Balanç del centenari

19 12 2012

Balanç

Segons com es miri, hom podrà objectar que aquest centenari ha tingut un ressò més aviat discret. De fet, contrasta prou veure el cas que s’ha fet a Catalunya del centenari de Calders, Tísner i Sales, mentre que Antoni Bori ha quedat arraconadet a la memòria local, i encara gràcies…

Però, entre altres coses, aquest 2012 Antoni Bori ha estat recordat en una auca, ha estat homenatjat al Círcol Catòlic, s’ha cantat una caramella en honor seu i ha tingut una exposició dedicada a la seva vida i obra. Déu n’hi do.

I això no s’acaba aquí. El bloc del centenari ha esdevingut una eina que ha contribuït a difondre arreu la figura i l’obra del poeta i pedagog badaloní. Més de 5.000 visites, de més de 20 països diferents, són el resultat de la feina de tot l’any en aquest bloc (que va començar, una mica matusser, en una versió més casolana…).

Poemes com l’escut de Catalunya, amor de mare, la pàtria o la filosa, quedaran a l’abast de tothom gràcies a les noves tecnologies, suplint d’altra banda la mesquinesa de qui no s’ha interessat per reeditar-los… I també la denúncia de corrupció o de mala pràctica contra la nostra llengua… i moltes altres poesies que s’han anat publicant en funció de la seva actualitat i del seu valor permanent.

S’acaba l’any del centenari, però us encoratgem a mantenir viu el record de l’obra de EL TROBADOR CATALÀ, un llegat literari i pedagògic que encara ens aporta qui-sap-lo.

També us volem agrair els vostres comentaris i us animem a deixar-ne un com a comiat del centenari.

Ah! I també hem de dir que el 2013 en comencen uns altres de centenaris: a Badalona celebrarem el centenari de la Creu de Montigalà  i a les terres de parla catalana celebrarem el centenari de les normes ortogràfiques de l’IEC. Pensant en aquest segon esdeveniment, no descartem de crear-hi un bloc dedicat…

Enllestim amb una Fermata final del nostre poeta:

FERMATA FINAL

El món és una cítara geganta

on cada ser a totes hores canta

pres en ses cordes d’or;

en eix poema universal, té el Dia

darrere d’una nota d’alegria,

cent notes de dolor.

El cor humà vibrant-hi a l’alenada,

que al Paradís per Déu li fou donada,

hi viu com un esclau;

plaers i goigs tothora hi sol·licita

i s’hi encén i s’hi arbora, sibarita,

fins que decrèpit cau.

I sos plors i gemecs, ses alegries,

-simfonia d’eternes simfonies-

rodolen per l’espai,

del bres a l’hora de la mort suprema,

com notes deslligades d’un poema

que no s’acaba mai.

Antoni Bori i Fontestà





Fraternitat sí, però cadascú a casa seva…

7 11 2012

A punt d’encetar la campanya electoral una cosa es veu clara -claríssima-: la germanor que ens uneix a tots els pobles del món, perquè tots som fills de Déu. Així ho expressa Antoni Bori en el poema Fraternitat.

Dit això, ens recorda el refranyer: cadascú a casa seva i Déu en la de tots, és a dir, tots els pobles ens entendrem millor i viurem més bé si cadascú sap estar a casa seva i no es fica a casa de l’altre.

FRATERNITAT

Tots som germans! Des de la terra inculta

on la neu s’eternitza amb sa fredor

fins als plans tropicals que sempre aboquen

fruites i gomes i perfums i flors;

 ..

des dels sorrals deserts de la Nigrícia,

movedissa mortalla de la mort,

i de la selva obscura, impenetrable,

fins on brolla la vida i la claror;

 ..

ens alena els pulmons el mateix aire,

ens colra i enardeix el mateix sol,

i es mou el nostre cor sempre en l’empenta

dels mateixos afectes i passions.

 ..

Tots som germans! Les lleis i les creences

ens fan més imperfectes o més bons,

mes l’origen ens diu que hem d’estimar-nos

com branques i rames d’un mateix tronc.

 ..

Solament de la glòria ens fa més dignes

davant de Déu, l’immortal pare de tots,

no el color i la bellesa de la raça,

sinó el treball, la fe i la il·lustració.

Antoni Bori i Fontestà





2 de novembre. El dia dels morts

25 10 2012

Si de vegades, davant la mort d’un familiar, no sabem prou bé com explicar aquesta realitat als nostres fills, ens pot ser d’ajuda aquest poema. El dia dels morts és una explicació molt senzilla i clara d’aquesta commemoració dels difunts que fem cada 2 de novembre.

També pot ser un bon dia per tenir un record del nostre mestre i poeta, tal com es pot veure en una de les vinyetes de l’auca:

I al Sant Crist, al cementiri,

li podem oferir un ciri.

(Auca d’Antoni Bori i Fontestà)

EL DIA DELS MORTS
Quan del plujós novembre
l’espessa boira arriba,
amb trista comitiva
de penes i records,
la fe piadosa ens mena
cada any, amb greu deliri,
a fer al cementiri
una visita als morts.

D’aquell etern silenci
en repassar la porta,
nostra ànima ens transporta
a una altra eternitat;
i al cor sentim llavores,
amb tota sa inclemència,
la dolorosa absència
dels bons que ens han deixat.

Del llibre dels sepulcres
la funerària llista,
s’estén a nostra vista
com el padró més trist;
i en ell, a recordar-los,
llegim amb ulls plorosos
els noms més carinyosos
que havem honrat i vist.

Allà de la família
tothom hi té una branca,
que signa una flor blanca,
un túmul o una creu;
memòria sempre viva
amb què, sumptuosa o pobra,
cada any tothom de sobra
renova el dolor seu.

Allà al seu fillet plora
la mare apesarada;
la viuda desolada
recorda el seu espòs;
d’amics parents o pares
tothom té una memòria,
i resa per sa glòria,
i son etern repòs.

De l’arbre de la vida
corseques com els fulles
les míseres despulles
allà rodolaran;
i sota aquella terra
plantada de flors tendres,
en pau les nostres cendres
un jorn reposaran.

I així com a les tombes
que es tanquen, sempre avares,
anem a orar pels pares
amb nostres cors senzills,
també davant la nostra
morada funerària,
a dir una pregària
vindran els nostres fills.

I allà esperarem l’hora
funesta o meritòria,
que el càstig o la glòria
reserva a nostre anhel;
puix sobre de les tombes
vetllant, sempre propici,
hi ha l’Àngel del Judici
que ens signa cap al cel.

Antoni Bori i Fontestà