Persistència: el ratolí

El poble de Catalunya ha parlat i majoritàriament ha triat opcions polítiques que plantegen el dret a decidir, és a dir, fer una consulta sobre el nostre futur com a poble. Tot i que aquest objectiu ha estat i encara és esmunyedís i ple d’entrebancs, es tracta de persistir-hi com fa el gat quan vol atrapar el ratolí, tal com ens ho descriu Antoni Bori en un poema que acaba amb aquest consell: Qui treballa amb fe i constància, assoleix sempre profit.

EL RATOLÍ

Vet aquí que una vegada,

un ratolí espavilat

saltava de la teulada

al rebost, per un forat.

…

Mes un gatet que el va veure

una nit ficar-se allí,

en la teulada es va ajeure

esperant el ratolí.

…

El ratolí, de seguida

que es sent del gat presoner

busca per tot la fugida

i, quan veu que no pot ser,

 …

s’enfila a dalt d’un prestatge,

bo i furgant amb el morret

una bola de formatge

per ficar-s’hi amagadet.

 …

El gat, en sent de dia, deixa

la teulada i va al rebost,

i amb la ferum sap conèixer

que el ratolí és a la post.

…

Llavors, pujant-hi, miola

per veure si el pot caçar,

i de formatge la bola

amb la pota fa rodar.

 …

El ratolí el morret alça

i fuig reganyant les dents,

però quan veu que el gat l’encalça

torna a la bola corrents.

 …

I en aquell valent abordatge,

del rebost pels trastos vells,

ratolí, gat i formatge

van rodant a capgirells.

 …

Fins que a l’últim de la brega,

confiat el ratolí,

treu el cap, i s’ensopega

amb les urpes del botxí.

…

I del formatge on estava

el ratolí satisfet,

en poca estona passava

a n’el ventre del gatet.

 …

Això ens ensenya en substància,

que, com el gat eixerit,

qui treballa amb fe i constància

assoleix sempre profit.

Antoni Bori i Fontestà

Fer por amb mentides?

“El que està acostumat a dir mentides,

quan diu una veritat, ningú el vol creure”.

Així acaba el poema la mentida d’Antoni Bori. No cal dir que mentre estem de campanya electoral no manca qui ens vol fer creure que ve el llop. Però els podríem dir amb el refranyer català: Ja et conec herbeta que et dius marduix…

LA MENTIDA

Entre els veïns pastors d’una muntanya

un tan estrofa i mentider n’hi havia

que, amagat en el fons de sa cabanya,

enganyant els demés s’entretenia.

 …

―Ai, que ve el llop! baixeu a deturar-lo―

fingint la veu, com si fos cert, deia;

els companys, tots corrien a ajudar-lo,

i en veure’ls enganyats, el tonto, reia.

 …

Al principi els pastors ho varen prendre

com la més innocent criaturada;

però després, quan la mofa van comprendre,

li van dir, retraient-li la passada:

 …

―Fas mal fet d’enganyar-nos; i no oblidis

que, essent tan mentider i tan estrofa,

si ve el llop de debò, per més que cridis,

farem el sord pensant que és una mofa.

 …

I així va succeir; que una vegada

ficant-se el llop dintre ses ovelles,

va deixar-li desfeta la ramada,

i, a poc més, ni li deixa les orelles.

 …

Prou va cridar els pastors; però l’escoltava

tothom cregut, com sempre, que mentia;

i mentre ell cridant s’escarrassava,

el llop tot el ramat li destruïa.

 …

Nois i noies, que estones divertides

enganyant-vos passeu, ja heu pogut veure

que el que està acostumat a dir mentides,

quan diu una veritat, ningú el vol creure.

Antoni Bori i Fontestà

La presència de Déu

Quin goig poder comprovar que Antoni Bori sabia trobar el Creador arreu on posava la mirada.

Molt sovint ens oblidem de la nostra insignificança, per això ens va molt bé aquest poema: tota una lliçó de seny molt més encertada que la que ens vol transmetre la publicitat d’algun banc…

Ah! i si us hi fixeu, com a poeta, Antoni Bori gosa adreçar-se a Déu parlant-li de tu, en lloc de tractar-lo de vós. Això recorda la intimitat amb què Ausiàs Marc parlava amb Déu al seu Cant espiritual (Puys que sens Tu algú a Tu no basta / dóna’m la mà o pels cabells me lleva…)

LA PRESÈNCIA DE DÉU

Per tot arreu on provo d’estendre la mirada

ansiós de ta presència i augusta majestat,

jo veig, gran Déu, ta imatge suprema i venerada

amb què gloriós ostentes la teva immensitat.

 …

Ton esperit emplena de la regió infinita,

on sols la fantasia tot just pot arribar,

a fins aquí la terra; l’anella més petita

d’aquesta gran cadena de móns que fas girar.

 …

Jo et veig en l’ampla volta brillar de l’hemisferi

cenyit amb la corona de raigs del mateix sol;

jo et sento en la nit fosca, vetllar entre el misteri

quan dintre el bosc desgrana son cant el rossinyol.

 …

Tu estàs entre l’essència frescal de les poncelles

que els aires embalsamen i alegren els jardins;

tu et mous entre els insectes brunzint amb les abelles

i cantes amb les arpes d’ocells i serafins.

 …

Dels rius i fontanelles tu el corrent encises,

com alces les onades del mar esvalotat,

escampes els alegres murmuris de les brises

i els llamps arremolines desfent la tempestat.

 …

Pertot arreu em trobo davant de ta mirada

que abasta poderosa la terra i firmament,

i, quan els ulls acluco, ta veu sento enyorada

que em parla afectuosa al cor i al pensament.

 …

Mon cor, com una llàntia d’amor, s’encén, s’arbola,

per fer més bell ton tron de glòria esplendorós;

mon pensament, en veure ta immensitat, tremola,

sentint-se de sa força mesquina vergonyós.

 …

I alçant-se a Tu aleshores, ansiós de ta clemència,

desclou a temps mos llavis amb fervorós anhel;

amorosit em postra davant de ta presència

i agenollat aixeca eixa pregària al cel:

 …

―Si a tot arreu on provo d’estendre la mirada

veig oh gran Déu! ta imatge i et sento a tot arreu,

en vida fes que sigui mon cor la teva estada

i pren-me en morir l’ànima i el cos, que tot és teu.

Antoni Bori i Fontestà

El dret a decidir

Després de les eleccions esperem que podrem exercir aquest dret tan bàsic i democràtic: decidir què volem ser.

Tant de bo que no ens acabi passant com a la mula del poema d’Antoni Bori:

LA INDECISIÓ

Entre l’ordi i la civada,

per no saber què escollir,

una mula es va morir

de fam en una porxada.

Així, alguna vegada,

si el negoci o l’interès

en un cas tan compromès

ha vingut a conduir-nos,

per no voler decidir-nos,

ens hem quedat sense res.

Antoni Bori i Fontestà

Aquest poema em fa recordar que, de petits, dèiem:

En què s’assemblen l’home i el burro?

Solució: el burro menja civada i l’home “si bada” no menja…

No badem, doncs…

Exposició sobre Antoni Bori a l’espai Betúlia del 14 al 31 de desembre

Antoni Bori i Fontestà, mestre i poeta (1861-1912)
Exposició a l’espai Betúlia que reivindica la figura de l’escriptor i pedagog badaloní en el centenari de la seva mort. Una oportunitat per acostar-nos, amb una mirada renovada, a un dels patriarques de la Renaixença.

Des del bloc del centenari us animem a visitar l’exposició i ens alegra molt que es faci aquest reconeixement a la figura d’aquest mestre i escriptor de la nostra ciutat.

Fraternitat sí, però cadascú a casa seva…

A punt d’encetar la campanya electoral una cosa es veu clara -claríssima-: la germanor que ens uneix a tots els pobles del món, perquè tots som fills de Déu. Així ho expressa Antoni Bori en el poema Fraternitat.

Dit això, ens recorda el refranyer: cadascú a casa seva i Déu en la de tots, és a dir, tots els pobles ens entendrem millor i viurem més bé si cadascú sap estar a casa seva i no es fica a casa de l’altre.

FRATERNITAT

Tots som germans! Des de la terra inculta

on la neu s’eternitza amb sa fredor

fins als plans tropicals que sempre aboquen

fruites i gomes i perfums i flors;

 ..

des dels sorrals deserts de la Nigrícia,

movedissa mortalla de la mort,

i de la selva obscura, impenetrable,

fins on brolla la vida i la claror;

 ..

ens alena els pulmons el mateix aire,

ens colra i enardeix el mateix sol,

i es mou el nostre cor sempre en l’empenta

dels mateixos afectes i passions.

 ..

Tots som germans! Les lleis i les creences

ens fan més imperfectes o més bons,

mes l’origen ens diu que hem d’estimar-nos

com branques i rames d’un mateix tronc.

 ..

Solament de la glòria ens fa més dignes

davant de Déu, l’immortal pare de tots,

no el color i la bellesa de la raça,

sinó el treball, la fe i la il·lustració.

Antoni Bori i Fontestà

La cultura de l’esforç

Passat aquest pont de Tots Sants, és un bon moment per reprendre els estudis -primaris, secundaris, universitaris…- amb afany de superació i seguint el consell que Antoni Bori adreçava a les persones en edat escolar i també apel·lant la responsabilitat dels educadors:

L’APLICACIÓ

Un noi dolent hi havia,

tant, que hasta es feia avorrir

de tothom que el coneixia,

i a l’estudi no volia

mai aprendre de llegir.

.

Quan els seus pares van veure

que no es podia esmenar

i que en res volia creure,

d’allà l’estudi el van treure

per posar-lo a treballar.

.

En el treball on estava,

veié el noi avergonyit

que el que menys treballava

i el que més diners guanyava

sempre era el més instruït.

.

Aleshores coneixia

el mal que havia comès;

però, per més que se’n dolia,

no va arribar mai el dia

que ell arribés a ser res.

…..

Nois  a l’estudi inclinats,

que us treguin no heu de permetre

jamai per desaplicats;

apreneu força de lletra

i sereu sempre estimats.

Antoni Bori i Fontestà