Homenatge del Círcol a Antoni Bori

Diumenge 28 d’octubre a dos quarts de set de la tarda al Círcol Catòlic de Badalona s’ha retut un sentit homenatge al nostre poeta: un recital de més de 25 poemes…

Des del bloc del centenari volem agrair sincerament el gest de LA DRAMÀTICA DEL CÍRCOL perquè ha fet reviure uns versos que, segons com, tenen una vigència punyent i, en qualsevol cas, són un exponent de la qualitat literària de la Badalona de finals de segle XIX.

Han llegit els poemes: Mònica Guixé, Judit Sabater, Júlia Florences, Anna Ariño, Judit Guixé, David Morales, M. Antònia Carbó, Teresa Ustrell, M. Mercè Estévez, Rita Gol, Àlex Bel, Agnès Subirats, Xavi Carreras, Ferran Hidalgo, Toni Climent, Marc Banús, Pol Hermoso i Toni Forteza.

I el suport tècnic ha estat a càrrec de Francesc Arpí, Judit Monsó i Marc Serra.

Meri Ferrer ha acompanyat amb el fagot cada poema, i ha fet de narrador en Josep M. Giralt.

Des del cel, l’Antoni Bori, ho haurà escoltat amb complaença.

Ve a tomb acabar aquesta entrada amb la darrera vinyeta de l’auca d’Antoni Bori:

I poder tots proclamar:

-Visca en Bori i Fontestà!

El llenguatge dels polítics

L’obra de teatre La Repartidora d’Antoni Bori i Fontestà, estrenada al teatre del col·legi Terrassenc la tarda del 8 de desembre de 1881, conté un petit parlament que retrata com solen intervenir les persones que governen quan volen enlluernar-nos amb paraules buides i fugint d’estudi.

Vegem com s’expressava en aquesta obreta el Sr. Arcís (agutzil):

Es necessita Retòrica

per discussió tan simpàtica,

i per suposat Gramàtica

i una expressió metafòrica.

Perquè mai, la ciència plàstica

darà instrument a l’Estètica,

per dar-li forma patètica,

i fer la paraula elàstica.

És aquesta una polèmica

algun tanto macarrònica

que està renyida amb la crònica,

i amb la discussió acadèmica.

La naturalesa exòtica

junt amb l’ocasió específica,

pirotècnica i narcòtica.

Si s’atén a l’acció crítica

i a més de crítica, tàcita,

la mnemotècnica i clàssica

argumenta la política.

L’autoritat periòdica      (creixent per graus)

desatendeix tota plàtica,

i si és cosa matemàtica

se tracta amb força metòdica.

Però mai, mai, l’acció flamètica

se dedueix de la històrica;

i molt menos, si és Retòrica,

i molt menos, si és Poètica.

Com diria en Monegal: —Ah! Ja ho veuen! Així s’expressen els que manen, sobretot si parlen d’economia… I com dirien els de la Trinca: —Una altra d’esdrúixoles!

Antoni Bori i la sardana

Imatge: Fragment del monument a la Sardana,

plaça de Josep Tarradellas, Sant Adrià de Besòs

La sardana és la dansa més bella…

Així comença el famós poema de Joan Maragall dedicat a la sardana. Però potser és menys conegut què va escriure Antoni Bori sobre la sardana, concretament a La Gallarda del Roser, un quadre de costums de muntanya (1902) que conté una sardana.

Gairebé al final de l’obra, un dels seus personatges, en Patllari, declara:

I ho direm ben alt, ben clar:

contrapassos i sardanes

són els balls que més volem;

i anc que deixi el català

les costums més casolanes,

sempre, sempre els ballarem…

Mentre ens quedin les sardanes,

catalans sempre serem.

Com hauria dit Bernd Schuster: “No hase falta desir nada más…”; i aquí diríem: “Ja som al cap del carrer”.

Us deixem amb una imatge de la partitura de La Gallarda del Roser.

Enric Borràs i Antoni Bori

Imatge d’Enric Borràs obtinguda de http://teatreborras.hostzi.com/

Com sabeu Enric Borràs i Antoni Bori eren fills de Badalona. Com que el nostre poeta i mestre també va fer algunes incursions en el teatre, com a dramaturg va tenir l’alegria de veure la seva primera peça teatral interpretada pel gran actor Enric Borràs.

Gent de platja, estrenada al Romea el 4 de març de 1902, es va representar amb el paper de Cisco, el protagonista, a càrrec d’Enric Borràs. Amb tot, en una petita nota aclaridora, Antoni Bori fa constar que el dia de l’estrena un altre actor (Sr. Goula) s’havia de fer càrrec del paper, però es va posar malalt, i llavors Enric Borràs el va substituir tan reeixidament que l’èxit de l’obra va ser en bona part mèrit seu.

Per això no és estrany que, quan es va publicar l’obreta, Antoni Bori hi volgués posar una dedicatòria que us reproduïm:

Tot el sol de la costa, que tant a tu com a mi ens ha enardit en nostra jovenesa, he procurat buidar-lo en aquesta primera temptativa dramàtica; i per si jo l’hi hagués portat esmorteït i amb poca ànima, ha calgut que tu hi posessis la teva perquè brillés esplendorós, arribant més enllà del que es podien prometre els meus pobres esforços.

Pots pensar com t’estarà d’agraït ton compatrici, admirador i affm.

                                                                                                                             l’Autor