La visió estatal i la visió catalana

10 10 2012

La voluntat recentralitzadora del PP vol fer creure per tot Espanya que aquests darrers trenta anys aquí hem anat inflant el cap al jovent amb visions distorsionades sobre la realitat de Catalunya. Però si tinguessin una mica d’interès a documentar-se, veurien que cent anys enrere, Antoni Bori, amb un castellà prou satisfactori, ja havia d’aclarir i puntualitzar certes coses en el seu Compendio de Geografía de Cataluña:

  • Idioma.-El idioma de este Principado es el catalán, calificado de dialecto por los que ignoran que es hijo legítimo del latín y muy anterior al romance castellano que es el usado oficialmente.
  • Carácter y costumbres.-El carácter de los catalanes es entero, laborioso, económico y emprendedor por excelencia, conservando sus costumbres la tradición de su religiosidad íntimamente hermanada con el sentimiento patriótico más levantado.
  • Religión y gobierno.-Formando parte del Estado español, está como él regida Cataluña por un gobierno monárquico constitucional, y sigue la religión católica con tolerancia de cultos.

D’altra banda, com s’explica que -tal com ha  insinuat el ministre d’educació- l’ensenyament hagi fet créixer l’independentisme i a Badalona (tercera ciutat de Catalunya) hi hagi un alcalde del PP? És que l’ensenyament a Badalona és diferent del de la resta de Catalunya?

Si l’Antoni Bori ho veiés ara, segurament se’n faria creus…





2 d’octubre. Els àngels de la guarda

28 09 2012

El dos d’octubre és la festa dels àngels de la guarda. Antoni Bori, com a mestre voltat de canalla, hi devia tenir especial devoció, i així ho recull un dels poemes de El trobador català:

A L’ÀNGEL DE LA GUARDA

Àngel meu que al bressol m’adormires

de la mare a les dolces cançons,

i amb les ales gentils em cobrires

i escalfares mon rostre a petons.

 …

Guia’m sempre, amb la fe que et professo,

d’eixa vida per l’aspre camí,

vall de llàgrimes que ara travesso

sens conèixer principi ni fi.

 …

Fes-me sempre avorrir la mentida

que del cel m’ha, infeliç, d’apartar,

i entrebanca ma llengua atrevida

si he per ella algun cop de pecar.

 …

Si en el fals i horrorós precipici

dels plaers, sens voler m’he perdut,

fes-me veure els deliris del vici

i aconsella’m la santa virtut.

 …

I vetllant-me amb tes ales segures

en mon llit on et reso oracions,

fes que em tanquin els ulls tes mans pures

i m’adormin els dolços petons.

Antoni Bori i Fontestà





Els valors en el futbol

4 09 2012

Si aquests dos jugadors es diguessin Mercè i Isabel, podríem pensar que l’Antoni Bori s’hi hauria inspirat per retratar dues actituds contraposades: la vanitat i la modèstia. Tant de bo el vanitós acabi reflexionant i canviant d’actitud com ho acaba fent la Isabel al final d’aquest diàleg.

VANITAT I MODÈSTIA

MERCÈ

Si tinguessis molts diners,

què faries, Isabel?

ISABEL

Compraria collarets,

Arracades de molt preu,

bons barrets, guants de pell,

i  botines de doré.

MERCÈ

Noia, en veure’t pel carrer

amb tant luxe, tant de vent,

les amigues que ara tens

se’n riurien d’allò més.

ISABEL

Les amigues? amb diners

i criades de servei,

carretel·les i demés,

si les veia pel carrer,

no els diria quasi res.

MERCÈ

Aleshores els parents,

tot el poble que et coneix,

et tindrien per cap verd

i orgullosa per demés!

ISABEL

Ca! t’enganyes; que no veus

que voldria si em casés,

algun noble o bé un rei,

i els tindria sota els peus?

MERCÈ

I si un dia veien ells

que  acabessis els diners?

ISABEL

Em vendria braçalets

i les joies de més preu,

i amb els quartos

que en tragués

tornaria rica a ser.

MERCÈ

I en morir-te?

ISABEL

No en parlem,

que és l’objecte

viure bé.

MERCÈ

Com t’enganyes, Isabel!…

Doncs, jo, noia, si tingués

les riqueses que diem,

vestiria molt decent,

sense gales, sense res.

ISABEL

Ai que ximple

que ets Mercè!

MERCÈ

I viuria plenament

satisfeta de fer bé

a n’els pobres que trobés,

les desgràcies socorrent,

i pels tristos orfenets

pregaria sempre Déu.

ISABEL

Tot quant penses tu de fer,

són escrúpols innocents

que no porten mai a res.

MERCÈ

Ai que penses malament!

Bones obres que una ha fet

tard o d’hora tenen preu.

ISABEL

I si un dia s’acabés

la riquesa que diem?

què faries sense res?

qui et voldria dels parents?

MERCÈ

Tothom, dona; que no veus

que a la noia que fa el bé

se l’estima a tot arreu?

ISABEL

Ja ho veuríem!

MERCÈ

I, després,

que no penses que igualment

el bé que a altres hagués fet,

no em farien ells també?

L’obra bona que va al cel

la recorda sempre Déu;

fins en vida tothom té

sempre el premi que mereix.

ISABEL

I en morir-te?

MERCÈ

Cap al cel! al cel, dona;

si ja el veig

a l’aurora de la fe,

i ja el troba el cor meu.

Què em contestes,

Isabel?

ISABEL

Saps que anava

malament?

MERCÈ

I és clar, dona!

ISABEL

Ai Déu meu,

perdoneu-me

si us he ofès

amb mos falsos

pensaments!

MERCÈ

Déu perdona

a qui amb temps

com tu ara

es penedeix.

Seràs bona?

ISABEL

Sí, Mercè.

MERCÈ

Doncs, abraça’m, Isabel.

Antoni Bori i Fontestà





A l’estiu, tota cuca viu

28 06 2012

A l’estiu, tota cuca viu. Això diu la dita.

Ara que ja ens trobem de ple en aquesta estació de l’any ve a tomb recordar que Antoni Bori es va fixar en la laboriositat de la formiga a l’estiu i en va fer un poema molt conegut. L’èxit del poema La formiga potser li ve de la senzillesa, la simplicitat i l’encert del tema que planteja. Molta canalla el va aprendre a recitar a l’escola i fins i tot a cantar-lo, i encara ara pot ser un bon element pedagògic per ensenyar als més joves a saber administrar amb seny l’esforç i els guanys: així una altra crisi econòmica no els agafarà desprevinguts…

Us deixem amb el text del poema i amb una il·lustració. Gaudiu de l’estiu amb profit!

LA FORMIGA
Formiga, la formiga
que corres pel sembrat,
i esperes de l’espiga
que salti un gra de blat.

Els dies aprofita
en proveir ton niu
dels grans que la collita
et brinda cada estiu.

Si aquestes llavors guardes
al cau per ton govern,
podràs menjar en les tardes
plujoses de l’hivern.

Perquè, com no podries
sortir amb els freds pel camp,
de fam et moriries
i és trist morir de fam.

Formiga, la formiga
que corres pel sembrat,
i esperes de l’espiga
que salti un gra de blat.

Amb fe cada any renova
a l’home aquest consell:
Qui fa el treball de jove,
descansa quan és vell.
Antoni Bori i Fontestà

 Vet aquí un vídeo amb una persona que canta la cançó de la formiga:





VII Trobada de la família

3 06 2012

No cal dir que si Antoni Bori i Fontestà encara hi fos, s’hauria alegrat molt de poder participar en aquesta VII Trobada Mundial de les Famílies a Milà.

És natural que Antoni Bori, mestre i pare de família, tingués ben presents els valors que es condensen en l’àmbit familiar: la llar on s’aprèn a viure en societat, a estimar els avis, a respectar el tarannà de cadascú… La família era i és la millor escola per als infants.

Segur que fins i tot potser s’hi hauria afegit amb un dels poemes del recull Poemes escolars publicat el 1910, juntament amb poemes de Jacint Verdaguer o d’un joveníssim Josep Carner. Aquests poemes van ser tots musicats per Joan Baptista Lambert. Aquí el teniu:

La família

I

La mare bressa el nin

lo pare el petoneja,

los altres germanets

li canten cançonetes,

tantarantan

quan serà gran,

quan serà gran farà enveja.

II

Lo pare és al treball

la mare és a la feina,

lo nin, que era al bressol,

aprèn força de lletra.

Tantarantan

ara el més gran,

ara el més gran també feineja.

III

Lo pare es va fent vell

la mare es va fent vella,

los germanets plegats

de feinejar els relleven.

Tantarantan

bo i treballant,

són el puntal de llur vellesa.