14 de setembre. Exaltació de la santa creu

12 09 2012

De tots és prou sabut que el senyal dels cristians és el senyal de la creu. Cada 14 de setembre el calendari litúrgic ens ho recorda d’una manera especial. També ho devia tenir present Antoni Bori, el qual va dedicar un dels seus poemes a exalçar la creu.

No ens atreviríem a qualificar de místic el nostre poeta, però certament en l’Oració de la creu hi podem descobrir la solidesa de la fe expressada en un cal·ligrama. Us el reproduïm en una imatge perquè en pugueu apreciar el resultat estètic. Notem, a més, que en alguns versos hi podríem entreveure una petita premonició de la llarga i dolorosa malaltia que Antoni Bori patiria abans de morir.

Nota: si cliqueu la imatge de la creu, podreu llegir el text amb més claredat.





L’11 de setembre i Antoni Bori

16 08 2012

Com devia viure aquesta data Antoni Bori?

Ben segur que aquesta efemèride tan nostrada i tan reivindicativa devia inspirar-li els versos del diàleg d’en Ramon i en Pere a Per la pàtria.

Bona diada nacional a tothom!

PER LA PÀTRIA

DIÀLEG

Retraient fets de la història

de nostres avis que, amb glòria

mai volgueren ser esclaus;

en tals gestes inspirant-se

i d’amor patri inflamant-se

així parlaven dos braus:

PERE

Si la pàtria perillava

i la bandera arborava

aixecant el sometent,

¿què faries tu en la guerra

per defensar nostra terra

del dogal d’estranya gent?

RAMON

Prendre el fusell de seguida;

anar a la pàtria afligida

i dir-li: ―Aquí hi va un soldat;

aquí hi ha un brau que s’obliga

a batre la host enemiga

mal que mori en el combat.

PERE

I si la gent espantada

i sorpresa a la vegada,

l’enemic veiés entrar,

¿què faria ton cor noble

per alenar el teu poble

i portar-lo a guerrejar?

RAMON

Sortiria irat de casa,

faria prendre l’espasa

al covard, al pobre, al ric;

i aixecant el crit de “guerra!”

arboraria la terra

a combatre l’enemic.

PERE

¿I tu creus que, si, comptades

fossin les forces doblades

dels enemics batallons,

seria prudent combatre

contra qui saps que ha de batre

tos exèrcits i canons?

RAMON

Mai la pàtria en rebre ofensa,

ha de comptar en sa defensa,

els enemics quants seran;

basta lluitar amb coratge,

que per rompre l’esclavatge

cada home es torna un gegant.

PERE

I si la tropa estrangera

derrotant nostra bandera

entrés aquí a sang i foc;

i destruís les vivendes,

nostres temples, les hisendes,

sense deixar res enlloc;

si degollés el teu pare,

i els teus germans… més encara!

si arreu sembrés la dissort,

què faries?

RAMON

Què faria?

De vergonya em moriria

si en la guerra no hagués mort.

Mes, qui ha dit mai que eixa terra

ha sucumbit en la guerra

sent tan braus sos habitants?

¿Qui no sap que aquí malmesos

van caure els cartaginesos

i vencérem els romans?

¿Qui no sap que el moro entrava

traïdorament i deixava

els pobles fets un carner;

mes resistint a ses fúries

sorgí un Pelai en Astúries

i a Catalunya un Otger?

I, per fi, ¿qui recordança

no té que els soldats de França

van caure aquí guerrejant;

i que, a nostra empenta, un dia

tremolà la Moreria

a Wad Ras i Tetuan?

PERE

Ets un brau!

RAMON

No menys noble

seràs tu si d’aquest poble

recordes tot l’esplendor.

PERE

Sí; també l’orgull m’alenta

d’ésser de raça valenta

del Cid i el Conqueridor.

Sé també que a Grècia ardida

va vèncer la host atrevida

de Rocafort i Roger;

i sé la història que brilla,

de Pau Clarís, de Padilla

de Lanuza i Fivaller.

RAMON

Noms són ells que hem d’invocar-los

quan ens cridi a defensar-nos

la pàtria amb bèl·lic clarí.

PERE

Sí; i defensant sa corona

hem de lluitar com Girona

i com Numància morir.

RAMON

La mort del brau dignifica,

l’escriu la història, i l’explica

la tradició nacional.

PERE

Què és caure mort en la guerra

per defensar nostra terra,

si és, el morir, ser immortal!

RAMON

¿És dir que tu en sa defensa

prefereixes, sens temença,

el morir, al viure esclau?

PERE

Sí; per la pàtria oprimida

donaria el cor… la vida…

RAMON

Encaixem, també ets un brau.

Antoni Bori i Fontestà





Sant Joan, diada gran

15 06 2012

S’acosta la revetlla de Sant Joan! Una festa com aquesta mereix un tractament com cal. Antoni Bori, a El trobador català hi dedica un poema que expressa d’una manera ben nítida bona part del sentit de la celebració.

Bona revetlla a tothom i felicitats a les Joanes i Joans!

LA NIT DE SANT JOAN

 

La nit més bella

i alegre de l’any,

en què tot convida

a sortir a  gojar

la fresca i gemada

verbena dels camps,

és la nit de glòria,

la nit de Sant Joan.

 …

Pels pobles i viles,

muntanyes i plans,

enceses fogueres

cargolen sos flams;

i a prop de la platja,

i a dintre del mar,

les barques encenen

sos llums i fanals.

 …

Alegres les colles

de xics i de grans,

tocant panderetes,

ferrets i timbals,

les fonts ressegueixen

amb dolços cantars,

d’orenga i ginesta

sos fronts coronant.

 …

Al mig de la plaça,

on l’ample brancam

de roures i alzines

hi fa d’envelat,

l’airosa guitarra

comença a tocar,

i alegres parelles

puntegen el ball.

 …

La fresca rosada

els ve a saludar,

quan ja les fogueres

es van apagant;

i al punt de les dotze

tirant l’ou al plat,

les noies auguren

la sort que tindran.

 …

Al punt de les dotze

muntanyes avall,

tothom, cap a casa,

se’n va a reposar,

joiosos i alegres

d’haver celebrat

la nit de revetlla,

la nit de Sant Joan.

Antoni Bori i Fontestà





Preparant Sant Joan…

8 06 2012

Aquesta diada té una tradició que es remunta qui-sap-lo i Antoni Bori la recull en més d’un poema. Justament en un d’ells (de fet és una de les cançons dels Poemes escolars) es veu el costum que tenia la canalla d’arreplegar llenya o fustes per poder fer una bona foguera. També s’hi pot entreveure, però, el vessant pedagògic i de fina ironia del nostre poeta que, aprofitant la vella dita qui no vulgui pols que no vagi a l’era, retrata un episodi entre costumista i picaresc de la diada (voler obtenir la matèria prima de la foguera furtant-la).

Los mals companys

I

Dels quatre vailets

tres són males eines

l’altre és bo, tan bo

com el pa de fleca.

Ve de Sant Joan

la vesprada alegre;

no podran fer focs

sense palla seca.

II

L’era d’allà a prop

diu que n’és ben plena;

cap allà se’n van

i a braçats la prenen.

L’amo que ho ha vist,

quina polseguera!

fugen tots avall

amb la mà a l’esquena.

Més que els altres tres

lo noi bo se’n queixa;

qui no vulgui pols

que no vagi a l’era.

Antoni Bori i Fontestà





VII Trobada de la família

3 06 2012

No cal dir que si Antoni Bori i Fontestà encara hi fos, s’hauria alegrat molt de poder participar en aquesta VII Trobada Mundial de les Famílies a Milà.

És natural que Antoni Bori, mestre i pare de família, tingués ben presents els valors que es condensen en l’àmbit familiar: la llar on s’aprèn a viure en societat, a estimar els avis, a respectar el tarannà de cadascú… La família era i és la millor escola per als infants.

Segur que fins i tot potser s’hi hauria afegit amb un dels poemes del recull Poemes escolars publicat el 1910, juntament amb poemes de Jacint Verdaguer o d’un joveníssim Josep Carner. Aquests poemes van ser tots musicats per Joan Baptista Lambert. Aquí el teniu:

La família

I

La mare bressa el nin

lo pare el petoneja,

los altres germanets

li canten cançonetes,

tantarantan

quan serà gran,

quan serà gran farà enveja.

II

Lo pare és al treball

la mare és a la feina,

lo nin, que era al bressol,

aprèn força de lletra.

Tantarantan

ara el més gran,

ara el més gran també feineja.

III

Lo pare es va fent vell

la mare es va fent vella,

los germanets plegats

de feinejar els relleven.

Tantarantan

bo i treballant,

són el puntal de llur vellesa.





Antoni Bori al Joc de Badalona

26 05 2012

Aquest cap de setmana, el Joc de Badalona ha inclòs una pregunta dedicada a Antoni Bori i Fontestà. Des del bloc El trobador català és un motiu de joia constatar que Badalona no oblida els seus fills il·lustres, molt menys encara en una efemèride com el centenari.

Us animem doncs a visitar el petit monument als pisos de can Mercader.

Tant de bo el nostre consistori i les entitats culturals de la ciutat tinguin el detall d’honorar enguany la memòria del poeta amb una placa que indiqui la casa on va viure Antoni Bori.





Antoni Bori i la sardana

11 05 2012

Imatge: Fragment del monument a la Sardana,

plaça de Josep Tarradellas, Sant Adrià de Besòs

La sardana és la dansa més bella…

Així comença el famós poema de Joan Maragall dedicat a la sardana. Però potser és menys conegut què va escriure Antoni Bori sobre la sardana, concretament a La Gallarda del Roser, un quadre de costums de muntanya (1902) que conté una sardana.

Gairebé al final de l’obra, un dels seus personatges, en Patllari, declara:

I ho direm ben alt, ben clar:

contrapassos i sardanes

són els balls que més volem;

i anc que deixi el català

les costums més casolanes,

sempre, sempre els ballarem…

Mentre ens quedin les sardanes,

catalans sempre serem.

Com hauria dit Bernd Schuster: “No hase falta desir nada más…”; i aquí diríem: “Ja som al cap del carrer”.

Us deixem amb una imatge de la partitura de La Gallarda del Roser.





Enric Borràs i Antoni Bori

9 05 2012

Imatge d’Enric Borràs obtinguda de http://teatreborras.hostzi.com/

Com sabeu Enric Borràs i Antoni Bori eren fills de Badalona. Com que el nostre poeta i mestre també va fer algunes incursions en el teatre, com a dramaturg va tenir l’alegria de veure la seva primera peça teatral interpretada pel gran actor Enric Borràs.

Gent de platja, estrenada al Romea el 4 de març de 1902, es va representar amb el paper de Cisco, el protagonista, a càrrec d’Enric Borràs. Amb tot, en una petita nota aclaridora, Antoni Bori fa constar que el dia de l’estrena un altre actor (Sr. Goula) s’havia de fer càrrec del paper, però es va posar malalt, i llavors Enric Borràs el va substituir tan reeixidament que l’èxit de l’obra va ser en bona part mèrit seu.

Per això no és estrany que, quan es va publicar l’obreta, Antoni Bori hi volgués posar una dedicatòria que us reproduïm:

Tot el sol de la costa, que tant a tu com a mi ens ha enardit en nostra jovenesa, he procurat buidar-lo en aquesta primera temptativa dramàtica; i per si jo l’hi hagués portat esmorteït i amb poca ànima, ha calgut que tu hi posessis la teva perquè brillés esplendorós, arribant més enllà del que es podien prometre els meus pobres esforços.

Pots pensar com t’estarà d’agraït ton compatrici, admirador i affm.

                                                                                                                             l’Autor





10 de maig. La Cremada del Dimoni

5 05 2012

Com cada any, Badalona celebra un dels actes més populars entorn de la festa del nostre patró, Sant Anastasi. Es tracta de la Cremada del Dimoni.

Tot i tractar-se d’un costum recent, de poc més de setanta anys d’antiguitat, ha esdevingut l’acte que aglutina més badalonins. Tot Badalona s’aplega a la Rambla per veure la Cremada.

En vida d’Antoni Bori no existia pas aquest costum, però ben segur que com a badaloní el trobaria molt encertat, més encara si veiem quin concepte tenia Antoni Bori sobre el Dimoni, al qual va dedicar un poema en El trobador català.

L’ÀNGEL CAIGUT

Del cel la pau ditxosa

els Àngels han malmès

en dos legions partint-se

de bons i de dolents.

D’aquests la irada tropa

comanda Llucifer;

al tron etern s’acosta,

i planta cara a Déu.

A sa envestida ferma

tremola tot el cel,

que el mal es vol asseure

al tron del Pare Etern.

Estamordits reculen

els Àngels més fidels,

i a Déu gloriós rodegen

enlaire els seus acers.

De sobte, en dues files

la gran legió es parteix,

i surt radiant de glòria

l’arcàngel Sant Miquel.

Amb Llucifer s’encara

que amb ira l’escomet,

i al cop primer d’espasa

l’ajup sota els sos peus.

Els Àngels bons avancen,

reculen els dolents,

i en sa fugida cauen

confosos en tropell.

Per engolir-los, s’obren

les portes de l’infern,

i el foc etern braola

en rebre Llucifer.

Antoni Bori i Fontestà

Per acabar, una foto d’un grup que ha anat a visitar el Dimoni dissabte 5 de maig de 2012:





Dia de la Mare

1 05 2012

El primer diumenge de maig s’escau el Dia de la Mare. I hi ve molt a tomb aquest poema d’Antoni Bori i Fontestà. Com passa amb d’altres poemes com l’escut de Catalunya, la terra de Xauxa, la formiga, és un poema que molta gent s’havia après de memòria i encara ara el poden recitar.

AMOR DE MARE

El primer petó que al front
hem rebut en venir al món
i que tots sentim encara,
és el petó més preuat,
més ric i més perfumat
que ens ha fet la nostra mare.

Res del món no hi pot haver
que arribi mai a valer
el que val aquesta dona,
alegre com un estel,
pura com el blau del cel,
i com els arcàngels bona.

Amb delícia i bell consol
ella ens gronxa en el bressol
i ens adorm en els seus braços;
ella ens ensenya a resar,
a creure en Déu, a estimar
i a donar els primers passos.

Tots els nostres pensaments,
voluntats i sentiments,
el seu cor sempre endevina;
i s’afanya, amb tot el zel,
a complaure el nostre anhel
amb voluntat peregrina.

Ses més pures il·lusions
ens transmet amb sos petons,
i, quan no ens veu, ens enyora;
i ens porta un amor tan viu,
que en nostres ditxes somriu,
i en nostres desgràcies plora.

Mai ningú podrà arribar
a sentir tant, i estimar
el que aquesta dona estima,
quan el seu llavi olorós,
perfumat i carinyós
al front dels seus fills arrima.

Altres amors hi hauran
que el seu perfum perdran
quan hauran tret la florida:
l’amor de mare és l’encens
més olorós, més immens
que pot trobar-se en la vida.

Fins a l’hora de la mort,
quan se’n va amb nostre record
carinyós en la memòria,
entre els àngels, allà al cel,
prega amb fervorós anhel
per la nostra eterna glòria.
……
A la mare beneïu
nois i noies que sentiu
sos petons al front encara;
estimeu-la de tot cor,
que en la terra no hi ha amor
tan gran com l’amor de mare.

Antoni Bori i Fontestà