Balanç del centenari

Segons com es miri, hom podrà objectar que aquest centenari ha tingut un ressò més aviat discret. De fet, contrasta prou veure el cas que s’ha fet a Catalunya del centenari de Calders, Tísner i Sales, mentre que Antoni Bori ha quedat arraconadet a la memòria local, i encara gràcies…

Però, entre altres coses, aquest 2012 Antoni Bori ha estat recordat en una auca, ha estat homenatjat al Círcol Catòlic, s’ha cantat una caramella en honor seu i ha tingut una exposició dedicada a la seva vida i obra. Déu n’hi do.

I això no s’acaba aquí. El bloc del centenari ha esdevingut una eina que ha contribuït a difondre arreu la figura i l’obra del poeta i pedagog badaloní. Més de 5.000 visites, de més de 20 països diferents, són el resultat de la feina de tot l’any en aquest bloc (que va començar, una mica matusser, en una versió més casolana…).

Poemes com l’escut de Catalunya, amor de mare, la pàtria o la filosa, quedaran a l’abast de tothom gràcies a les noves tecnologies, suplint d’altra banda la mesquinesa de qui no s’ha interessat per reeditar-los… I també la denúncia de corrupció o de mala pràctica contra la nostra llengua… i moltes altres poesies que s’han anat publicant en funció de la seva actualitat i del seu valor permanent.

S’acaba l’any del centenari, però us encoratgem a mantenir viu el record de l’obra de EL TROBADOR CATALÀ, un llegat literari i pedagògic que encara ens aporta qui-sap-lo.

També us volem agrair els vostres comentaris i us animem a deixar-ne un com a comiat del centenari.

Ah! I també hem de dir que el 2013 en comencen uns altres de centenaris: a Badalona celebrarem el centenari de la Creu de Montigalà  i a les terres de parla catalana celebrarem el centenari de les normes ortogràfiques de l’IEC. Pensant en aquest segon esdeveniment, no descartem de crear-hi un bloc dedicat…

Enllestim amb una Fermata final del nostre poeta:

FERMATA FINAL

El món és una cítara geganta

on cada ser a totes hores canta

pres en ses cordes d’or;

en eix poema universal, té el Dia

darrere d’una nota d’alegria,

cent notes de dolor.

…

El cor humà vibrant-hi a l’alenada,

que al Paradís per Déu li fou donada,

hi viu com un esclau;

plaers i goigs tothora hi sol·licita

i s’hi encén i s’hi arbora, sibarita,

fins que decrèpit cau.

…

I sos plors i gemecs, ses alegries,

-simfonia d’eternes simfonies-

rodolen per l’espai,

del bres a l’hora de la mort suprema,

com notes deslligades d’un poema

que no s’acaba mai.

Antoni Bori i Fontestà

Les males companyies

A la senyora Alícia Sánchez Camacho del PP no li vindria malament reflexionar si fa bé d’anar a remolc del partit Ciudadanos/Ciutadans en temes com qüestionar la immersió lingüística.

No cal dir que, si el PP no rectifica, li pot ben esdevenir allò que va escriure el nostre mestre i poeta:

LES MALES COMPANYIES

Un noi dolent al poble hi havia

que era una llebre per saltar,

i a tanta altura s’atrevia

fins que una cama es va trencar.

…

Varen posar-n’hi una de fusta,

però, acostumat amb aquell pes,

per més que fos estreta i justa

també hi brincava d’allò més.

…

Un bon noiet amb ell anava

molt compadit del seu afany,

però al cap de temps, també saltava

tant o pitjor que el seu company.

…

A saltar un clos de parets velles,

fent com el coix, es va arriscar;

va caure a terra de costelles

i allà una cama es va trencar.

…

I al cap d’un any, amb cara adusta,

es va el bon noi avergonyir

d’haver de dur cama de fusta

com el coixet que va seguir.

…

Avorriu sempre el mal company,

que diu l’adagi ben entès:

―Qui va amb un coix, al cap de l’any

serà tan coix com ell o més.

Antoni Bori i Fontestà

També podeu trobar una altra entrada sobre aquest tema en el bloc antic.

Un bon consell

És molt natural que a Catalunya ens dolgui anar rebent envestides, insults i provocacions que plouen des dels mitjans de comunicació espanyols, incapaços d’entendre ni pair que aquí tenim una llengua i una cultura pròpies i que a Catalunya volem que s’ensenyi la nostra llengua a les escoles amb normalitat i -òbviament- per davant de les altres llengües, que també volem aprendre.

Però no ve gens malament que seguim un consell que ens va deixar escrit Antoni Bori, justament perquè això serà el que ens farà triomfar per damunt de tanta barroeria maldestra:

CONSELL

Fill meu, si alguna volta

tinguessis la desgràcia

de ser injuriat per l’home

en l’honra o en la fama,

no prenguis la revenja

jamai per males causes,

que això faria certa

l’acusació amb què et taquen.

 …

Espera, fill, que vingui

el temps a vindicar-te,

que el temps és infal·lible;

planta a l’enveja cara,

i a l’enemic espera

en ta mateixa casa

tranquil, que tard o d’hora

ha de passar cadàver.

Antoni Bori i Fontestà

el gat i les granotes

En temps d’Antoni Bori, el català a l’escola era inexistent o només testimonial. Cent anys després, des de Madrid, volen que torni a ser residual. De fet, l’esborrany del ministre Wert pot fer que els alumnes “es puguin treure el títol d’ESO i de Batxillerat sense examinar-se de català”, ja que només serà una matèria optativa i, com a tal, pot ser que l’alumne renunciï a estudiar-la.

Des de Catalunya tenim clar que l’hostilitat recentralitzadora acabarà com el gat i les granotes del poema d’Antoni Bori i Fontestà:

EL GAT I LES GRANOTES
Ficat al rec de potes
estava un gat mirant-se unes granotes,
que en l’aigua divertides
entraven i sortien atrevides,
saltant a tombarelles
per sobre el llot on queien de costelles.
Amb el morro en l’argila,
escorrent-se el gatet com una anguila,
a dintre el rec entrava
fins que l’aigua a la gola li arribava.
I quan va veure a n’elles
distretes; com fa el llop amb les ovelles,
alçà les dues potes
de davant per xarpar les granotes,
quedant-li falsejades
a dintre el llot enterament clavades
les potes de darrere,
i enganxat com la rata a la ratera.
I mentre s’ofegava
el pobre gat, que encara forcejava,
en l’aigua desimboltes
les granotes, cantant-li les absoltes,
miraven com moria
el gat per sa imprudència i golosia.
……
Amb tots els punts i comes,
l’escarment del gatet ensenya als homes,
que, abans d’emprendre una obra que es desitja,
s’ha de mirar la terra que es trepitja.

Antoni Bori i Fontestà

El separatisme valencià de Rita Barberà

El PP, en aquest cas l’alcaldessa Rita Barberà, ha dit que la Generalitat de Catalunya es dedica a catalanitzar el País Valencià per mitjà d’una entitat seva: Òmnium Cultural.

No es pot tolerar que es diguin disbarats d’aquesta mena:

• La Generalitat de Catalunya no ha creat Òmnium Cultural, sinó que Òmnium ja existeix des de 1962 (en plena dictadura franquista).
• Si sabessin una mica d’història, s’adonarien que qui va “catalanitzar” el País Valencià va ser Jaume I el Conqueridor, que va conquerir i repoblar el territori valencià amb catalans i aragonesos.
• No voler reconèixer la unitat cultural i lingüística de les terres de parla catalana és una mostra clara de rabiós separatisme, molt menys justificable que el separatisme de Catalunya respecte de l’Estat, que té un sentit molt més lògic, ja que la llengua i la cultura catalana i la castellana no diré que siguin excloents, però sens dubte són coses diferents, o si més no molt més diferents que la llengua i cultura catalana i valenciana.
• No deixar que es pugui veure tv3 a València, per exemple, és posar barreres i fronteres on hi hauria d’haver una bona convivència. Què dirien si a Catalunya no es permetés que hi arribés TV1, Telecinco, etc.?

Per això si el PP fomenta el separatisme a València l’únic que provoca és l’augment del separatisme de Catalunya, perquè si per a ells València no té res a veure amb Catalunya, llavors que no s’estranyin que a Catalunya creixi el sentiment que no tenim res a veure amb Espanya.

En aquest sentit, a Rita Barberà, li podríem recordar uns versos d’Antoni Bori que es recullen en una vinyeta de la seva auca:

La visió estatal i la visió catalana

La voluntat recentralitzadora del PP vol fer creure per tot Espanya que aquests darrers trenta anys aquí hem anat inflant el cap al jovent amb visions distorsionades sobre la realitat de Catalunya. Però si tinguessin una mica d’interès a documentar-se, veurien que cent anys enrere, Antoni Bori, amb un castellà prou satisfactori, ja havia d’aclarir i puntualitzar certes coses en el seu Compendio de Geografía de Cataluña:

• Idioma.-El idioma de este Principado es el catalán, calificado de dialecto por los que ignoran que es hijo legítimo del latín y muy anterior al romance castellano que es el usado oficialmente.
• Carácter y costumbres.-El carácter de los catalanes es entero, laborioso, económico y emprendedor por excelencia, conservando sus costumbres la tradición de su religiosidad íntimamente hermanada con el sentimiento patriótico más levantado.
• Religión y gobierno.-Formando parte del Estado español, está como él regida Cataluña por un gobierno monárquico constitucional, y sigue la religión católica con tolerancia de cultos.

D’altra banda, com s’explica que -tal com ha  insinuat el ministre d’educació- l’ensenyament hagi fet créixer l’independentisme i a Badalona (tercera ciutat de Catalunya) hi hagi un alcalde del PP? És que l’ensenyament a Badalona és diferent del de la resta de Catalunya?

Si l’Antoni Bori ho veiés ara, segurament se’n faria creus…

Antoni Bori a Llengua Nacional

Al número 79 de la revista Llengua Nacional (II trimestre del 2012) Josep M. Alentà hi ha publicat un article dedicat a la llegenda de les quatre barres. Concretament es titula Les quatre barres de sang. El mite de l’origen de l’escut de Catalunya.

Després de repassar els fets històrics que suposadament van donar origen a la llegenda i aportar arguments que demostren que tot plegat no encaixa prou (per això és justament una llegenda i no pas història certa i documentada), l’autor de l’article diu:

L’existència de la llegenda, però, no ens ha de fer dubtar de la importància del comte Guifre, ans al contrari. Les llegendes, si bé poden no ser històricament exactes, no tracten mai d’individus mediocres o poc transcendents, sinó que perpetuen la memòria dels grans personatges. I el comte Guifre n’és un.

A continuació es fa ressò dels poetes que han fet alguna versió de la llegenda:

La narració sobre Guifre tingué una gran difusió. Esdevingué de gran popularitat a partir del segle XIX amb les influències romàntiques i el moviment de la Renaixença, molt hàbil a l’hora de recuperar o crear els símbols de Catalunya: en aquest sentit destaquen les aportacions al voltant de la llegenda fetes per Joaquim Rubió i Ors –conegut com Lo Gaiter del Llobregat- en la seva poesia Jofre el Pelós de 1839, per Josep Coroleu (1839-1895) en Les barres de sang, per Jacint Verdaguer en un poema també titulat Les barres de sang, o el popular Antoni Bori i Fontestà.

Antoni Bori i Fontestà

Potser el poema més conegut és el d’Antoni Bori i Fontestà. L’escut de Catalunya, que forma part del poemari titulat Lo trobador català (1892): els nostres avis l’aprenien de memòria a l’escola. En reproduïm uns fragments:

En la que Sant Jordi empunya

bandera de color blanc

hi ha l’escut de Catalunya

amb quatre barres de sang.

D’aquestes barres la història

està escrita en lletres d’or,

per saber-la de memòria

i gravar-la en nostre cor.

Essent Carles rei de França

i senyor dels catalans,

entraren, folls de venjança,

en ses terres els normands.

Al saber la nova, empunya

el comte l’arma i l’escut

i s’enduu tot Catalunya

cap a França resolut.

*             *             *

Mes quan vençut reculava

l’enemic, rostos avall,

un llançó al pit se li clava

i el fa caure del cavall.

*             *             *

I a l’entrar a dur-li la nova

de que els normands han perdut,

veu el rei el comte Jofre

mirant trist el seu escut.

*             *             *

―Des d’avui, de vostra terra

sereu comte independent;

sereu mon company en guerra

i en pau l’amic més prudent.”

―Grans mercès, el Rei de França;

―li respon Jofre el Pelós!―

no em reca, no, el cop de llança

que dessagna tot mon cos.

“El que em reca i cor-me-lliga,

és veure llis mon escut,

sense cap blasó que diga,

els honors que he merescut.”

*             *             *

―Amb sang del cor a la guerra

haveu guanyat el blasó;

quan torneu a vostra terra

brodeu-lo en vostre pendó.

I passant quatre ditades

del brau Jofre en l’escut blanc,

hi deixava senyalades

les quatre barres de sang.

Si voleu llegir el poema complet, el trobareu en una altra entrada del bloc: https://eltrobadorcatala.wordpress.com/2012/04/24/23-dabril-sant-jordi/