mai, la ciència plàstica

darà instrument a l’Estètica,

per dar-li forma patètica,

i fer la paraula elàstica.

És aquesta una polèmica

algun tanto macarrònica

que està renyida amb la crònica,

i amb la discussió acadèmica.

La naturalesa exòtica

junt amb l’ocasió específica,

pirotècnica i narcòtica.

Si s’atén a l’acció crítica

i a més de crítica, tàcita,

la mnemotècnica i clàssica

argumenta la política.

L’autoritat periòdica      (creixent per graus)

desatendeix tota plàtica,

i si és cosa matemàtica

se tracta amb força metòdica.

Però mai, mai, l’acció flamètica

se dedueix de la històrica;

i molt menos, si és Retòrica,

i molt menos, si és Poètica.

Com diria en Monegal: —Ah! Ja ho veuen! Així s’expressen els que manen, sobretot si parlen d’economia… I com dirien els de la Trinca: Una altra d’esdrúixoles!





La millor marató per la pobresa

25 05 2012

Aquest cap de setmana tothom es bolcarà en la Marató per la Pobresa. Sempre hi ha hagut pobres i (malauradament) sempre n’hi haurà. Però també és cert que hi ha gent disposada a acollir i ajudar els més necessitats. Un exemple d’acolliment el trobem en aquest poema d’Antoni Bori i Fontestà, on una nena, una pobra cegueta, explica com en el moment més crític de pobresa i desempar la recull La Caritat.

LA CEGUETA

Vaig venir al món sense vista

solament per a pensar;

si la mare estava trista,

prou ho deia el seu plorar.

L’aliment que ella em donava,

quan el seu pit m’acostava

amb tendresa i viu dolor,

que melós jo que el trobava…

més que fos negat pel plor.

Germanets que jo tenia

prou me’n feien de petons

en contar-me amb alegria

que els meus peus eren bufons.

Jo, contenta, a tots els feia

cara alegre i fins somreia

satisfeta en mon penar;

i m’ho deien i no ho veia,

ni entenia el seu parlar.

 …

De les coses que em contaven,

si volia fer-ne esment

se me’n reien; que en donaven

a la mare de turment!

Prou els feia mala cara,

segons ells conten encara,

per voler-los fer callar;

ai pobreta, pobra mare,

i que em devia estimar.

Quan ja gran, i ella em volia

més que a tots els meus germans

me van dir que se’m moria

per gaudir l’etern descans;

jo no sé on se l’emportaren

uns estranys que a casa entraren;

sols recordo que, després

que aquest fet a mi em contaren,

no vaig sentir-la mai més.

Mos germans van prendre ofici

quan la mare es va morir;

si en feien de sacrifici

per poder-me mantenir!

I quan més necessitava

son consol, que no em faltava,

la fermesa d’una llei

de prop meu els arrencava

per anar a servir el rei.

 …

A una gent que ells coneixien

van deixar-me al seu marxar;

de quin mode em tractarien

quan sols feia que plorar!

Tot el que em manaven feia,

mes, bon Déu!, com que no ho veia,

no era estrany que bé no ho fes,

i un jorn per la porta em treien

per no acollir-me mai més.

A la porta arrecerada

vaig passar tota la nit,

amb l’ànima llatzerada

i amb el cor adolorit.

Ajaguda en els terrossos

amb la roba feta trossos,

sense abric, sense ningú,

el fred em glaçava els ossos…

Déu meu!, quin hivern més cru!

En ser jorn, mentre tenia

la mà oberta a tanta gent

com prop meu ’nava i venia

condolguda en mon turment,

vaig sentir un braç que m’alçava;

una mà que m’emparava,

una veu tota ella amor,

i un mocador que eixugava

els meus ulls negats pel plor.

―Tens mare? ―em va dir. ―És morta!

―vaig respondre. ―Ets sola? ―Sí!

―No tens casa? ―Aquesta porta

me la tanquen des d’ahir.

―Vols venir en la companyia

de mi i la Verge Maria

al sant lloc que et portaré?―

Vaig dir ―Sí!, mes que em dolia

no saber qui pogués ser.

 …

Vaig seguir-la satisfeta

de la mà tot el carrer;

què pot més una cegueta

que seguir a qui li vol bé!

Però quan se m’emportava

carrer amunt, li preguntava:

―Qui sou, que m’heu emparat?―

i en tant que a un convent m’entrava,

amb veu dolça em contestava

baix, baixet: ―La Caritat.

Antoni Bori i Fontestà





En temps de retallades…

19 05 2012

La història de la humanitat ens ensenya que hi ha èpoques de vaques grasses i èpoques de vaques magres. Tot i la responsabilitat dels de dalt, que han de ser bons administradors, cal no oblidar l’esforç i la tenacitat individuals. Antoni Bori i Fontestà ho recull magistralment en aquest poema, que és tota una lliçó d’economia domèstica, d’amor al treball i de saber no estirar més el braç que la màniga.

LA VELLA FILOSA

Jo sóc la filosa

de veu reganyosa

que sempre treballa

al mig del carrer;

jo explico la història

que sé de memòria;

veniu a la vora

que jo us la diré.

“Per anys endarrere,

quan jo encara n’era

petita, com ara

els que m’escolteu,

mon avi tenia

aquella masia

que a terra, en ruïnes,

encara veieu.

“Els mals de les guerres

trinxaren les terres,

cremant les espigues

el foc dels canons;

els camps i mesures

farcits de malures,

la fam hi portaven

pels quatre cantons.

“Quan l’avi va veure

tants mals i va creure

la hisenda perduda

per tants de perills

va dir al meu pare,:

-Ets jove tu encara;

treballa i ensenya’n

també a n’els teus fills-.

Llavores baixaren

al poble, on trobaren,

la mare, un fus noble

i el pare, un teler;

el pare teixia

de nit i de dia,

la mare filava

al mig del carrer.

“A còpia d’anyades,

treballs i suades,

lograren mos pares

poder descansar;

i quan gran em feia,

la mare a mi em deia,

la seva filosa

posant-me la mà:

―Aquí tens la teva

missió, filla meva,

per ella nosaltres

de nit i de dia

tornem a ser rics;

treballa i confia

que ella ha de salvar-te

dels teus enemics-.

“I, des de llavores,

a totes les hores

la meva filosa

anava filant;

amb ella pujava

mos fills, i els donava

un nom el més digne,

un nom el més gran.

“Tothom em diu vella,

tothom m’aconsella

que deixi la feina

per qui la pot fer;

però mentre amb força,

el fil puga tòrcer,

la meva filosa

jamai deixaré.”

Jo sóc la filosa

de veu reganyosa

que sempre cargola

el fus cap per avall;

graveu eixa història

en vostra memòria,

seguiu mon exemple

i honreu el treball.