La presència de Déu

19 11 2012

Quin goig poder comprovar que Antoni Bori sabia trobar el Creador arreu on posava la mirada.

Molt sovint ens oblidem de la nostra insignificança, per això ens va molt bé aquest poema: tota una lliçó de seny molt més encertada que la que ens vol transmetre la publicitat d’algun banc…

Ah! i si us hi fixeu, com a poeta, Antoni Bori gosa adreçar-se a Déu parlant-li de tu, en lloc de tractar-lo de vós. Això recorda la intimitat amb què Ausiàs Marc parlava amb Déu al seu Cant espiritual (Puys que sens Tu algú a Tu no basta / dóna’m la mà o pels cabells me lleva)

LA PRESÈNCIA DE DÉU

Per tot arreu on provo d’estendre la mirada

ansiós de ta presència i augusta majestat,

jo veig, gran Déu, ta imatge suprema i venerada

amb què gloriós ostentes la teva immensitat.

 …

Ton esperit emplena de la regió infinita,

on sols la fantasia tot just pot arribar,

a fins aquí la terra; l’anella més petita

d’aquesta gran cadena de móns que fas girar.

 …

Jo et veig en l’ampla volta brillar de l’hemisferi

cenyit amb la corona de raigs del mateix sol;

jo et sento en la nit fosca, vetllar entre el misteri

quan dintre el bosc desgrana son cant el rossinyol.

 …

Tu estàs entre l’essència frescal de les poncelles

que els aires embalsamen i alegren els jardins;

tu et mous entre els insectes brunzint amb les abelles

i cantes amb les arpes d’ocells i serafins.

 …

Dels rius i fontanelles tu el corrent encises,

com alces les onades del mar esvalotat,

escampes els alegres murmuris de les brises

i els llamps arremolines desfent la tempestat.

 …

Pertot arreu em trobo davant de ta mirada

que abasta poderosa la terra i firmament,

i, quan els ulls acluco, ta veu sento enyorada

que em parla afectuosa al cor i al pensament.

 …

Mon cor, com una llàntia d’amor, s’encén, s’arbola,

per fer més bell ton tron de glòria esplendorós;

mon pensament, en veure ta immensitat, tremola,

sentint-se de sa força mesquina vergonyós.

 …

I alçant-se a Tu aleshores, ansiós de ta clemència,

desclou a temps mos llavis amb fervorós anhel;

amorosit em postra davant de ta presència

i agenollat aixeca eixa pregària al cel:

 …

―Si a tot arreu on provo d’estendre la mirada

veig oh gran Déu! ta imatge i et sento a tot arreu,

en vida fes que sigui mon cor la teva estada

i pren-me en morir l’ànima i el cos, que tot és teu.

Antoni Bori i Fontestà


Accions

Informació

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s




%d bloggers like this: