Balanç del centenari

Segons com es miri, hom podrà objectar que aquest centenari ha tingut un ressò més aviat discret. De fet, contrasta prou veure el cas que s’ha fet a Catalunya del centenari de Calders, Tísner i Sales, mentre que Antoni Bori ha quedat arraconadet a la memòria local, i encara gràcies…

Però, entre altres coses, aquest 2012 Antoni Bori ha estat recordat en una auca, ha estat homenatjat al Círcol Catòlic, s’ha cantat una caramella en honor seu i ha tingut una exposició dedicada a la seva vida i obra. Déu n’hi do.

I això no s’acaba aquí. El bloc del centenari ha esdevingut una eina que ha contribuït a difondre arreu la figura i l’obra del poeta i pedagog badaloní. Més de 5.000 visites, de més de 20 països diferents, són el resultat de la feina de tot l’any en aquest bloc (que va començar, una mica matusser, en una versió més casolana…).

Poemes com l’escut de Catalunya, amor de mare, la pàtria o la filosa, quedaran a l’abast de tothom gràcies a les noves tecnologies, suplint d’altra banda la mesquinesa de qui no s’ha interessat per reeditar-los… I també la denúncia de corrupció o de mala pràctica contra la nostra llengua… i moltes altres poesies que s’han anat publicant en funció de la seva actualitat i del seu valor permanent.

S’acaba l’any del centenari, però us encoratgem a mantenir viu el record de l’obra de EL TROBADOR CATALÀ, un llegat literari i pedagògic que encara ens aporta qui-sap-lo.

També us volem agrair els vostres comentaris i us animem a deixar-ne un com a comiat del centenari.

Ah! I també hem de dir que el 2013 en comencen uns altres de centenaris: a Badalona celebrarem el centenari de la Creu de Montigalà  i a les terres de parla catalana celebrarem el centenari de les normes ortogràfiques de l’IEC. Pensant en aquest segon esdeveniment, no descartem de crear-hi un bloc dedicat…

Enllestim amb una Fermata final del nostre poeta:

FERMATA FINAL

El món és una cítara geganta

on cada ser a totes hores canta

pres en ses cordes d’or;

en eix poema universal, té el Dia

darrere d’una nota d’alegria,

cent notes de dolor.

…

El cor humà vibrant-hi a l’alenada,

que al Paradís per Déu li fou donada,

hi viu com un esclau;

plaers i goigs tothora hi sol·licita

i s’hi encén i s’hi arbora, sibarita,

fins que decrèpit cau.

…

I sos plors i gemecs, ses alegries,

-simfonia d’eternes simfonies-

rodolen per l’espai,

del bres a l’hora de la mort suprema,

com notes deslligades d’un poema

que no s’acaba mai.

Antoni Bori i Fontestà

2 de novembre. El dia dels morts

Si de vegades, davant la mort d’un familiar, no sabem prou bé com explicar aquesta realitat als nostres fills, ens pot ser d’ajuda aquest poema. El dia dels morts és una explicació molt senzilla i clara d’aquesta commemoració dels difunts que fem cada 2 de novembre.

També pot ser un bon dia per tenir un record del nostre mestre i poeta, tal com es pot veure en una de les vinyetes de l’auca:

I al Sant Crist, al cementiri,

li podem oferir un ciri.

(Auca d’Antoni Bori i Fontestà)

…

EL DIA DELS MORTS
Quan del plujós novembre
l’espessa boira arriba,
amb trista comitiva
de penes i records,
la fe piadosa ens mena
cada any, amb greu deliri,
a fer al cementiri
una visita als morts.
…
D’aquell etern silenci
en repassar la porta,
nostra ànima ens transporta
a una altra eternitat;
i al cor sentim llavores,
amb tota sa inclemència,
la dolorosa absència
dels bons que ens han deixat.
…
Del llibre dels sepulcres
la funerària llista,
s’estén a nostra vista
com el padró més trist;
i en ell, a recordar-los,
llegim amb ulls plorosos
els noms més carinyosos
que havem honrat i vist.
…
Allà de la família
tothom hi té una branca,
que signa una flor blanca,
un túmul o una creu;
memòria sempre viva
amb què, sumptuosa o pobra,
cada any tothom de sobra
renova el dolor seu.
…
Allà al seu fillet plora
la mare apesarada;
la viuda desolada
recorda el seu espòs;
d’amics parents o pares
tothom té una memòria,
i resa per sa glòria,
i son etern repòs.
…
De l’arbre de la vida
corseques com els fulles
les míseres despulles
allà rodolaran;
i sota aquella terra
plantada de flors tendres,
en pau les nostres cendres
un jorn reposaran.
…
I així com a les tombes
que es tanquen, sempre avares,
anem a orar pels pares
amb nostres cors senzills,
també davant la nostra
morada funerària,
a dir una pregària
vindran els nostres fills.
…
I allà esperarem l’hora
funesta o meritòria,
que el càstig o la glòria
reserva a nostre anhel;
puix sobre de les tombes
vetllant, sempre propici,
hi ha l’Àngel del Judici
que ens signa cap al cel.

Antoni Bori i Fontestà

 

S’acosta Tots Sants i la Castanyada

L’1 de novembre, ja en plena tardor, celebrarem aquesta festa tan nostra.

Fixem-nos com ens l’explica Antoni Bori: no es tracta de criticar ni qüestionar altres tradicions, com ara el “Halloween”, però des del bloc del centenari volem reivindicar les castanyes i els panellets, i una visió una mica més transcendent de la festa, i no pas tantes bruixes i monstres d’altres contrades…

LA CASTANYADA

Que és bonic, quan els freds deixen
erms els camps i les muntanyes,
veure els tions com cruixeixen
vora el foc, on s’ennegreixen
i espeteguen les castanyes!

I com dona bo de veure
en la llar, que el fred concilia,
el bon avi que ve a seure,
sempre afanyós de retreure
els records de la família!

Any ha estat de gran ventura,
―diu el vell, alçant la testa;―
l’any que ve, qui ens assegura
poder fer amb tanta dolçor
tots plegats aquesta festa!

“Vosaltres sou forts encara
per viure l’edat florida;
teniu l’escalfor d’una mare,
i teniu l’amor d’un pare
que és prou per dar-vos la vida.

Jo soc el més vell de la colla;
i a la mort, on haig de raure,
l’edat m’hi acosta, m’hi amolla…
i fulla que el vent sorolla,
que poc, que poc triga a caure!”

I en dir això el bon avi, encara
que amb cort fort, pren de sa vora
l’infant que abraça la mare,
i se l’acosta a la cara,
i li fa petons… i plora.

Quan la jove, la mestressa,
veu de l’avi la tristesa,
diu als nois: ―Au, poseu canyes
i tions, venteu de pressa
i que petin les castanyes!―

I a la negra fumerola,
i a la calentona ratxa
que al bon vellet reviscola,
treu la jove la cassola
i els panellets i el garnatxa.

I els diu: ―Au, mostreu al llavi,
la rialla, petits i grans;
a menjar i que tot s’acabi,
que avui és el sant de l’avi,
és la festa de tots Sants.

 

Antoni Bori i Fontestà

Els impostos que se’n van i no tornen

En temps d’Antoni Bori els joves havien d’anar a servir el rei. Era la contribució de les nostres terres al sosteniment de la corona. Ara no és amb els joves, però sí que contribuïm amb uns impostos que, com molts joves llavors, ja no tornaran mai més.

Vet aquí com podem interpretar en clau contemporània el seu poema Els quintos: Antoni Bori lamentava el malbaratament de vides, com ara nosaltres hem de lamentar el malbaratament dels recursos econòmics.

Però hem de pensar que, en vida d’Antoni Bori, devia semblar una quimera que algun dia deixés de ser obligatori servir el rei i -ves per on- els joves d’avui ja no tenen obligació de fer el servei militar. Ara també ens pot semblar una quimera que algun dia els impostos es quedin a casa nostra, però potser encara ho podrem veure…

Us deixem amb el poema, una mica trist, però carregat de sentiment:

ELS “QUINTOS”

A l’estació de la vila,

hi ha una flor del jovent

formada, i a punt de marxa

per anar a servir el Rei.

Bé passaren la vigília

fent gatzara pels carrers;

mes avui, posats en fila

al davant del coronel,

entristits esperen l’hora

d’ingressar al regiment:

aniran potser a la guerra

i no tornaran mai més!

 …

De records i d’encaixades

en tenen per tot arreu

dels coneguts i veïnes,

de companys i de parents.

Les pobres mares ploroses

no els deixen pas un moment,

posant-los escapularis

i arreglant-los el farcell,

el farcellet de la roba

que s’enduran al quarter,

per venir amb la llicència

o… per no tornar mai més.

 …

Les abraçades i besos

creixen de punt, al moment

que ve el carril, com un lladre,

a robar-los els fills seus.

Tremolant puja en els cotxes

tota la flor del jovent,

i així que se sent de la màquina

el terrorífic xiulet,

tothom saluda els que marxen,

amb el trist pressentiment

que molts se’n van a la guerra

i no tornaran mai més.

 …

De les finestres dels cotxes

bé en surten de crits i adéus

i de mans i barretines,

i de mocadors vermells.

I en veure com, en sa marxa,

el poblet es va perdent,

i s’esborren les figures

dels amics i del parents,

cauen asseguts els “quintos”

als bancs, pensant amb recel

que, potser, molts d’ells, a veure’ls

ja no tornaran mai més!

 …

La vila ha quedat tan trista

amb la marxa dels fills seus,

que aquell dia no es treballa,

ni es fa festa, ni es fa res.

L’església està tota plena

d’ofrenes i de presents;

i tothom resa pels joves

que se’n van a servir el Rei,

perquè doni Déu la ditxa

o bé la glòria del cel,

als que tornaran amb vida,

i als que… no vindran mai més.

Antoni Bori i Fontestà

Si voleu visitar Catalunya…

Aquest agost, amb la crisi, més d’una família es replanteja la destinació de les vacances. Si sou dels que, per estalviar, heu descartat voltar per altres continents, per Europa, o fins i tot per la resta de la península, aquest poema d’Antoni Bori us pot donar idees per visitar indrets de Catalunya. De fet, sembla una lliçó molt ben estructurada de l’assignatura de geografia i medi natural…

CATALUNYA
SITUACIÓ
De les regions espanyoles,
la més rica i estimada
és la de tots coneguda
per la terra catalana.
…
Dels Pirineus, on comença,
allà a la ratlla de França,
fins al regne de València
estén sos rius i muntanyes.
…
A llevant té la marina
que li dóna tanta fama
pels seus ports, des del de Roses
a Sant Carles de la Ràpita.
…
L’Aragó, a ponent, li dóna
l’alè ardent de ses mujades,
per colrar els blats i les vinyes
de l’Urgell i la Segarra.
…
I si al migdia València
naturals sos límits marca,
amb sos perfums i ses hortes
com bona amiga l’abraça.
…
De totes aquestes terres
fronterisses i germanes,
en altre temps Catalunya
en fou reina i sobirana.
…
Encara avui les enyora
quan sent que d’elles es parla,
i per gaudir de sa vista
puja a dalt de ses muntanyes.
…
En alta mar veu Mallorca
que la saluda i acata,
com bona filla que sempre
es recorda de la mare.
…
De Puigcerdà veu a Llívia,
i més endins, cap a França,
mira també com a filles
el Rosselló i la Cerdanya.
…
Totes foren terres seves
en el temps que el rei en Jaume
a tots els vents estenia
l’escut de les quatre barres.
…
RIUS I MUNTANYES
Rius i muntanyes notables
per Catalunya s’estenen,
donant-li fonts regalades
i més fresques salzeredes.
…
L’Ebre d’enllà Ribarroja
per Flix i Móra travessa,
regant d’Amposta i Tortosa
els arrossars i oliveres.
…
D’Urgell el Segre davalla,
i el Noguera Pallaresa,
a besar els murs gloriosos
de Balaguer i de Lleida.
…
El Ter recorda a Girona
del Mercadal la defensa,
quan a l’any vuit Catalunya,
al francès feia la guerra.
…
De Besalú les muralles
el Fluvià encara besa,
l’antic palau de sos comtes
reflectint en les riberes.
…
I el Llobregat, que entre salzes
de Monistrol s’arrossega,
a Barcelona saluda
recordant-li sa grandesa.
…
Emmirallant-se en les aigües
d’aquests rius, tan transparentes,
alcen el front les muntanyes
regalades de la terra.
…
Els Pirineus, que s’allarguen
de Bossost a la Jonquera,
embelleixen la Cerdanya
catalana i la francesa.
…
Les del Cadí i Guilleries
del Pirineu també arrenquen,
i regalen les Gavarres
a la plana empordanesa.
…
El Montseny tot l’any destria
sa nevada cabellera;
Montagut, Montsant i Prades
per Tarragona s’estenen.
…
I en el cor de Catalunya,
per la banda de Manresa,
Montserrat amb ses ermites
i ses mirades s’aixeca.
…
Allà la santa Patrona
de Catalunya es venera,
en el temple que bastiren
els àngels dalt de la serra.
…
CLIMA
Situada Catalunya
entre el mar i les muntanyes,
mostra tot l’any en son clima
una riquesa variada.
…
Les estacions s’hi presenten
amb una llei admirable
més aviat amb bonances
que no pas massa extremades.
…
L’hivern sos camps fertilitza,
la primavera els ufana,
l’estiu madura ses fruites,
i la tardor els cups destapa.
…
Quan a muntanya les pluges
i les neus els arbres glacen,
en el recés de ses costes
l’aura és sempre saludable.
…
I a l’estiu, quan les malures
de la ciutat ens aparten,
ens ofereixen sos boscos
la salut més desitjada.
…
Sant Miquel del Fai ens obre
ses magnífiques cascades;
Puigcerdà ens mostra ses prades
i Ribes son panorama.
…
Argentona té ses ombres,
Olot ses fonts regalades,
i Sant Celoni sos boscos,
i Salou formosa platja.
…
I la caça és abundosa
en tota l’alta muntanya,
com rica en banys i pesqueres
és la costa catalana.
…
I si entre aquestes delícies
al cos la salut li falta,
aigües minerals té a Tona,
Sant Hilari, Espluga i Caldes.
…
De manera que a tothora
en nostra terra estimada,
troben els ulls quant en somnis
la fantasia demana.
…
PRODUCCIONS
Poc fèrtil a Catalunya
ha fet la naturalesa
en relació a l’abundància
de les espanyoles terres.
…
Per tornar-la productiva,
amb voluntat els fills d’ella
claven l’aixada en les roques
i els sorrals i ermots conreuen.
…
Així, té pita en sos marges,
grana el fajol en les serres,
la sarment brota en l’artiga,
i el cànem creix en la gleva.
…
Girona treu de sos boscos,
en suros, tanta riquesa,
com Sant Feliu de ses hortes
i l’Urgell de ses garberes.
…
Frueix de gran nomenada
l’oli d’Olesa i de Lleida,
i són rics els vins de Sitges,
del Priorat i d’Alella.
…
També els minerals abunden
en l’entranya de la terra,
que Sarral té alabastre
i Campdevànol guixeres.
…
Falset treu plom de ses mines,
ferro verge la Jonquera,
roques de sal té Cardona
i Sant Joan carbó de pedra.
…
Per construccions i edificis
són notables les pedreres
de Sant Quirze de Besora,
de Serinyà i de Viella.
…
Així és que si poc fèrtil
l’ha feta naturalesa,
no enveja, perxò, els productes
de les nacions estrangeres.
…
INDÚSTRIA I COMERÇ
Riques i vàries indústries
ens mostra aquesta comarca,
on no es troba un pam de terra
sense un taller o una fàbrica.
…
Les airoses xemeneies
llençant el fum a glopades,
per tot arreu acrediten
l’activitat catalana.
…
Quan el vapor no utilitza,
aprofita els saltants d’aigua
per donar empenta a les rodes
de sos molins i ses fargues.
…
Sos telers treuen la tela
que més volguda es treballa,
i són notables els panyos
de Sabadell i Terrassa.
…
Els pintats i filatures
pertot arreu tenen plaça,
i encara Olot s’anomena
per sos blanquers i estamaires.
…
Destil·la vins Badalona,
talla el cristall Vallirana,
Sant Martí refina el sucre
i fa el paper Capellades.
…
El comerç a competència
d’indústries tan variades,
amb ferrocarril la creua
i de naus sos ports abasta.
…
Quan no exporta sos productes,
als estrangers dóna entrada,
protegint al de colònies
el comerç de cabotatge.
…
I del port de Barcelona
capital de la comarca,
entra i surt tanta riquesa
que cap del regne la iguala.
…
Així és que pel seu clima,
per les indústries que abraça,
l’activitat, l’honradesa,
i l’orgull de nostra raça,
sempre ha estat i serà sempre
la comarca catalana,
la regió més productora,
formosa i rica d’Espanya.

Antoni Bori i Fontestà

VII Trobada de la família

No cal dir que si Antoni Bori i Fontestà encara hi fos, s’hauria alegrat molt de poder participar en aquesta VII Trobada Mundial de les Famílies a Milà.

És natural que Antoni Bori, mestre i pare de família, tingués ben presents els valors que es condensen en l’àmbit familiar: la llar on s’aprèn a viure en societat, a estimar els avis, a respectar el tarannà de cadascú… La família era i és la millor escola per als infants.

Segur que fins i tot potser s’hi hauria afegit amb un dels poemes del recull Poemes escolars publicat el 1910, juntament amb poemes de Jacint Verdaguer o d’un joveníssim Josep Carner. Aquests poemes van ser tots musicats per Joan Baptista Lambert. Aquí el teniu:

La família

I

La mare bressa el nin

lo pare el petoneja,

los altres germanets

li canten cançonetes,

tantarantan

quan serà gran,

quan serà gran farà enveja.

II

Lo pare és al treball

la mare és a la feina,

lo nin, que era al bressol,

aprèn força de lletra.

Tantarantan

ara el més gran,

ara el més gran també feineja.

III

Lo pare es va fent vell

la mare es va fent vella,

los germanets plegats

de feinejar els relleven.

Tantarantan

bo i treballant,

són el puntal de llur vellesa.

La millor marató per la pobresa

Aquest cap de setmana tothom es bolcarà en la Marató per la Pobresa. Sempre hi ha hagut pobres i (malauradament) sempre n’hi haurà. Però també és cert que hi ha gent disposada a acollir i ajudar els més necessitats. Un exemple d’acolliment el trobem en aquest poema d’Antoni Bori i Fontestà, on una nena, una pobra cegueta, explica com en el moment més crític de pobresa i desempar la recull La Caritat.

LA CEGUETA

Vaig venir al món sense vista

solament per a pensar;

si la mare estava trista,

prou ho deia el seu plorar.

L’aliment que ella em donava,

quan el seu pit m’acostava

amb tendresa i viu dolor,

que melós jo que el trobava…

més que fos negat pel plor.

…

Germanets que jo tenia

prou me’n feien de petons

en contar-me amb alegria

que els meus peus eren bufons.

Jo, contenta, a tots els feia

cara alegre i fins somreia

satisfeta en mon penar;

i m’ho deien i no ho veia,

ni entenia el seu parlar.

 …

De les coses que em contaven,

si volia fer-ne esment

se me’n reien; que en donaven

a la mare de turment!

Prou els feia mala cara,

segons ells conten encara,

per voler-los fer callar;

ai pobreta, pobra mare,

i que em devia estimar.

…

Quan ja gran, i ella em volia

més que a tots els meus germans

me van dir que se’m moria

per gaudir l’etern descans;

jo no sé on se l’emportaren

uns estranys que a casa entraren;

sols recordo que, després

que aquest fet a mi em contaren,

no vaig sentir-la mai més.

…

Mos germans van prendre ofici

quan la mare es va morir;

si en feien de sacrifici

per poder-me mantenir!

I quan més necessitava

son consol, que no em faltava,

la fermesa d’una llei

de prop meu els arrencava

per anar a servir el rei.

 …

A una gent que ells coneixien

van deixar-me al seu marxar;

de quin mode em tractarien

quan sols feia que plorar!

Tot el que em manaven feia,

mes, bon Déu!, com que no ho veia,

no era estrany que bé no ho fes,

i un jorn per la porta em treien

per no acollir-me mai més.

…

A la porta arrecerada

vaig passar tota la nit,

amb l’ànima llatzerada

i amb el cor adolorit.

Ajaguda en els terrossos

amb la roba feta trossos,

sense abric, sense ningú,

el fred em glaçava els ossos…

Déu meu!, quin hivern més cru!

…

En ser jorn, mentre tenia

la mà oberta a tanta gent

com prop meu ’nava i venia

condolguda en mon turment,

vaig sentir un braç que m’alçava;

una mà que m’emparava,

una veu tota ella amor,

i un mocador que eixugava

els meus ulls negats pel plor.

…

―Tens mare? ―em va dir. ―És morta!

―vaig respondre. ―Ets sola? ―Sí!

―No tens casa? ―Aquesta porta

me la tanquen des d’ahir.

―Vols venir en la companyia

de mi i la Verge Maria

al sant lloc que et portaré?―

Vaig dir ―Sí!, mes que em dolia

no saber qui pogués ser.

 …

Vaig seguir-la satisfeta

de la mà tot el carrer;

què pot més una cegueta

que seguir a qui li vol bé!

Però quan se m’emportava

carrer amunt, li preguntava:

―Qui sou, que m’heu emparat?―

i en tant que a un convent m’entrava,

amb veu dolça em contestava

baix, baixet: ―La Caritat.

Antoni Bori i Fontestà

Dia de la Mare

El primer diumenge de maig s’escau el Dia de la Mare. I hi ve molt a tomb aquest poema d’Antoni Bori i Fontestà. Com passa amb d’altres poemes com l’escut de Catalunya, la terra de Xauxa, la formiga, és un poema que molta gent s’havia après de memòria i encara ara el poden recitar.

AMOR DE MARE

El primer petó que al front
hem rebut en venir al món
i que tots sentim encara,
és el petó més preuat,
més ric i més perfumat
que ens ha fet la nostra mare.
…
Res del món no hi pot haver
que arribi mai a valer
el que val aquesta dona,
alegre com un estel,
pura com el blau del cel,
i com els arcàngels bona.
…
Amb delícia i bell consol
ella ens gronxa en el bressol
i ens adorm en els seus braços;
ella ens ensenya a resar,
a creure en Déu, a estimar
i a donar els primers passos.
…
Tots els nostres pensaments,
voluntats i sentiments,
el seu cor sempre endevina;
i s’afanya, amb tot el zel,
a complaure el nostre anhel
amb voluntat peregrina.
…
Ses més pures il·lusions
ens transmet amb sos petons,
i, quan no ens veu, ens enyora;
i ens porta un amor tan viu,
que en nostres ditxes somriu,
i en nostres desgràcies plora.
…
Mai ningú podrà arribar
a sentir tant, i estimar
el que aquesta dona estima,
quan el seu llavi olorós,
perfumat i carinyós
al front dels seus fills arrima.
…
Altres amors hi hauran
que el seu perfum perdran
quan hauran tret la florida:
l’amor de mare és l’encens
més olorós, més immens
que pot trobar-se en la vida.
…
Fins a l’hora de la mort,
quan se’n va amb nostre record
carinyós en la memòria,
entre els àngels, allà al cel,
prega amb fervorós anhel
per la nostra eterna glòria.
……
A la mare beneïu
nois i noies que sentiu
sos petons al front encara;
estimeu-la de tot cor,
que en la terra no hi ha amor
tan gran com l’amor de mare.

Antoni Bori i Fontestà