Al número 79 de la revista Llengua Nacional (II trimestre del 2012) Josep M. Alentà hi ha publicat un article dedicat a la llegenda de les quatre barres. Concretament es titula Les quatre barres de sang. El mite de l’origen de l’escut de Catalunya.
Després de repassar els fets històrics que suposadament van donar origen a la llegenda i aportar arguments que demostren que tot plegat no encaixa prou (per això és justament una llegenda i no pas història certa i documentada), l’autor de l’article diu:
L’existència de la llegenda, però, no ens ha de fer dubtar de la importància del comte Guifre, ans al contrari. Les llegendes, si bé poden no ser històricament exactes, no tracten mai d’individus mediocres o poc transcendents, sinó que perpetuen la memòria dels grans personatges. I el comte Guifre n’és un.
A continuació es fa ressò dels poetes que han fet alguna versió de la llegenda:
La narració sobre Guifre tingué una gran difusió. Esdevingué de gran popularitat a partir del segle XIX amb les influències romàntiques i el moviment de la Renaixença, molt hàbil a l’hora de recuperar o crear els símbols de Catalunya: en aquest sentit destaquen les aportacions al voltant de la llegenda fetes per Joaquim Rubió i Ors –conegut com Lo Gaiter del Llobregat- en la seva poesia Jofre el Pelós de 1839, per Josep Coroleu (1839-1895) en Les barres de sang, per Jacint Verdaguer en un poema també titulat Les barres de sang, o el popular Antoni Bori i Fontestà.
Antoni Bori i Fontestà
Potser el poema més conegut és el d’Antoni Bori i Fontestà. L’escut de Catalunya, que forma part del poemari titulat Lo trobador català (1892): els nostres avis l’aprenien de memòria a l’escola. En reproduïm uns fragments:
En la que Sant Jordi empunya
bandera de color blanc
hi ha l’escut de Catalunya
amb quatre barres de sang.
D’aquestes barres la història
està escrita en lletres d’or,
per saber-la de memòria
i gravar-la en nostre cor.
Essent Carles rei de França
i senyor dels catalans,
entraren, folls de venjança,
en ses terres els normands.
Al saber la nova, empunya
el comte l’arma i l’escut
i s’enduu tot Catalunya
cap a França resolut.
* * *
Mes quan vençut reculava
l’enemic, rostos avall,
un llançó al pit se li clava
i el fa caure del cavall.
* * *
I a l’entrar a dur-li la nova
de que els normands han perdut,
veu el rei el comte Jofre
mirant trist el seu escut.
* * *
―Des d’avui, de vostra terra
sereu comte independent;
sereu mon company en guerra
i en pau l’amic més prudent.”
―Grans mercès, el Rei de França;
―li respon Jofre el Pelós!―
no em reca, no, el cop de llança
que dessagna tot mon cos.
“El que em reca i cor-me-lliga,
és veure llis mon escut,
sense cap blasó que diga,
els honors que he merescut.”
* * *
―Amb sang del cor a la guerra
haveu guanyat el blasó;
quan torneu a vostra terra
brodeu-lo en vostre pendó.
I passant quatre ditades
del brau Jofre en l’escut blanc,
hi deixava senyalades
les quatre barres de sang.
Si voleu llegir el poema complet, el trobareu en una altra entrada del bloc: https://eltrobadorcatala.wordpress.com/2012/04/24/23-dabril-sant-jordi/
El trobador català 