Balanç del centenari

Segons com es miri, hom podrà objectar que aquest centenari ha tingut un ressò més aviat discret. De fet, contrasta prou veure el cas que s’ha fet a Catalunya del centenari de Calders, Tísner i Sales, mentre que Antoni Bori ha quedat arraconadet a la memòria local, i encara gràcies…

Però, entre altres coses, aquest 2012 Antoni Bori ha estat recordat en una auca, ha estat homenatjat al Círcol Catòlic, s’ha cantat una caramella en honor seu i ha tingut una exposició dedicada a la seva vida i obra. Déu n’hi do.

I això no s’acaba aquí. El bloc del centenari ha esdevingut una eina que ha contribuït a difondre arreu la figura i l’obra del poeta i pedagog badaloní. Més de 5.000 visites, de més de 20 països diferents, són el resultat de la feina de tot l’any en aquest bloc (que va començar, una mica matusser, en una versió més casolana…).

Poemes com l’escut de Catalunya, amor de mare, la pàtria o la filosa, quedaran a l’abast de tothom gràcies a les noves tecnologies, suplint d’altra banda la mesquinesa de qui no s’ha interessat per reeditar-los… I també la denúncia de corrupció o de mala pràctica contra la nostra llengua… i moltes altres poesies que s’han anat publicant en funció de la seva actualitat i del seu valor permanent.

S’acaba l’any del centenari, però us encoratgem a mantenir viu el record de l’obra de EL TROBADOR CATALÀ, un llegat literari i pedagògic que encara ens aporta qui-sap-lo.

També us volem agrair els vostres comentaris i us animem a deixar-ne un com a comiat del centenari.

Ah! I també hem de dir que el 2013 en comencen uns altres de centenaris: a Badalona celebrarem el centenari de la Creu de Montigalà  i a les terres de parla catalana celebrarem el centenari de les normes ortogràfiques de l’IEC. Pensant en aquest segon esdeveniment, no descartem de crear-hi un bloc dedicat…

Enllestim amb una Fermata final del nostre poeta:

FERMATA FINAL

El món és una cítara geganta

on cada ser a totes hores canta

pres en ses cordes d’or;

en eix poema universal, té el Dia

darrere d’una nota d’alegria,

cent notes de dolor.

…

El cor humà vibrant-hi a l’alenada,

que al Paradís per Déu li fou donada,

hi viu com un esclau;

plaers i goigs tothora hi sol·licita

i s’hi encén i s’hi arbora, sibarita,

fins que decrèpit cau.

…

I sos plors i gemecs, ses alegries,

-simfonia d’eternes simfonies-

rodolen per l’espai,

del bres a l’hora de la mort suprema,

com notes deslligades d’un poema

que no s’acaba mai.

Antoni Bori i Fontestà

8 de desembre. La Immaculada

Tradicionalment, l’Església Catòlica prepara la festa de la Immaculada amb una novena. Potser per això Antoni Bori hi tenia tanta devoció i hi va adreçar un poema.

Aquesta dogma es va veure confirmat a Lourdes (Lorda):

• El 25 de març de 1858, Bernadette va a la Gruta i, seguint la iniciativa del P. Peyramale, rector de Lorda, demana a la “Senyora” que li digui com es diu. Bernadette li fa la pregunta i planteja la qüestió fins a tres vegades. A la quarta, la “Senyora” li respon en occità: “Que soy era Immaculada Councepciou”, “Jo sóc la Immaculada Concepció“. Bernadette no va entendre el sentit d’aquestes paraules. Va córrer de seguida al costat del P. Peyramale, per comunicar-li el nom de la “Senyora”. Ell va entendre que era la Mare de Déu la que s’apareixia a la Gruta de Massabielle. Més tard, el bisbe de Tarbes, Monsenyor Laurence, ho declararà solemnement.
• El dogma de la Immaculada Concepció, com ensenya l’Església, vol dir que Maria va ser concebuda sense pecat, en virtut dels mèrits de la mort i resurrecció de Crist. Així, la Immaculada Concepció és també el senyal d’allò a què està cridat tot home regenerat per Déu.

Felicitats a totes les Immaculades, Immes, Conxites i Cions!

A MARIA IMMACULADA

A tes plantes jo vinc, Mare amorosa,
fatigat amb el pes dels sofriments;
caldrà sols la mirada venturosa
per esborrar la culpa esgarrifosa
que ploro en recordar mos mancaments.
…
Sagrari on s’estotja la puresa
va fer-te Déu, d’amor temple infinit;
posà en ton cor la font de la dolcesa,
i en tos llavis paraules de tendresa
per alentar el cor adolorit.
…
Quan pres de la dissort l’home plorava
el Paradís perdut al pecat seu,
ta excelsa majestat allà es mostrava,
com altre jorn el núvol que guiava
en pedregós desert el poble hebreu.
…
I aixecant-se aleshores coratjosa
com blanca ocella entre els rebulls del mar,
trepitjares la testa superbiosa
de la serp infernal i verinosa
que el Paradís florit va profanar.
…
A ton Déu poderós un jorn senties
resignada la veu de son voler;
i plena de sa gràcia, concebies
la grandesa sublim, el ver Messies,
senyor d’un món que alena a son poder.
…
Per abrigar tan digna meravella
que la terra pel cel un jorn creà,
et va escollir l’Etern, casta donzella,
la més tendra i senzilla, la més bella
de les verges que honoren a Judà.
…
Després et cridà al cel de la ventura
entre músiques d’àngel i d’ocells;
i, per florit dosser de formosura,
t’ensenyà de l’amor l’estada pura
voltada de perfums sempre novells.
…
En les ales dels àngels adormida
trobares en ses plomes ric bressol;
de la lluna argentada vas vestida,
i al front portes corona, entreteixida
amb estrelles i raigs del mateix sol.
…
De les verges tu n’ets la sobirana,
com la flor més gemada del jardí,
que la glòria vesteix d’eterna ufana;
i ets bella com la flor de la magrana,
i dolça com la mel del romaní.
…
La sedosa coloma enjogassada
dels teus llavis ve a prendre la dolçor,
i et dóna la nit bella una estelada,
i el jorn t’envia una aura saturada
amb l’ardència d’un sol que alena el cor.
…
Tot quan agença al prat i a la congesta
t’adreça la tonada més gentil;
i et canta el rossinyol himnes de festa,
i del marge t’adorna la ginesta
bella com la dàlia de l’abril.
…
A ton alè d’essència deliciosa
somriu el món en un jardí de flors;
ta paraula, enyorada i generosa,
pels àmbits s’estén sempre agradosa
com plena de perfums encisadors.
…
Eixampla’m, doncs les ales d’ambrosia
que em tenen enyorat de son encís;
i una volta jo pres en elles sia,
ofega’m amb ta força, Mare mia,
i volaré content al Paradís.

Antoni Bori i Fontestà

Exposició sobre Antoni Bori a l’espai Betúlia del 14 al 31 de desembre

Antoni Bori i Fontestà, mestre i poeta (1861-1912)
Exposició a l’espai Betúlia que reivindica la figura de l’escriptor i pedagog badaloní en el centenari de la seva mort. Una oportunitat per acostar-nos, amb una mirada renovada, a un dels patriarques de la Renaixença.

Des del bloc del centenari us animem a visitar l’exposició i ens alegra molt que es faci aquest reconeixement a la figura d’aquest mestre i escriptor de la nostra ciutat.

Homenatge del Círcol a Antoni Bori

Diumenge 28 d’octubre a dos quarts de set de la tarda al Círcol Catòlic de Badalona s’ha retut un sentit homenatge al nostre poeta: un recital de més de 25 poemes…

Des del bloc del centenari volem agrair sincerament el gest de LA DRAMÀTICA DEL CÍRCOL perquè ha fet reviure uns versos que, segons com, tenen una vigència punyent i, en qualsevol cas, són un exponent de la qualitat literària de la Badalona de finals de segle XIX.

Han llegit els poemes: Mònica Guixé, Judit Sabater, Júlia Florences, Anna Ariño, Judit Guixé, David Morales, M. Antònia Carbó, Teresa Ustrell, M. Mercè Estévez, Rita Gol, Àlex Bel, Agnès Subirats, Xavi Carreras, Ferran Hidalgo, Toni Climent, Marc Banús, Pol Hermoso i Toni Forteza.

I el suport tècnic ha estat a càrrec de Francesc Arpí, Judit Monsó i Marc Serra.

Meri Ferrer ha acompanyat amb el fagot cada poema, i ha fet de narrador en Josep M. Giralt.

Des del cel, l’Antoni Bori, ho haurà escoltat amb complaença.

Ve a tomb acabar aquesta entrada amb la darrera vinyeta de l’auca d’Antoni Bori:

I poder tots proclamar:

-Visca en Bori i Fontestà!

2 de novembre. El dia dels morts

Si de vegades, davant la mort d’un familiar, no sabem prou bé com explicar aquesta realitat als nostres fills, ens pot ser d’ajuda aquest poema. El dia dels morts és una explicació molt senzilla i clara d’aquesta commemoració dels difunts que fem cada 2 de novembre.

També pot ser un bon dia per tenir un record del nostre mestre i poeta, tal com es pot veure en una de les vinyetes de l’auca:

I al Sant Crist, al cementiri,

li podem oferir un ciri.

(Auca d’Antoni Bori i Fontestà)

…

EL DIA DELS MORTS
Quan del plujós novembre
l’espessa boira arriba,
amb trista comitiva
de penes i records,
la fe piadosa ens mena
cada any, amb greu deliri,
a fer al cementiri
una visita als morts.
…
D’aquell etern silenci
en repassar la porta,
nostra ànima ens transporta
a una altra eternitat;
i al cor sentim llavores,
amb tota sa inclemència,
la dolorosa absència
dels bons que ens han deixat.
…
Del llibre dels sepulcres
la funerària llista,
s’estén a nostra vista
com el padró més trist;
i en ell, a recordar-los,
llegim amb ulls plorosos
els noms més carinyosos
que havem honrat i vist.
…
Allà de la família
tothom hi té una branca,
que signa una flor blanca,
un túmul o una creu;
memòria sempre viva
amb què, sumptuosa o pobra,
cada any tothom de sobra
renova el dolor seu.
…
Allà al seu fillet plora
la mare apesarada;
la viuda desolada
recorda el seu espòs;
d’amics parents o pares
tothom té una memòria,
i resa per sa glòria,
i son etern repòs.
…
De l’arbre de la vida
corseques com els fulles
les míseres despulles
allà rodolaran;
i sota aquella terra
plantada de flors tendres,
en pau les nostres cendres
un jorn reposaran.
…
I així com a les tombes
que es tanquen, sempre avares,
anem a orar pels pares
amb nostres cors senzills,
també davant la nostra
morada funerària,
a dir una pregària
vindran els nostres fills.
…
I allà esperarem l’hora
funesta o meritòria,
que el càstig o la glòria
reserva a nostre anhel;
puix sobre de les tombes
vetllant, sempre propici,
hi ha l’Àngel del Judici
que ens signa cap al cel.

Antoni Bori i Fontestà

 

El separatisme valencià de Rita Barberà

El PP, en aquest cas l’alcaldessa Rita Barberà, ha dit que la Generalitat de Catalunya es dedica a catalanitzar el País Valencià per mitjà d’una entitat seva: Òmnium Cultural.

No es pot tolerar que es diguin disbarats d’aquesta mena:

• La Generalitat de Catalunya no ha creat Òmnium Cultural, sinó que Òmnium ja existeix des de 1962 (en plena dictadura franquista).
• Si sabessin una mica d’història, s’adonarien que qui va “catalanitzar” el País Valencià va ser Jaume I el Conqueridor, que va conquerir i repoblar el territori valencià amb catalans i aragonesos.
• No voler reconèixer la unitat cultural i lingüística de les terres de parla catalana és una mostra clara de rabiós separatisme, molt menys justificable que el separatisme de Catalunya respecte de l’Estat, que té un sentit molt més lògic, ja que la llengua i la cultura catalana i la castellana no diré que siguin excloents, però sens dubte són coses diferents, o si més no molt més diferents que la llengua i cultura catalana i valenciana.
• No deixar que es pugui veure tv3 a València, per exemple, és posar barreres i fronteres on hi hauria d’haver una bona convivència. Què dirien si a Catalunya no es permetés que hi arribés TV1, Telecinco, etc.?

Per això si el PP fomenta el separatisme a València l’únic que provoca és l’augment del separatisme de Catalunya, perquè si per a ells València no té res a veure amb Catalunya, llavors que no s’estranyin que a Catalunya creixi el sentiment que no tenim res a veure amb Espanya.

En aquest sentit, a Rita Barberà, li podríem recordar uns versos d’Antoni Bori que es recullen en una vinyeta de la seva auca:

S’acosta Tots Sants i la Castanyada

L’1 de novembre, ja en plena tardor, celebrarem aquesta festa tan nostra.

Fixem-nos com ens l’explica Antoni Bori: no es tracta de criticar ni qüestionar altres tradicions, com ara el “Halloween”, però des del bloc del centenari volem reivindicar les castanyes i els panellets, i una visió una mica més transcendent de la festa, i no pas tantes bruixes i monstres d’altres contrades…

LA CASTANYADA

Que és bonic, quan els freds deixen
erms els camps i les muntanyes,
veure els tions com cruixeixen
vora el foc, on s’ennegreixen
i espeteguen les castanyes!

I com dona bo de veure
en la llar, que el fred concilia,
el bon avi que ve a seure,
sempre afanyós de retreure
els records de la família!

Any ha estat de gran ventura,
―diu el vell, alçant la testa;―
l’any que ve, qui ens assegura
poder fer amb tanta dolçor
tots plegats aquesta festa!

“Vosaltres sou forts encara
per viure l’edat florida;
teniu l’escalfor d’una mare,
i teniu l’amor d’un pare
que és prou per dar-vos la vida.

Jo soc el més vell de la colla;
i a la mort, on haig de raure,
l’edat m’hi acosta, m’hi amolla…
i fulla que el vent sorolla,
que poc, que poc triga a caure!”

I en dir això el bon avi, encara
que amb cort fort, pren de sa vora
l’infant que abraça la mare,
i se l’acosta a la cara,
i li fa petons… i plora.

Quan la jove, la mestressa,
veu de l’avi la tristesa,
diu als nois: ―Au, poseu canyes
i tions, venteu de pressa
i que petin les castanyes!―

I a la negra fumerola,
i a la calentona ratxa
que al bon vellet reviscola,
treu la jove la cassola
i els panellets i el garnatxa.

I els diu: ―Au, mostreu al llavi,
la rialla, petits i grans;
a menjar i que tot s’acabi,
que avui és el sant de l’avi,
és la festa de tots Sants.

 

Antoni Bori i Fontestà

Què és Catalunya?

Què és Catalunya? Ara que haurem de parlar a les urnes, el que és Catalunya no cal que ens ho digui una Constitució -una de tantes-, ni un Estat -que només ens vol assimilar i diluir-. No. És molt més autèntica la visió que fa més de cent anys ens donava Antoni Bori de quina és la nostra pàtria. Una pàtria que ha acollit i acull tanta i tanta gent, i que tant de bo ho faci sempre amb fermesa i cordialitat.

LA PÀTRIA

 Tenim tots, des de naixença,

un trosset de terra al món,

que se’ns grava en la memòria

i s’arrela en nostre cor.

 ….

Allà ens ha gronxat la mare

de petits en el bressol

adormint-nos a abraçades,

despertant-nos a petons.

 ….

Allà hem après, en créixer,

a assajar els primers mots,

desplegant la nostra pensa

a la llum de la raó.

 ….

Allà en nostres alegries

hem barrejat nostres plors,

i els primers parenostres

amb les primeres cançons.

 ….

Allà a la nostra família

hem consagrat els records,

i hem après dels nostres avis

les més belles tradicions.

 ….

Allà hem sentit els afectes

que han alçat en nostre cor,

un temple a la fe sagrada

i un paradís a l’amor.

 ….

I pujant, i fent-nos homes,

hem honrat el nostre nom

amb el treball i la ciència,

amb la virtut i l’honor.

 ….

Com no hem, doncs, d’estimar-lo

aquest bell trosset del món

si en ell hi tenim gravades

les més pures afeccions!

 ….

L’amor de tots els que viuen,

el record dels que s’han mort

són lenitius que endolceixen

eixa vida de dolors.

 ….

I el campanar de la vila,

l’antic rellotge de sol,

el fossar, la creu de terme,

i el cel i el toc d’oració,

 ….

tot alegra nostra vista,

i tot parla al nostre cor

com un llibre ple de notes,

com un jardí ple de flors.

 ….

Flors tristes o flors alegres,

segons obrin sos capolls

ran mateix del cementiri

o bé a l’ombra del bressol!

 ….

I aquell bell racó de terra,

aquest bell trosset de món,

on hem vist la llum del dia

i esperem tranquils la mort,

 ….

té un nom tan pur, tan alegre,

expressiu i afectuós

que per sentir-lo i comprendre’l

cal dir PÀTRIA amb la mà al cor.

Antoni Bori i Fontestà

2 d’octubre. Els àngels de la guarda

El dos d’octubre és la festa dels àngels de la guarda. Antoni Bori, com a mestre voltat de canalla, hi devia tenir especial devoció, i així ho recull un dels poemes de El trobador català:

A L’ÀNGEL DE LA GUARDA

Àngel meu que al bressol m’adormires

de la mare a les dolces cançons,

i amb les ales gentils em cobrires

i escalfares mon rostre a petons.

 …

Guia’m sempre, amb la fe que et professo,

d’eixa vida per l’aspre camí,

vall de llàgrimes que ara travesso

sens conèixer principi ni fi.

 …

Fes-me sempre avorrir la mentida

que del cel m’ha, infeliç, d’apartar,

i entrebanca ma llengua atrevida

si he per ella algun cop de pecar.

 …

Si en el fals i horrorós precipici

dels plaers, sens voler m’he perdut,

fes-me veure els deliris del vici

i aconsella’m la santa virtut.

 …

I vetllant-me amb tes ales segures

en mon llit on et reso oracions,

fes que em tanquin els ulls tes mans pures

i m’adormin els dolços petons.

Antoni Bori i Fontestà

Auca dedicada a Antoni Bori

Dins dels actes de commemoració del centenari d’Antoni Bori, és un motiu de goig donar a conèixer l’edició de l’auca sobre el nostre poeta.

Amb lletra i dibuixos de Josep M. Giralt, Arts Gràfiques Venus l’ha imprès en format 40×60 cm i també n’ha penjat una versió digital que us podeu descarregar en aquest enllaç:

http://www.artesgraficasvenus.com/pdf/OriginalAucaAntoniBori.pdf

El Centre de Recursos Pedagògics de Badalona la distribuirà a totes les escoles de Badalona, acompanyada d’una carta de presentació que anima a commemorar aquest centenari.

No cal dir que una auca és ben poca cosa: tot just quaranta-vuit rodolins que glossen la vida i obra d’un personatge estimat de la nostra ciutat, i que el que veritablement ens faria goig és que prosperés la iniciativa de reeditar els seus versos, que tant de bé van fer a moltes generacions de badalonins i catalans. Però no defallim, perquè en paraules del mateix Antoni Bori:

“qui treballa amb fe i constància assoleix sempre profit”. (del poema el ratolí)

Gaudim doncs de l’auca i que ens esperoni a tots a mantenir viu el record d’aquesta figura excepcional de la nostra ciutat.