Aquesta diada té una tradició que es remunta qui-sap-lo i Antoni Bori la recull en més d’un poema. Justament en un d’ells (de fet és una de les cançons dels Poemes escolars) es veu el costum que tenia la canalla d’arreplegar llenya o fustes per poder fer una bona foguera. També s’hi pot entreveure, però, el vessant pedagògic i de fina ironia del nostre poeta que, aprofitant la vella dita qui no vulgui pols que no vagi a l’era, retrata un episodi entre costumista i picaresc de la diada (voler obtenir la matèria prima de la foguera furtant-la).
Los mals companys
I
Dels quatre vailets
tres són males eines
l’altre és bo, tan bo
com el pa de fleca.
Ve de Sant Joan
la vesprada alegre;
no podran fer focs
sense palla seca.
II
L’era d’allà a prop
diu que n’és ben plena;
cap allà se’n van
i a braçats la prenen.
L’amo que ho ha vist,
quina polseguera!
fugen tots avall
amb la mà a l’esquena.
…
Més que els altres tres
lo noi bo se’n queixa;
qui no vulgui pols
que no vagi a l’era.
Antoni Bori i Fontestà
El trobador català 
Deixa un comentari