Balanç del centenari

Segons com es miri, hom podrà objectar que aquest centenari ha tingut un ressò més aviat discret. De fet, contrasta prou veure el cas que s’ha fet a Catalunya del centenari de Calders, Tísner i Sales, mentre que Antoni Bori ha quedat arraconadet a la memòria local, i encara gràcies…

Però, entre altres coses, aquest 2012 Antoni Bori ha estat recordat en una auca, ha estat homenatjat al Círcol Catòlic, s’ha cantat una caramella en honor seu i ha tingut una exposició dedicada a la seva vida i obra. Déu n’hi do.

I això no s’acaba aquí. El bloc del centenari ha esdevingut una eina que ha contribuït a difondre arreu la figura i l’obra del poeta i pedagog badaloní. Més de 5.000 visites, de més de 20 països diferents, són el resultat de la feina de tot l’any en aquest bloc (que va començar, una mica matusser, en una versió més casolana…).

Poemes com l’escut de Catalunya, amor de mare, la pàtria o la filosa, quedaran a l’abast de tothom gràcies a les noves tecnologies, suplint d’altra banda la mesquinesa de qui no s’ha interessat per reeditar-los… I també la denúncia de corrupció o de mala pràctica contra la nostra llengua… i moltes altres poesies que s’han anat publicant en funció de la seva actualitat i del seu valor permanent.

S’acaba l’any del centenari, però us encoratgem a mantenir viu el record de l’obra de EL TROBADOR CATALÀ, un llegat literari i pedagògic que encara ens aporta qui-sap-lo.

També us volem agrair els vostres comentaris i us animem a deixar-ne un com a comiat del centenari.

Ah! I també hem de dir que el 2013 en comencen uns altres de centenaris: a Badalona celebrarem el centenari de la Creu de Montigalà  i a les terres de parla catalana celebrarem el centenari de les normes ortogràfiques de l’IEC. Pensant en aquest segon esdeveniment, no descartem de crear-hi un bloc dedicat…

Enllestim amb una Fermata final del nostre poeta:

FERMATA FINAL

El món és una cítara geganta

on cada ser a totes hores canta

pres en ses cordes d’or;

en eix poema universal, té el Dia

darrere d’una nota d’alegria,

cent notes de dolor.

…

El cor humà vibrant-hi a l’alenada,

que al Paradís per Déu li fou donada,

hi viu com un esclau;

plaers i goigs tothora hi sol·licita

i s’hi encén i s’hi arbora, sibarita,

fins que decrèpit cau.

…

I sos plors i gemecs, ses alegries,

-simfonia d’eternes simfonies-

rodolen per l’espai,

del bres a l’hora de la mort suprema,

com notes deslligades d’un poema

que no s’acaba mai.

Antoni Bori i Fontestà

Ja es pot veure l’exposició a Can Casacuberta

L’endemà de Santa Llúcia, s’ha inaugurat l’exposició dedicada a Antoni Bori.

A més de les banderoles, que recullen els quatre eixos de l’exposició, també hi ha quatre vitrines que n’exhibeixen textos manuscrits i llibres publicats. Aquesta exposició serà exportable a molts altres llocs de la ciutat i -per què no- a d’altres indrets de Catalunya…

És per això que, des del bloc del centenari, ens congratulem de la iniciativa, volem felicitar els qui hi han participat i estem segurs que contribuirà a mantenir viva la presència i la defensa de la nostra llengua i la nostra cultura ens uns moments prou trasbalsadors.

Guió i text:
Gerard Guerra i Ribó
Documentalista:
Gerard Guerra i Ribó
Producció:
Espai Betúlia. Centre de la Paraula i les Lletres
Ajuntament de Badalona
Disseny gràfic:
Albert Navarro
Col·laboradors:
Arxiu Històric de la Ciutat de Badalona
Museu de Badalona

Un bon consell

És molt natural que a Catalunya ens dolgui anar rebent envestides, insults i provocacions que plouen des dels mitjans de comunicació espanyols, incapaços d’entendre ni pair que aquí tenim una llengua i una cultura pròpies i que a Catalunya volem que s’ensenyi la nostra llengua a les escoles amb normalitat i -òbviament- per davant de les altres llengües, que també volem aprendre.

Però no ve gens malament que seguim un consell que ens va deixar escrit Antoni Bori, justament perquè això serà el que ens farà triomfar per damunt de tanta barroeria maldestra:

CONSELL

Fill meu, si alguna volta

tinguessis la desgràcia

de ser injuriat per l’home

en l’honra o en la fama,

no prenguis la revenja

jamai per males causes,

que això faria certa

l’acusació amb què et taquen.

 …

Espera, fill, que vingui

el temps a vindicar-te,

que el temps és infal·lible;

planta a l’enveja cara,

i a l’enemic espera

en ta mateixa casa

tranquil, que tard o d’hora

ha de passar cadàver.

Antoni Bori i Fontestà

el gat i les granotes

En temps d’Antoni Bori, el català a l’escola era inexistent o només testimonial. Cent anys després, des de Madrid, volen que torni a ser residual. De fet, l’esborrany del ministre Wert pot fer que els alumnes “es puguin treure el títol d’ESO i de Batxillerat sense examinar-se de català”, ja que només serà una matèria optativa i, com a tal, pot ser que l’alumne renunciï a estudiar-la.

Des de Catalunya tenim clar que l’hostilitat recentralitzadora acabarà com el gat i les granotes del poema d’Antoni Bori i Fontestà:

EL GAT I LES GRANOTES
Ficat al rec de potes
estava un gat mirant-se unes granotes,
que en l’aigua divertides
entraven i sortien atrevides,
saltant a tombarelles
per sobre el llot on queien de costelles.
Amb el morro en l’argila,
escorrent-se el gatet com una anguila,
a dintre el rec entrava
fins que l’aigua a la gola li arribava.
I quan va veure a n’elles
distretes; com fa el llop amb les ovelles,
alçà les dues potes
de davant per xarpar les granotes,
quedant-li falsejades
a dintre el llot enterament clavades
les potes de darrere,
i enganxat com la rata a la ratera.
I mentre s’ofegava
el pobre gat, que encara forcejava,
en l’aigua desimboltes
les granotes, cantant-li les absoltes,
miraven com moria
el gat per sa imprudència i golosia.
……
Amb tots els punts i comes,
l’escarment del gatet ensenya als homes,
que, abans d’emprendre una obra que es desitja,
s’ha de mirar la terra que es trepitja.

Antoni Bori i Fontestà

Persistència: el ratolí

El poble de Catalunya ha parlat i majoritàriament ha triat opcions polítiques que plantegen el dret a decidir, és a dir, fer una consulta sobre el nostre futur com a poble. Tot i que aquest objectiu ha estat i encara és esmunyedís i ple d’entrebancs, es tracta de persistir-hi com fa el gat quan vol atrapar el ratolí, tal com ens ho descriu Antoni Bori en un poema que acaba amb aquest consell: Qui treballa amb fe i constància, assoleix sempre profit.

EL RATOLÍ

Vet aquí que una vegada,

un ratolí espavilat

saltava de la teulada

al rebost, per un forat.

…

Mes un gatet que el va veure

una nit ficar-se allí,

en la teulada es va ajeure

esperant el ratolí.

…

El ratolí, de seguida

que es sent del gat presoner

busca per tot la fugida

i, quan veu que no pot ser,

 …

s’enfila a dalt d’un prestatge,

bo i furgant amb el morret

una bola de formatge

per ficar-s’hi amagadet.

 …

El gat, en sent de dia, deixa

la teulada i va al rebost,

i amb la ferum sap conèixer

que el ratolí és a la post.

…

Llavors, pujant-hi, miola

per veure si el pot caçar,

i de formatge la bola

amb la pota fa rodar.

 …

El ratolí el morret alça

i fuig reganyant les dents,

però quan veu que el gat l’encalça

torna a la bola corrents.

 …

I en aquell valent abordatge,

del rebost pels trastos vells,

ratolí, gat i formatge

van rodant a capgirells.

 …

Fins que a l’últim de la brega,

confiat el ratolí,

treu el cap, i s’ensopega

amb les urpes del botxí.

…

I del formatge on estava

el ratolí satisfet,

en poca estona passava

a n’el ventre del gatet.

 …

Això ens ensenya en substància,

que, com el gat eixerit,

qui treballa amb fe i constància

assoleix sempre profit.

Antoni Bori i Fontestà

Fer por amb mentides?

“El que està acostumat a dir mentides,

quan diu una veritat, ningú el vol creure”.

Així acaba el poema la mentida d’Antoni Bori. No cal dir que mentre estem de campanya electoral no manca qui ens vol fer creure que ve el llop. Però els podríem dir amb el refranyer català: Ja et conec herbeta que et dius marduix…

LA MENTIDA

Entre els veïns pastors d’una muntanya

un tan estrofa i mentider n’hi havia

que, amagat en el fons de sa cabanya,

enganyant els demés s’entretenia.

 …

―Ai, que ve el llop! baixeu a deturar-lo―

fingint la veu, com si fos cert, deia;

els companys, tots corrien a ajudar-lo,

i en veure’ls enganyats, el tonto, reia.

 …

Al principi els pastors ho varen prendre

com la més innocent criaturada;

però després, quan la mofa van comprendre,

li van dir, retraient-li la passada:

 …

―Fas mal fet d’enganyar-nos; i no oblidis

que, essent tan mentider i tan estrofa,

si ve el llop de debò, per més que cridis,

farem el sord pensant que és una mofa.

 …

I així va succeir; que una vegada

ficant-se el llop dintre ses ovelles,

va deixar-li desfeta la ramada,

i, a poc més, ni li deixa les orelles.

 …

Prou va cridar els pastors; però l’escoltava

tothom cregut, com sempre, que mentia;

i mentre ell cridant s’escarrassava,

el llop tot el ramat li destruïa.

 …

Nois i noies, que estones divertides

enganyant-vos passeu, ja heu pogut veure

que el que està acostumat a dir mentides,

quan diu una veritat, ningú el vol creure.

Antoni Bori i Fontestà

La presència de Déu

Quin goig poder comprovar que Antoni Bori sabia trobar el Creador arreu on posava la mirada.

Molt sovint ens oblidem de la nostra insignificança, per això ens va molt bé aquest poema: tota una lliçó de seny molt més encertada que la que ens vol transmetre la publicitat d’algun banc…

Ah! i si us hi fixeu, com a poeta, Antoni Bori gosa adreçar-se a Déu parlant-li de tu, en lloc de tractar-lo de vós. Això recorda la intimitat amb què Ausiàs Marc parlava amb Déu al seu Cant espiritual (Puys que sens Tu algú a Tu no basta / dóna’m la mà o pels cabells me lleva…)

LA PRESÈNCIA DE DÉU

Per tot arreu on provo d’estendre la mirada

ansiós de ta presència i augusta majestat,

jo veig, gran Déu, ta imatge suprema i venerada

amb què gloriós ostentes la teva immensitat.

 …

Ton esperit emplena de la regió infinita,

on sols la fantasia tot just pot arribar,

a fins aquí la terra; l’anella més petita

d’aquesta gran cadena de móns que fas girar.

 …

Jo et veig en l’ampla volta brillar de l’hemisferi

cenyit amb la corona de raigs del mateix sol;

jo et sento en la nit fosca, vetllar entre el misteri

quan dintre el bosc desgrana son cant el rossinyol.

 …

Tu estàs entre l’essència frescal de les poncelles

que els aires embalsamen i alegren els jardins;

tu et mous entre els insectes brunzint amb les abelles

i cantes amb les arpes d’ocells i serafins.

 …

Dels rius i fontanelles tu el corrent encises,

com alces les onades del mar esvalotat,

escampes els alegres murmuris de les brises

i els llamps arremolines desfent la tempestat.

 …

Pertot arreu em trobo davant de ta mirada

que abasta poderosa la terra i firmament,

i, quan els ulls acluco, ta veu sento enyorada

que em parla afectuosa al cor i al pensament.

 …

Mon cor, com una llàntia d’amor, s’encén, s’arbola,

per fer més bell ton tron de glòria esplendorós;

mon pensament, en veure ta immensitat, tremola,

sentint-se de sa força mesquina vergonyós.

 …

I alçant-se a Tu aleshores, ansiós de ta clemència,

desclou a temps mos llavis amb fervorós anhel;

amorosit em postra davant de ta presència

i agenollat aixeca eixa pregària al cel:

 …

―Si a tot arreu on provo d’estendre la mirada

veig oh gran Déu! ta imatge i et sento a tot arreu,

en vida fes que sigui mon cor la teva estada

i pren-me en morir l’ànima i el cos, que tot és teu.

Antoni Bori i Fontestà

Exposició sobre Antoni Bori a l’espai Betúlia del 14 al 31 de desembre

Antoni Bori i Fontestà, mestre i poeta (1861-1912)
Exposició a l’espai Betúlia que reivindica la figura de l’escriptor i pedagog badaloní en el centenari de la seva mort. Una oportunitat per acostar-nos, amb una mirada renovada, a un dels patriarques de la Renaixença.

Des del bloc del centenari us animem a visitar l’exposició i ens alegra molt que es faci aquest reconeixement a la figura d’aquest mestre i escriptor de la nostra ciutat.

La cultura de l’esforç

Passat aquest pont de Tots Sants, és un bon moment per reprendre els estudis -primaris, secundaris, universitaris…- amb afany de superació i seguint el consell que Antoni Bori adreçava a les persones en edat escolar i també apel·lant la responsabilitat dels educadors:

L’APLICACIÓ

Un noi dolent hi havia,

tant, que hasta es feia avorrir

de tothom que el coneixia,

i a l’estudi no volia

mai aprendre de llegir.

.

Quan els seus pares van veure

que no es podia esmenar

i que en res volia creure,

d’allà l’estudi el van treure

per posar-lo a treballar.

.

En el treball on estava,

veié el noi avergonyit

que el que menys treballava

i el que més diners guanyava

sempre era el més instruït.

.

Aleshores coneixia

el mal que havia comès;

però, per més que se’n dolia,

no va arribar mai el dia

que ell arribés a ser res.

…..

Nois  a l’estudi inclinats,

que us treguin no heu de permetre

jamai per desaplicats;

apreneu força de lletra

i sereu sempre estimats.

Antoni Bori i Fontestà

2 de novembre. El dia dels morts

Si de vegades, davant la mort d’un familiar, no sabem prou bé com explicar aquesta realitat als nostres fills, ens pot ser d’ajuda aquest poema. El dia dels morts és una explicació molt senzilla i clara d’aquesta commemoració dels difunts que fem cada 2 de novembre.

També pot ser un bon dia per tenir un record del nostre mestre i poeta, tal com es pot veure en una de les vinyetes de l’auca:

I al Sant Crist, al cementiri,

li podem oferir un ciri.

(Auca d’Antoni Bori i Fontestà)

…

EL DIA DELS MORTS
Quan del plujós novembre
l’espessa boira arriba,
amb trista comitiva
de penes i records,
la fe piadosa ens mena
cada any, amb greu deliri,
a fer al cementiri
una visita als morts.
…
D’aquell etern silenci
en repassar la porta,
nostra ànima ens transporta
a una altra eternitat;
i al cor sentim llavores,
amb tota sa inclemència,
la dolorosa absència
dels bons que ens han deixat.
…
Del llibre dels sepulcres
la funerària llista,
s’estén a nostra vista
com el padró més trist;
i en ell, a recordar-los,
llegim amb ulls plorosos
els noms més carinyosos
que havem honrat i vist.
…
Allà de la família
tothom hi té una branca,
que signa una flor blanca,
un túmul o una creu;
memòria sempre viva
amb què, sumptuosa o pobra,
cada any tothom de sobra
renova el dolor seu.
…
Allà al seu fillet plora
la mare apesarada;
la viuda desolada
recorda el seu espòs;
d’amics parents o pares
tothom té una memòria,
i resa per sa glòria,
i son etern repòs.
…
De l’arbre de la vida
corseques com els fulles
les míseres despulles
allà rodolaran;
i sota aquella terra
plantada de flors tendres,
en pau les nostres cendres
un jorn reposaran.
…
I així com a les tombes
que es tanquen, sempre avares,
anem a orar pels pares
amb nostres cors senzills,
també davant la nostra
morada funerària,
a dir una pregària
vindran els nostres fills.
…
I allà esperarem l’hora
funesta o meritòria,
que el càstig o la glòria
reserva a nostre anhel;
puix sobre de les tombes
vetllant, sempre propici,
hi ha l’Àngel del Judici
que ens signa cap al cel.

Antoni Bori i Fontestà