Segons com es miri, hom podrà objectar que aquest centenari ha tingut un ressò més aviat discret. De fet, contrasta prou veure el cas que s’ha fet a Catalunya del centenari de Calders, Tísner i Sales, mentre que Antoni Bori ha quedat arraconadet a la memòria local, i encara gràcies…
Però, entre altres coses, aquest 2012 Antoni Bori ha estat recordat en una auca, ha estat homenatjat al Círcol Catòlic, s’ha cantat una caramella en honor seu i ha tingut una exposició dedicada a la seva vida i obra. Déu n’hi do.
I això no s’acaba aquí. El bloc del centenari ha esdevingut una eina que ha contribuït a difondre arreu la figura i l’obra del poeta i pedagog badaloní. Més de 5.000 visites, de més de 20 països diferents, són el resultat de la feina de tot l’any en aquest bloc (que va començar, una mica matusser, en una versió més casolana…).
Poemes com l’escut de Catalunya, amor de mare, la pàtria o la filosa, quedaran a l’abast de tothom gràcies a les noves tecnologies, suplint d’altra banda la mesquinesa de qui no s’ha interessat per reeditar-los… I també la denúncia de corrupció o de mala pràctica contra la nostra llengua… i moltes altres poesies que s’han anat publicant en funció de la seva actualitat i del seu valor permanent.
S’acaba l’any del centenari, però us encoratgem a mantenir viu el record de l’obra de EL TROBADOR CATALÀ, un llegat literari i pedagògic que encara ens aporta qui-sap-lo.
També us volem agrair els vostres comentaris i us animem a deixar-ne un com a comiat del centenari.
Ah! I també hem de dir que el 2013 en comencen uns altres de centenaris: a Badalona celebrarem el centenari de la Creu de Montigalà i a les terres de parla catalana celebrarem el centenari de les normes ortogràfiques de l’IEC. Pensant en aquest segon esdeveniment, no descartem de crear-hi un bloc dedicat…
Enllestim amb una Fermata final del nostre poeta:
FERMATA FINAL
El món és una cítara geganta
on cada ser a totes hores canta
pres en ses cordes d’or;
en eix poema universal, té el Dia
darrere d’una nota d’alegria,
cent notes de dolor.
…
El cor humà vibrant-hi a l’alenada,
que al Paradís per Déu li fou donada,
hi viu com un esclau;
plaers i goigs tothora hi sol·licita
i s’hi encén i s’hi arbora, sibarita,
fins que decrèpit cau.
…
I sos plors i gemecs, ses alegries,
-simfonia d’eternes simfonies-
rodolen per l’espai,
del bres a l’hora de la mort suprema,
com notes deslligades d’un poema
que no s’acaba mai.
Antoni Bori i Fontestà