el gat i les granotes

4 12 2012

WERT

En temps d’Antoni Bori, el català a l’escola era inexistent o només testimonial. Cent anys després, des de Madrid, volen que torni a ser residual. De fet, l’esborrany del ministre Wert pot fer que els alumnes “es puguin treure el títol d’ESO i de Batxillerat sense examinar-se de català”, ja que només serà una matèria optativa i, com a tal, pot ser que l’alumne renunciï a estudiar-la.

Des de Catalunya tenim clar que l’hostilitat recentralitzadora acabarà com el gat i les granotes del poema d’Antoni Bori i Fontestà:

EL GAT I LES GRANOTES
Ficat al rec de potes
estava un gat mirant-se unes granotes,
que en l’aigua divertides
entraven i sortien atrevides,
saltant a tombarelles
per sobre el llot on queien de costelles.
Amb el morro en l’argila,
escorrent-se el gatet com una anguila,
a dintre el rec entrava
fins que l’aigua a la gola li arribava.
I quan va veure a n’elles
distretes; com fa el llop amb les ovelles,
alçà les dues potes
de davant per xarpar les granotes,
quedant-li falsejades
a dintre el llot enterament clavades
les potes de darrere,
i enganxat com la rata a la ratera.
I mentre s’ofegava
el pobre gat, que encara forcejava,
en l’aigua desimboltes
les granotes, cantant-li les absoltes,
miraven com moria
el gat per sa imprudència i golosia.
……
Amb tots els punts i comes,
l’escarment del gatet ensenya als homes,
que, abans d’emprendre una obra que es desitja,
s’ha de mirar la terra que es trepitja.

Antoni Bori i Fontestà





14 de setembre. Exaltació de la santa creu

12 09 2012

De tots és prou sabut que el senyal dels cristians és el senyal de la creu. Cada 14 de setembre el calendari litúrgic ens ho recorda d’una manera especial. També ho devia tenir present Antoni Bori, el qual va dedicar un dels seus poemes a exalçar la creu.

No ens atreviríem a qualificar de místic el nostre poeta, però certament en l’Oració de la creu hi podem descobrir la solidesa de la fe expressada en un cal·ligrama. Us el reproduïm en una imatge perquè en pugueu apreciar el resultat estètic. Notem, a més, que en alguns versos hi podríem entreveure una petita premonició de la llarga i dolorosa malaltia que Antoni Bori patiria abans de morir.

Nota: si cliqueu la imatge de la creu, podreu llegir el text amb més claredat.





Convalescència

21 06 2012

Passar una malaltia sempre és un mal tràngol; Antoni Bori devia presenciar-ne més d’una. Però, gràcies a Déu, moltes malalties se superen si s’hi posen tots els mitjans. Llavors només queda un període en què cal refer-se: la convalescència.

El nostre autor es devia inspirar en la convalescència d’algú molt proper per escriure’n un poema (publicat a La il·lustració catalana). Us en reproduïm unes estrofes que volem dedicar a tothom qui, després d’un temps de patiment, es va refent i recupera la salut:

Així, amor, camina

bo i recolzant-te en mi;

si et cansa la pujada

ja entrem a bon camí.

 …

Tes cames enneulides

valentes s’han posat;

ho veus?, ni te n’adones

i tant que hem caminat!

Gaudeix aquí, a l’ermita,

de l’enyorat repòs;

la matinada hi canta,

l’oreig hi és sanitós…

El cel que t’hi esperava

a saludar-te acut;

és ell, és ell qui et torna

la vida i la salut.

Antoni Bori i Fontestà





La millor marató per la pobresa

25 05 2012

Aquest cap de setmana tothom es bolcarà en la Marató per la Pobresa. Sempre hi ha hagut pobres i (malauradament) sempre n’hi haurà. Però també és cert que hi ha gent disposada a acollir i ajudar els més necessitats. Un exemple d’acolliment el trobem en aquest poema d’Antoni Bori i Fontestà, on una nena, una pobra cegueta, explica com en el moment més crític de pobresa i desempar la recull La Caritat.

LA CEGUETA

Vaig venir al món sense vista

solament per a pensar;

si la mare estava trista,

prou ho deia el seu plorar.

L’aliment que ella em donava,

quan el seu pit m’acostava

amb tendresa i viu dolor,

que melós jo que el trobava…

més que fos negat pel plor.

Germanets que jo tenia

prou me’n feien de petons

en contar-me amb alegria

que els meus peus eren bufons.

Jo, contenta, a tots els feia

cara alegre i fins somreia

satisfeta en mon penar;

i m’ho deien i no ho veia,

ni entenia el seu parlar.

 …

De les coses que em contaven,

si volia fer-ne esment

se me’n reien; que en donaven

a la mare de turment!

Prou els feia mala cara,

segons ells conten encara,

per voler-los fer callar;

ai pobreta, pobra mare,

i que em devia estimar.

Quan ja gran, i ella em volia

més que a tots els meus germans

me van dir que se’m moria

per gaudir l’etern descans;

jo no sé on se l’emportaren

uns estranys que a casa entraren;

sols recordo que, després

que aquest fet a mi em contaren,

no vaig sentir-la mai més.

Mos germans van prendre ofici

quan la mare es va morir;

si en feien de sacrifici

per poder-me mantenir!

I quan més necessitava

son consol, que no em faltava,

la fermesa d’una llei

de prop meu els arrencava

per anar a servir el rei.

 …

A una gent que ells coneixien

van deixar-me al seu marxar;

de quin mode em tractarien

quan sols feia que plorar!

Tot el que em manaven feia,

mes, bon Déu!, com que no ho veia,

no era estrany que bé no ho fes,

i un jorn per la porta em treien

per no acollir-me mai més.

A la porta arrecerada

vaig passar tota la nit,

amb l’ànima llatzerada

i amb el cor adolorit.

Ajaguda en els terrossos

amb la roba feta trossos,

sense abric, sense ningú,

el fred em glaçava els ossos…

Déu meu!, quin hivern més cru!

En ser jorn, mentre tenia

la mà oberta a tanta gent

com prop meu ’nava i venia

condolguda en mon turment,

vaig sentir un braç que m’alçava;

una mà que m’emparava,

una veu tota ella amor,

i un mocador que eixugava

els meus ulls negats pel plor.

―Tens mare? ―em va dir. ―És morta!

―vaig respondre. ―Ets sola? ―Sí!

―No tens casa? ―Aquesta porta

me la tanquen des d’ahir.

―Vols venir en la companyia

de mi i la Verge Maria

al sant lloc que et portaré?―

Vaig dir ―Sí!, mes que em dolia

no saber qui pogués ser.

 …

Vaig seguir-la satisfeta

de la mà tot el carrer;

què pot més una cegueta

que seguir a qui li vol bé!

Però quan se m’emportava

carrer amunt, li preguntava:

―Qui sou, que m’heu emparat?―

i en tant que a un convent m’entrava,

amb veu dolça em contestava

baix, baixet: ―La Caritat.

Antoni Bori i Fontestà